la qüestió és: per què cony vaig acabar fent això?
dijous, de desembre 11, 2008
dilluns, d’octubre 27, 2008
The Vittroparty 2008
Sembla mentida que hi hagi tantes petites coses que et desequilibrin. Dissabte va ser un exemple d'això. Va ser un plaer poder gaudir de gent maca i divertida. Com sempre, no tot és meravellós i malgrat que visc acostumat a viure sense l'amo de l'Infern, no deixava de tenir la petita esperança de poder-lo tenir més a prop dissabte passat. No passa res. Potser vaig ficar la pota quan no tocava, però la vida continua i agraeixo moltíssim la bona estona que em vau oferir tots els presents el dia on se celebrava l'anada sense retorn cap als 30... ains, què hi farem!
Borrón y cuenta nueva que diuen, jo per això, m'estimo més disculpar-me pels meus errors i mirar cap a endavant. Potser no cauré mai a l'infern, però que no sigui per no haver-ho intentat. Que què té l'infern? doncs no ho sé, però enganxa més del que semblava en un principi.
Algunes fotos de dissabte, gràcies a tots!!
Que no que no! que hi ha gent que sembla que és gay però després no ho és...
El joc del missatges... què wai!! això sí... encara espero aquella tranka de mitjanit al guardaroba :(
oleeeee esos ganadores del I concurs: pon un playback en tu vida!!
Moments Fotocool
Simplement wapíssima!!!
Ui, però si porto otro modelito com les presentadores de TV!!!!!
braves!!!!
Borrón y cuenta nueva que diuen, jo per això, m'estimo més disculpar-me pels meus errors i mirar cap a endavant. Potser no cauré mai a l'infern, però que no sigui per no haver-ho intentat. Que què té l'infern? doncs no ho sé, però enganxa més del que semblava en un principi.
Algunes fotos de dissabte, gràcies a tots!!
Que no que no! que hi ha gent que sembla que és gay però després no ho és...
El joc del missatges... què wai!! això sí... encara espero aquella tranka de mitjanit al guardaroba :(
oleeeee esos ganadores del I concurs: pon un playback en tu vida!!
Moments Fotocool
Simplement wapíssima!!!
Ui, però si porto otro modelito com les presentadores de TV!!!!!
braves!!!!
dimecres, d’agost 13, 2008
Viatge a Kirguizistan i Kazakhstan
Per a informació sobre el viatge al Kirguizistan i Kazakhstan:
http://elvittroalsxikitistans.blogspot.com
al menú de la dreta també teniu l'enllaç
http://elvittroalsxikitistans.blogspot.com
al menú de la dreta també teniu l'enllaç
diumenge, d’agost 03, 2008
Zinaïda Andreevna: una de les últimes parlants del vot
Uns quants anys enrere...
Fa uns sis anys vaig comprar un diccionari, el diccionari de llengües europees de Ignasi Badia i Capdevila. Quina va ser la meva sorpresa, que vaig descobrir una llengua que estava en perill, segons el llibre quedaven menys de vint persones que la parlaven.
A mi em va fascinar, pensava que en l'europa actual les llengües en perill eren de sobre conegudes i més després d'haver llegit tant sobre aquest tema!
Des de llavors sempre havia mirat el mapa europeu amb certa curiositat. Sempre mirava aquella zona pensant que algun dia hi aniria.
Us imagineu com una cultura de segles pot ser reduïda a vint persones? No, no us ho imagineu. Ni jo tampoc.
És impossible fer-se una idea d'una cosa que no ens importa. Perquè no ho valorem. És més important el progrés, els diners, la tecnologia: a qualsevol preu!
Sabeu què som? Som persones. Les persones tenim sentiments i els sentiments no es compren amb diners. A més, les persones tenim un codi únic. La llengua.
Alguns diuen que les llengües serveixen per la comunicació. Quina llàstima, perquè de vegades alguns no s'entenen ni tan sols parlant en la mateixa llengua.
La llengua és quelcom més. La llengua és una manera de ser d'un col·lectiu, una manera de veure el món, de veure els altres i sobretot, de veure´ns a nosaltres mateixos.
Això és una llengua. Si només parlem de comunicació no existiria l'art de la paraula: la literatura.
Tots aquells que defenseu el progrés penseu que, el progrés no té perquè anar en detriment de les persones. El dia en què no pogueu parlar en la llengua que us va ensenyar la vostra mare amb ningú, el dia en què ningú reconegui qui sou, d'on veniu, el dia en què perdeu allò que sou, aquell dia, us lamentareu.
Us lamentareu però insisteixo, ara no us ho creieu. És tan fort el que dic, que és increïble. Afortunadament, això no ens passarà ara ni en cent anys.
Vaadjelaized ôlla veel eloz: El poble Vot encara és viu!
He conegut una persona que sap del què parlo. Persones com ella, n´hi ha més de les que penseu, però a Europa, no són més de vint.
