Avui he somniat. Més aviat, he volgut somniar; moltes vegades passem davant les nostres vides sense adonar-nos d'allò que fem. Hem d'aprendre a viure,però és difícil.
Avui he cantat l'Oratori de Nadal. Bé, això no sorprèn perquè pràcticament cada any el faig. Avui però, ha estat especial.
Allà dret, trepitjant el terra de fusta, una fusta segurament reconstruïda però que si vull somniar, somnio que aquell terra havia estat trepitjat per molta gent. Organistes, cantants, capellans, nens, molts nens, i sobretot Kapelmeistern. Però hi ha un Kapelmeister que a molts músics ens fa gaudir sobremanera: Johann Sebastian Bach. Tots sabem qui és, però no tots ens posem alguna de les seves obres i gaudim de cada una de les seves notes, de cada dissonància, de com flueix el teixit contrapuntístic... quin goig!
Sí, això és somniar. Somniar que aquell senyor venia a aquesta mateixa església corrents un dia qualsevol perquè s'havia endarrerit amb la cantata que havia de tenir ja acabada.
I allí, era jo avui. Quasi 300 anys després interpretant la seva obra davant de les seves restes. Allà, al fons de l'església, es veia la tomba i jo encara somniava: ens escolta, ens sent. Per què no?
Però m'he cansat de somniar i no era més que un concert més. Un concert on no m'agrada el cor on cantava, on algun dels solistes no em convencia. Un concert com qualsevol on se'm contractura l'espatlla esquerra d'aguantar la partitura, on em molesten les sabates tan altes que porto, on em trec aquell moc que sempre tens quan menys t'ho esperes.
Quines realitats tan diferents oi? Però ben mirat, són la mateixa.
I aquí unes quantes fotos glamouroses amb l'Alicia, quina sort haver-la conegut i compartir tants moments especial com el de l'escarbat a l'amanida avui a un restaurant... ja us ho explicaré...
Esta pal melón... ea!
Última hora: m'acaben de trucar de Martini per a la nova campanya publicitària... si ej ke hi ha fruites que no saben el que es perden (uix què subtil...)
