Descrivim la frustració...

Hamburg és una ciutat gran, molt gran. No tan per habitants, que si fa no fa crec que té els mateixos que Barcelona, sinó per la seva extensió.

El centre té grans edificis i les distàncies són molt llargues. Els barris de la ciutat són el que per nosaltres serien Sant Feliu de Llobregat, Santako o fins i tot Sant Cugat del Vallès. La diferència és que a Hamburg no hi ha tanta superpoblació en edificis enllaunats. Existeixen cases! sí sí, cases! n'havieu sentit a parlar?

La frustració arriba quan sóc convidat a l'examen de final de carrera d'un alumne del professor amb qui havia contactat per fer una classe.
Arribo a l'escola. Busco el "Forum". Quan el trobo, entro i sec. Hi ha un parell de persones grans, potser un d'ells és el senyor professor en qüestió, i algun de jove preparant una càmera de video que apuntava al Steinway & Sons que era al seu davant.
Falten 2 minuts per començar i comencen a entrar tot de coreans. No, he dit coreans? osti són coreans! NOOOOOO!!! Horror! el meu cos tremolava perquè m'havien vingut al cap aquelles màquines de cantar que sentia al concurs Vinyas, i que naturalment, les fabricaven a algun lloc. Vet aquí una de les fàbriques de coreans.
Entra un noi de pingüí: alt, prim i amb estil coreà, és a dir molt sossu... però quan aquest bon jan obre la boca, tota la sala s'omple del seu preciós i vellutat timbre i jo m'he anat fent petit, petiit petiiiit...

He quedat amb l'Inna, l'he explicat tot plegat i malgrat els seus ànims, he agafat l'S3 fins Veddel i després el 13 fins Mannesalee i aquí hi sóc: explicant aquest dies irae amb ulls rasgats.