Zenaïda Andreevna no pot parlar la seva llengua més d'un parell de vegades l'any quan hi ha la festa dels vots que reuneix no més de 30 persones i lingüistes que intentar preservar tota la informació possible.
Què importa una llengua que ni tan sols la parlen les poques persones que la coneixen?
Doncs importa perquè, aquells que s'omplen la boca fomentant l'igualtat de les persones, moltes vegades la fomentat no respectant les difèrencies de la gent sinó creant clons que siguin dòcils perquè aquesta societat segueixi el seu curs.
Des d'aquí exhorto a la reflexió a aquella gent que aneu d'alternatius-ecohippies que diuen que no cal buscar la diferència i cal trobar la similitud, perquè, el més maco de tot, és poder viure i conviure essent, cadascú de nosaltres, ben diferents.
Qui som per dir als altres què o com han de sentir!?
Una escapada a Sankt Peterburg
Com havia decidit fa unes setmanes, divendres dia 1 d'agost vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a la Venècia del Nord.
Hi anava amb la més simple idea de conèixer aquella ciutat. Era la segona vegada que anava a Rússia i no me la podia perdre.
Vaig deixar enrere la meva gravadora digital perquè tenia assumit que seria un suïcidi plantejar-se arribar als pobles on viu la gent vòtia.
Un cop a Sankt Peterburg vaig conèixer un desconegut, és a dir, el vaig desconèixer perquè ja l'havia desconegut, és a dir conegut...
Un tio molt maco, amable, simpàtic i va fer-me un expresstour per la ciutat i va fer el possible per ajudar-me a trobar la manera d'arribar als pobles de Krakol'e o Luzhitsy.
Impossible, hi havia un bus que anava a Krakol'e a les 15:00 i tornava a les 17:00.
L'altre opció tampoc era factible perquè no hi havia tren d'anada.
Només hi havia la possibilitat d'arriscar, com diu ma mare: pa'trás ni pa' coger impulso.
El problema afegit era on dormir. Tenia certa informació i sabia que en aquells pobles no hi vivia més de 100 persones amb la qual cosa, un hotel era impensable.
Però sempre tenia la possibilitat (sempre teòrica) d'anar a dormir a un poble més gran. El com anar-hi o saber si hi havia algun poble més gran amb hostal era missió impossible fins que arribés allà.
Així que, ni corto ni perezoso, em llevo després de quatre curtes horetes de son per agafar el tren que em portaria a Kingisepp, l'únic lloc on sabia que podia anar el dissabte dia 2.
Puntualment, a les 8:10 AM, surt el tren que tarda 3 hores ple de gom a gom i jo dret, amb bullofa al peu dret i entre alguna bicicleta, un cubell ple de gerds, un gos i una gallina (sí sí, una gallina).
El tren es va buidant i jo vaig patint, perquè pensava que anava a un lloc més o menys gran i quan arribo allà, a Kingisepp. Només tenia ganes de tornar. Però no podia. No hi havia més trens.
Pregunto per l'estació de busos. Calia saber si trobaria un bus cap a Krakol'e o Luzhitsy. N'hi ha, però només un i sortia en 4 hores! De cop i volta noto una mà a l'espatlla: a on vas? (evidentment no parlava en català) - i li responc que no ho sé ben bé, però que suposava que cap a Krakol'e.
Em va proposar de compartir un cotxe (a Rússia qualsevol cotxe que passi us pot fer de taxi previ acord del preu) i vaig acceptar la temible proposta: un cotxe, dos desconeguts i no sabia ni on cony anava i molt menys, a què fer!
Després d'una horeta de viatge em diu el conductor: vet aquí Krakol'e, do svidanya!
Aquest cartell em va donar què pensar perquè pel que havia sentit, no només era zona fronterera sinó que estaven construint un port i calia un permís especial per estar en aquella zona (!).
Aquell "arreveure" del conductor semblava una sentència, i era normal, aquell poble no tenia més que 20 casetes molt disperses i un camí de terra. Estava molt nerviós. No sabia on era, perquè hi havia anat, no tenia on dormir, no veia cap botiga ni cap persona!
Després de caminar uns minuts veig una dona treballant en un hort: perdoni! vostè sap d'algú que parli vot? - "lo què?" (aquesta seria la traducció idònia) "no sé de què parla vostè!"
Llavors el cor volia sortir del meu cos. M'havia equivocat de poble? Tota aquesta aventura per res? El pitjor era on dormir! perquè només hi havia la possibilitat de dormir al camí de terra o entre gespa i plantes plenes de paparres... ains... quina por!!
Sis casetes més endavant veig dues persones també a un hort. Eureka! saben de què els parlo!
Un senyor em digué: alguns especialistes com vostè ja han vingut per aquí! continuï fins el final del poble i a mà esquerra hi ha una casa, allà hi viu la Zenaïda Andreevna. Ella parla vot.
Ara sí que el cor ja no s'aguantava al seu lloc, després de tants anys mirant el mapa i pensant com seria aquella gent, l'havia trobat!
I si no em volia rebre? i si no tenia temps per a mi? osti! encara no tinc on dormir!
Arribo allà, miro i remiro la casa perquè no sabia si cridar o què, no hi havia timbre obviament. De sobte surt una dona: què vol? qui és vostè?
Quins nervis, què li dic? que sóc un freakie?
"Veurà senyora, em dic Víctor, sóc de Barcelona i estic interessat en parlar sobre el vot"
Li va canviar la cara i em va convidar a entrar a casa seva.
Us ho imagineu? Havia trobat a Zinaïda Andreevna!
24 hores de difícil descripció
Em va oferir un te i vam començar a parlar. Jo estava tan nerviós que no sabia què dir-li! Però la conversa va ser fluïda.
No vam parar de parlar, d'ella, de la família, dels vots, de la llengua.
Zenaïda m'explicava que potser queden unes 40 persones vòties, però no tots són parlants reals.
Els vots que romanen són gent de més de 80 anys i fa molts anys que no tenen possibilitat de parlar la seva llengua i l'han oblidat en gran part. Potser fa més de 60 anys que no la poden parlar a diari.
Hi ha estudiosos de l'Universitat de Tartu, Tallin (Estònia) o Sankt Peterburg que s'interessen pel Vot. Alguns fins i tot la parlen força bé sengons Zenaïda, però ja no és el mateix.
Hi ha la voluntat de mantenir-la, però com diu la Zinaïda, com es pot mantenir una llengua si no es parla al dia a dia?
La Zinaïda ha ajudat a enregistrar moltes dades sobre el Vot així com cançons. Encara recorda molt i s'entristeix quan parla sobre el passat. Recorda quan va tornar de Finlàndia després de la guerra: quan vaig tornar a Jögöperä (Krakol'e en vot)tots eren russos. No havia quasi ningú que conegués.
A Finlàndia havien portat gent de la regió (vots, ingris, vepses...) tots fino-úgrics, no volien gent que no fos d'allà: "no volien armenis ni georgians".
Seria l'egoïsme de Finlàndia un motiu pel qual aquests pobles s'han vist tan perjudicats?
Eren propers lingüísticament (tot i que Finlàndia encara pertanyia a l'URSS) i això els ha costat la pèrdua de l'identitat com a poble a tots ells. Paradoxal.
La casa de la Zinaïda i el Viktor.
El Viktor va construir una "banya" (sauna russa) ell solet i m'explicava com era la tradició de la banya.
Em podria allargar molt més. Han estat molt enriquidores aquestes converses amb la Zinaïda i amb la seva filla, Victòria, qui em va allotjar aquella nit al poble del costat, Luzhitsy.
El Viktor, La Zinaïda, el seu gendre Viktor i la seva filla Viktoria, hehe...
Que mona la granoteta tan petiteeeta...
Vam dinar, vam sopar, vam cantar, era un somni. Un somni fet realitat.
Personalment, tot i comprovar que hi ha hagut força interès per estudiar el vot, la llengua està més morta que viva. Perquè ningú la parla, només es conserva en la ment dels vots i només surt en forma de cançons de tant en tant. El 25 de juliol és la festa dels vots i allà es reuneixen i poden practicar allò que encara els ve a la memòria.
Com deia al principi és molt difícil fer-se una idea del que han viscut els vots.
Els han negat com a poble, perquè com diu la Zinaïda: jo sóc vòtia i no hi ha cap lloc on ho digui. A la antiga URSS kazakhs, uzbeks, armenis, tots tenien passaport de la URSS on deia la seva nacionalitat. En el meu sempre hi ha constat la nacionalitat russa.
Segurament pensareu, què té d'important això en el món sense fronteres que volen construir?
Doncs aquest món sense fronteres existirà quan totes les persones existeixin.
Els vots han estat un poble i ningú no els ha reconegut, o millor dit, ningú no els ha conegut!
I potser d'aquí a 40 anys, no quedarà res del vot més que en els llibres dels estudiosos. Una llengua més que ha entrat en la història de les llengües mortes, i mai no oblidaré que he pogut veure aquesta llengua en vida. Això no té preu. I mentre escric això em cau una llagrimeta, perquè ara veig, que deixar de parlar la teva llengua és oblidar d'on vens. Si no vens d'enlloc, no has nascut.
Quan ens vam acomiadar la Zinaïda em digué:
"Aguanteu! No deixeu mai de ser catalans, nosaltres ja no som res"
Fa uns sis anys vaig comprar un diccionari, el diccionari de llengües europees de Ignasi Badia i Capdevila. Quina va ser la meva sorpresa, que vaig descobrir una llengua que estava en perill, segons el llibre quedaven menys de vint persones que la parlaven.
A mi em va fascinar, pensava que en l'europa actual les llengües en perill eren de sobre conegudes i més després d'haver llegit tant sobre aquest tema!
Des de llavors sempre havia mirat el mapa europeu amb certa curiositat. Sempre mirava aquella zona pensant que algun dia hi aniria.
Us imagineu com una cultura de segles pot ser reduïda a vint persones? No, no us ho imagineu. Ni jo tampoc.
És impossible fer-se una idea d'una cosa que no ens importa. Perquè no ho valorem. És més important el progrés, els diners, la tecnologia: a qualsevol preu!
Sabeu què som? Som persones. Les persones tenim sentiments i els sentiments no es compren amb diners. A més, les persones tenim un codi únic. La llengua.
Alguns diuen que les llengües serveixen per la comunicació. Quina llàstima, perquè de vegades alguns no s'entenen ni tan sols parlant en la mateixa llengua.
La llengua és quelcom més. La llengua és una manera de ser d'un col·lectiu, una manera de veure el món, de veure els altres i sobretot, de veure´ns a nosaltres mateixos.
Això és una llengua. Si només parlem de comunicació no existiria l'art de la paraula: la literatura.
Tots aquells que defenseu el progrés penseu que, el progrés no té perquè anar en detriment de les persones. El dia en què no pogueu parlar en la llengua que us va ensenyar la vostra mare amb ningú, el dia en què ningú reconegui qui sou, d'on veniu, el dia en què perdeu allò que sou, aquell dia, us lamentareu.
Us lamentareu però insisteixo, ara no us ho creieu. És tan fort el que dic, que és increïble. Afortunadament, això no ens passarà ara ni en cent anys.
Vaadjelaized ôlla veel eloz: El poble Vot encara és viu!
He conegut una persona que sap del què parlo. Persones com ella, n´hi ha més de les que penseu, però a Europa, no són més de vint.
Zenaïda Andreevna no pot parlar la seva llengua més d'un parell de vegades l'any quan hi ha la festa dels vots que reuneix no més de 30 persones i lingüistes que intentar preservar tota la informació possible.
Què importa una llengua que ni tan sols la parlen les poques persones que la coneixen?
Doncs importa perquè, aquells que s'omplen la boca fomentant l'igualtat de les persones, moltes vegades la fomentat no respectant les difèrencies de la gent sinó creant clons que siguin dòcils perquè aquesta societat segueixi el seu curs.
Des d'aquí exhorto a la reflexió a aquella gent que aneu d'alternatius-ecohippies que diuen que no cal buscar la diferència i cal trobar la similitud, perquè, el més maco de tot, és poder viure i conviure essent, cadascú de nosaltres, ben diferents.
Qui som per dir als altres què o com han de sentir!?
Una escapada a Sankt Peterburg
Com havia decidit fa unes setmanes, divendres dia 1 d'agost vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a la Venècia del Nord.
Hi anava amb la més simple idea de conèixer aquella ciutat. Era la segona vegada que anava a Rússia i no me la podia perdre.Vaig deixar enrere la meva gravadora digital perquè tenia assumit que seria un suïcidi plantejar-se arribar als pobles on viu la gent vòtia.
Un cop a Sankt Peterburg vaig conèixer un desconegut, és a dir, el vaig desconèixer perquè ja l'havia desconegut, és a dir conegut...
Un tio molt maco, amable, simpàtic i va fer-me un expresstour per la ciutat i va fer el possible per ajudar-me a trobar la manera d'arribar als pobles de Krakol'e o Luzhitsy.
Impossible, hi havia un bus que anava a Krakol'e a les 15:00 i tornava a les 17:00.
L'altre opció tampoc era factible perquè no hi havia tren d'anada.
Només hi havia la possibilitat d'arriscar, com diu ma mare: pa'trás ni pa' coger impulso.
El problema afegit era on dormir. Tenia certa informació i sabia que en aquells pobles no hi vivia més de 100 persones amb la qual cosa, un hotel era impensable.
Però sempre tenia la possibilitat (sempre teòrica) d'anar a dormir a un poble més gran. El com anar-hi o saber si hi havia algun poble més gran amb hostal era missió impossible fins que arribés allà.
Així que, ni corto ni perezoso, em llevo després de quatre curtes horetes de son per agafar el tren que em portaria a Kingisepp, l'únic lloc on sabia que podia anar el dissabte dia 2.
Puntualment, a les 8:10 AM, surt el tren que tarda 3 hores ple de gom a gom i jo dret, amb bullofa al peu dret i entre alguna bicicleta, un cubell ple de gerds, un gos i una gallina (sí sí, una gallina).
El tren es va buidant i jo vaig patint, perquè pensava que anava a un lloc més o menys gran i quan arribo allà, a Kingisepp. Només tenia ganes de tornar. Però no podia. No hi havia més trens.
Pregunto per l'estació de busos. Calia saber si trobaria un bus cap a Krakol'e o Luzhitsy. N'hi ha, però només un i sortia en 4 hores! De cop i volta noto una mà a l'espatlla: a on vas? (evidentment no parlava en català) - i li responc que no ho sé ben bé, però que suposava que cap a Krakol'e.
Em va proposar de compartir un cotxe (a Rússia qualsevol cotxe que passi us pot fer de taxi previ acord del preu) i vaig acceptar la temible proposta: un cotxe, dos desconeguts i no sabia ni on cony anava i molt menys, a què fer!
Després d'una horeta de viatge em diu el conductor: vet aquí Krakol'e, do svidanya!
Aquest cartell em va donar què pensar perquè pel que havia sentit, no només era zona fronterera sinó que estaven construint un port i calia un permís especial per estar en aquella zona (!).
Aquell "arreveure" del conductor semblava una sentència, i era normal, aquell poble no tenia més que 20 casetes molt disperses i un camí de terra. Estava molt nerviós. No sabia on era, perquè hi havia anat, no tenia on dormir, no veia cap botiga ni cap persona!
Després de caminar uns minuts veig una dona treballant en un hort: perdoni! vostè sap d'algú que parli vot? - "lo què?" (aquesta seria la traducció idònia) "no sé de què parla vostè!"
Llavors el cor volia sortir del meu cos. M'havia equivocat de poble? Tota aquesta aventura per res? El pitjor era on dormir! perquè només hi havia la possibilitat de dormir al camí de terra o entre gespa i plantes plenes de paparres... ains... quina por!!
Sis casetes més endavant veig dues persones també a un hort. Eureka! saben de què els parlo!
Un senyor em digué: alguns especialistes com vostè ja han vingut per aquí! continuï fins el final del poble i a mà esquerra hi ha una casa, allà hi viu la Zenaïda Andreevna. Ella parla vot.
Ara sí que el cor ja no s'aguantava al seu lloc, després de tants anys mirant el mapa i pensant com seria aquella gent, l'havia trobat!
I si no em volia rebre? i si no tenia temps per a mi? osti! encara no tinc on dormir!
Arribo allà, miro i remiro la casa perquè no sabia si cridar o què, no hi havia timbre obviament. De sobte surt una dona: què vol? qui és vostè?
Quins nervis, què li dic? que sóc un freakie?
"Veurà senyora, em dic Víctor, sóc de Barcelona i estic interessat en parlar sobre el vot"
Li va canviar la cara i em va convidar a entrar a casa seva.
Us ho imagineu? Havia trobat a Zinaïda Andreevna!
24 hores de difícil descripció
Em va oferir un te i vam començar a parlar. Jo estava tan nerviós que no sabia què dir-li! Però la conversa va ser fluïda.
No vam parar de parlar, d'ella, de la família, dels vots, de la llengua.
Zenaïda m'explicava que potser queden unes 40 persones vòties, però no tots són parlants reals.
Els vots que romanen són gent de més de 80 anys i fa molts anys que no tenen possibilitat de parlar la seva llengua i l'han oblidat en gran part. Potser fa més de 60 anys que no la poden parlar a diari.
Hi ha estudiosos de l'Universitat de Tartu, Tallin (Estònia) o Sankt Peterburg que s'interessen pel Vot. Alguns fins i tot la parlen força bé sengons Zenaïda, però ja no és el mateix.
Hi ha la voluntat de mantenir-la, però com diu la Zinaïda, com es pot mantenir una llengua si no es parla al dia a dia?
La Zinaïda ha ajudat a enregistrar moltes dades sobre el Vot així com cançons. Encara recorda molt i s'entristeix quan parla sobre el passat. Recorda quan va tornar de Finlàndia després de la guerra: quan vaig tornar a Jögöperä (Krakol'e en vot)tots eren russos. No havia quasi ningú que conegués.
A Finlàndia havien portat gent de la regió (vots, ingris, vepses...) tots fino-úgrics, no volien gent que no fos d'allà: "no volien armenis ni georgians".
Seria l'egoïsme de Finlàndia un motiu pel qual aquests pobles s'han vist tan perjudicats?
Eren propers lingüísticament (tot i que Finlàndia encara pertanyia a l'URSS) i això els ha costat la pèrdua de l'identitat com a poble a tots ells. Paradoxal.
La casa de la Zinaïda i el Viktor.
El Viktor va construir una "banya" (sauna russa) ell solet i m'explicava com era la tradició de la banya.
Em podria allargar molt més. Han estat molt enriquidores aquestes converses amb la Zinaïda i amb la seva filla, Victòria, qui em va allotjar aquella nit al poble del costat, Luzhitsy.
El Viktor, La Zinaïda, el seu gendre Viktor i la seva filla Viktoria, hehe...
Que mona la granoteta tan petiteeeta...
Vam dinar, vam sopar, vam cantar, era un somni. Un somni fet realitat.
Personalment, tot i comprovar que hi ha hagut força interès per estudiar el vot, la llengua està més morta que viva. Perquè ningú la parla, només es conserva en la ment dels vots i només surt en forma de cançons de tant en tant. El 25 de juliol és la festa dels vots i allà es reuneixen i poden practicar allò que encara els ve a la memòria.
Com deia al principi és molt difícil fer-se una idea del que han viscut els vots.
Els han negat com a poble, perquè com diu la Zinaïda: jo sóc vòtia i no hi ha cap lloc on ho digui. A la antiga URSS kazakhs, uzbeks, armenis, tots tenien passaport de la URSS on deia la seva nacionalitat. En el meu sempre hi ha constat la nacionalitat russa.
Segurament pensareu, què té d'important això en el món sense fronteres que volen construir?
Doncs aquest món sense fronteres existirà quan totes les persones existeixin.
Els vots han estat un poble i ningú no els ha reconegut, o millor dit, ningú no els ha conegut!
I potser d'aquí a 40 anys, no quedarà res del vot més que en els llibres dels estudiosos. Una llengua més que ha entrat en la història de les llengües mortes, i mai no oblidaré que he pogut veure aquesta llengua en vida. Això no té preu. I mentre escric això em cau una llagrimeta, perquè ara veig, que deixar de parlar la teva llengua és oblidar d'on vens. Si no vens d'enlloc, no has nascut.
Quan ens vam acomiadar la Zinaïda em digué:
"Aguanteu! No deixeu mai de ser catalans, nosaltres ja no som res"
dijous, de juliol 31, 2008
En relació a la detenció de Karadzic...
La detenció de Karadzic és positiva, però a mi em deixa un regust amargant perquè la hipocreria occidental és tal, que l'OTAN, UE i EUA es jacten d'una feina ben feta sense que ningú els pugui criminalitzar de allò que ells també han fet.
Un bon amic m'explicava que un conegut seu italià, va estar destinat a Bòsnia durant la guerra. Aquest soldat li comentava que no podia creure allò que veia a la televisió italiana quan va arribar a casa seva. Durant la seva estada als Balcans, les atrocitats que va veure per part de Bosnis i Croats no tenien cap mena de pietat. Mai ha pogut entendre perquè la realitat informativa havia estat canviada d'aquella manera. Era com si el que hagués vist no fos cert i tot aquell que no fos serbi era un angelet.
Els criminals de guerra tenen noms i cognoms senyors i és evident, que no tots són serbis. Però ningú se'n fa càrrec i a partir de paral·lelismes absurds el poble serbi ha sofert més que cap altre. Perquè sí, hi ha hagut víctimes, de tots els bàndols i és terrible, però només els serbis, a més, són qui s'han emportat el sanbenito de culpables.
Ningú condemnarà a les tropes de l'OTAN que semblava que estaven de vacances, o els holandesos que van permetre el que va passar a Srebrenica.
I és que el Tribunal de l´Haia ha alliberat criminals croats i albanesos. Tan criminals com els altres, però hem d'acceptar que són bons, que són innocents. Així és la mentalitat progressista del món occidental que hem de compartir tots plegats.
No us estranyi que aprofitin l'ocasió per responsabilitzar Karadzic de la mort de Kennedy, com que no ho van aconseguir amb Milosevic... i és que ja tot fa gràcia.
Els EUA sempre sean els bons i l'UE anirà darrere seu i així sempre podran aconseguir el que vulguin.
Quins interessos hi hagut per criminalitzar Sèrbia d'aquesta manera? Estic segur que ni ells ho saben, però potser, i dic potser, cap dels països balcànics té a veure amb la raó de fons.
Canviant de tema, m'acosto a una qüestió lingüístics que m'interessa, de ben segur que els catalanets progres que tant defensen les independències que tot quisqui sense tenir una idea àmplia de cada cas particular, acceptaran les noves idees d'alguns croats que afirmen que la seva llengua, no només no és la mateixa que la dels serbis, sinó que no té arrel eslava.
La comunitat lingüístca cada cop té menys pes en aquests casos però espero, que aquests que defensin l'unitat de la llengua catalana, no es deixin portar per aquells arguments tan simples i siguin conscients de l'unitat lingüística del serbocroat.
Un bon amic m'explicava que un conegut seu italià, va estar destinat a Bòsnia durant la guerra. Aquest soldat li comentava que no podia creure allò que veia a la televisió italiana quan va arribar a casa seva. Durant la seva estada als Balcans, les atrocitats que va veure per part de Bosnis i Croats no tenien cap mena de pietat. Mai ha pogut entendre perquè la realitat informativa havia estat canviada d'aquella manera. Era com si el que hagués vist no fos cert i tot aquell que no fos serbi era un angelet.
Els criminals de guerra tenen noms i cognoms senyors i és evident, que no tots són serbis. Però ningú se'n fa càrrec i a partir de paral·lelismes absurds el poble serbi ha sofert més que cap altre. Perquè sí, hi ha hagut víctimes, de tots els bàndols i és terrible, però només els serbis, a més, són qui s'han emportat el sanbenito de culpables.
Ningú condemnarà a les tropes de l'OTAN que semblava que estaven de vacances, o els holandesos que van permetre el que va passar a Srebrenica.
I és que el Tribunal de l´Haia ha alliberat criminals croats i albanesos. Tan criminals com els altres, però hem d'acceptar que són bons, que són innocents. Així és la mentalitat progressista del món occidental que hem de compartir tots plegats.
No us estranyi que aprofitin l'ocasió per responsabilitzar Karadzic de la mort de Kennedy, com que no ho van aconseguir amb Milosevic... i és que ja tot fa gràcia.
Els EUA sempre sean els bons i l'UE anirà darrere seu i així sempre podran aconseguir el que vulguin.
Quins interessos hi hagut per criminalitzar Sèrbia d'aquesta manera? Estic segur que ni ells ho saben, però potser, i dic potser, cap dels països balcànics té a veure amb la raó de fons.
Canviant de tema, m'acosto a una qüestió lingüístics que m'interessa, de ben segur que els catalanets progres que tant defensen les independències que tot quisqui sense tenir una idea àmplia de cada cas particular, acceptaran les noves idees d'alguns croats que afirmen que la seva llengua, no només no és la mateixa que la dels serbis, sinó que no té arrel eslava.
La comunitat lingüístca cada cop té menys pes en aquests casos però espero, que aquests que defensin l'unitat de la llengua catalana, no es deixin portar per aquells arguments tan simples i siguin conscients de l'unitat lingüística del serbocroat.
dilluns, de juliol 28, 2008
Quines coses...
Avui he fet una cosa curiosa. He anat a la meva estació preferida: Kiívskaia. He estat assegut una bona estona mirant els frescs que hi ha per tota l'estació. Llavors he decidit agafar el metro per tornar a la ressidència. Però no ho he fet fins passats uns vint minuts. Hora punta. Assegut en un banc davant de l'andana, he estat observant com anava i venia la gent. Cada trenta segons passava un tren. A cada tren pujava moltíssima gent. Era increïble. Els trens són el doble de llarg que els del Metro de Barcelona. Imagineu-vos-ho per un moment. Cada mig minut, tota aquella andana ple de gom a gom. Mig minut i una altra gentada... el més fort de tot, és que no tenia la sensació d'angoixa que he tingut en altres metros. 10 milions de persones agafen el Metro a Moscou diàriament. El més transitat del món.
Sabeu que a Moscou encara se´n troba la Mirinda? No només se'n troba sino que el gust de la Fanta no ha canviat per assemblar-se a la Mirinda. La Fanta que coneixem ha canviat de fórmula durant aquests anys fins el punt d'arribar a ser un punt àcida i groguenca. A Moscou són taronges, ben taronges com la Mirinda. M'encanta.
Li diu una russa a un català: escolta m'ha encantat el teu gaspatxo i les altres delícies que has cuinat. Això de l'oli d'oliva és una passada. Molt sà oi? Per què no te'l enduus? Jo no sé què fer-ne...
El meu fetitxisme pels peus dels homes m'ha convertit en un expert en moda russa de calçat masculí. No sé si m'agraden les sabates, o és que em posen a mil alguns dels russos que les porten. A Barcelona semblarien sabates de botiga paki, però aquí, per algun misteri diví, semblen fashion.
Una crema d'albergínia servida en un pa... sí sí, el pa es menja
El del mig és l'Alex. El meu primer amic rus de la mateixa vorera que jo. És taaaaaaaan maco...
Que bo em va quedar el gaspatxo!!! Un bon gaspatxo i xampanskaia d'Osètia! mmmm!
ai sí, no pateixis, ara mateix m'enduc l'oli d'oliva...
L'hotel Ucraïna al fons... aviat aviat, no el veurem mai més...
Una altra perspectiva de Sant Basili
Experiments fotogràfics a contrallum...
flamenco???!!!
Sabeu que a Moscou encara se´n troba la Mirinda? No només se'n troba sino que el gust de la Fanta no ha canviat per assemblar-se a la Mirinda. La Fanta que coneixem ha canviat de fórmula durant aquests anys fins el punt d'arribar a ser un punt àcida i groguenca. A Moscou són taronges, ben taronges com la Mirinda. M'encanta.
Li diu una russa a un català: escolta m'ha encantat el teu gaspatxo i les altres delícies que has cuinat. Això de l'oli d'oliva és una passada. Molt sà oi? Per què no te'l enduus? Jo no sé què fer-ne...
El meu fetitxisme pels peus dels homes m'ha convertit en un expert en moda russa de calçat masculí. No sé si m'agraden les sabates, o és que em posen a mil alguns dels russos que les porten. A Barcelona semblarien sabates de botiga paki, però aquí, per algun misteri diví, semblen fashion.
Una crema d'albergínia servida en un pa... sí sí, el pa es menja
El del mig és l'Alex. El meu primer amic rus de la mateixa vorera que jo. És taaaaaaaan maco...
Que bo em va quedar el gaspatxo!!! Un bon gaspatxo i xampanskaia d'Osètia! mmmm!
ai sí, no pateixis, ara mateix m'enduc l'oli d'oliva...
L'hotel Ucraïna al fons... aviat aviat, no el veurem mai més...
Una altra perspectiva de Sant Basili
Experiments fotogràfics a contrallum...
flamenco???!!!
divendres, de juliol 18, 2008
Si la vida t'angoixa
Aquest es un poema que vam fer ahir a classe, us passo una traducció casolana i una transcripció com per ser llegida en català.
Если жизнь тебя обманет, Iésli gizn tibià abmànyiet
Не печалься, не сердись! Nyié pitxallsia, nyié sirdís
В день уныния смирись: V dieny uninyia smirdís
День веселья, верь, настанет. Dieny visiéllsia, vier, nastànyiet
Сердце в будущем живет; Siérdtse v búduxem giviot
Настоящее уныло: Nastaiàxiie unila
Все мгновенно, все пройдет; Vsió mgnóvenna, vsió praidiot
Что пройдет, то будет мило. Xto praidiot, to búdiet mila
A. S. Puixkin
Si la vida t'angoixa,
no entristeixis, no t'enfadis!
Si és dia d'abatiment, ressigna't:
el dia joiós, creu-me, vindrà.
El cor viu en el futur;
el present és trist:
tot és passatger, tot marxarà;
el que hagi de venir, allò, serà bo.
Em va animar molt!
Если жизнь тебя обманет, Iésli gizn tibià abmànyiet
Не печалься, не сердись! Nyié pitxallsia, nyié sirdís
В день уныния смирись: V dieny uninyia smirdís
День веселья, верь, настанет. Dieny visiéllsia, vier, nastànyiet
Сердце в будущем живет; Siérdtse v búduxem giviot
Настоящее уныло: Nastaiàxiie unila
Все мгновенно, все пройдет; Vsió mgnóvenna, vsió praidiot
Что пройдет, то будет мило. Xto praidiot, to búdiet mila
A. S. Puixkin
Si la vida t'angoixa,
no entristeixis, no t'enfadis!
Si és dia d'abatiment, ressigna't:
el dia joiós, creu-me, vindrà.
El cor viu en el futur;
el present és trist:
tot és passatger, tot marxarà;
el que hagi de venir, allò, serà bo.
Em va animar molt!
dimecres, de juliol 16, 2008
Caminante no hay camino...
El parc VDNKh es la passada. Impressionant. Se que no paro de dir coses meravelloses de Moscou, pero es aixi. Ahir vaig caminar unes 6 hores, si si, 6 hores. Sense parar, i es que quan agafes el ritme... Hi ha transports, si, pero no n'hi ha prou, sense un bon parell de cames es impossible.
Cada vegada que intento mirar que fer, s'acumulen les ganes de viure aqui. No nomes de veure allo imprescindible sino de coneixer els secrets que es troben darrere de cada raco. Sembla que Moscou arrossega tot el pes de la historia d'aquest vast pais, i quan passeges per aqui, aquest pes l'arrossegues tu mateix. Indescriptible.
Aqui unes imatges d'ahir. Tornar a veure alguna cara coneguda en aquesta ciutat, et deixa un regust magnific.
Cada vegada que intento mirar que fer, s'acumulen les ganes de viure aqui. No nomes de veure allo imprescindible sino de coneixer els secrets que es troben darrere de cada raco. Sembla que Moscou arrossega tot el pes de la historia d'aquest vast pais, i quan passeges per aqui, aquest pes l'arrossegues tu mateix. Indescriptible.
Aqui unes imatges d'ahir. Tornar a veure alguna cara coneguda en aquesta ciutat, et deixa un regust magnific.
dilluns, de juliol 14, 2008
Arribant a la fantastica ciutat de Moscou
(ni accents, ni c trencada, ni res de res)
Que te aquesta ciutat que m'encanta? No ho se, pero la trobava a faltar.
Tot i la calor que fa i les grans caminades que s'han de fer per arribar a qualsevol lloc, val la pena.
La ressidencia es troba a l'edifici central de 'Universitat Estatal Lomonosov (MSU o MGU), si feu una ullada al google, flipareu. Es un edifici enorme, i enorme es queda curt. Plenament sovietic, a mi personalment, m'encanta. Pero anar d'una punta a l'altra, es mes que un passeig.
Ahir vaig quedar amb uns amics russos i afortunadament vaig veure que estic mes "suelto" que l'any passat amb l'idioma, weno, tinc una amiga que encara em diu que on he deixat el rus de l'any passat... pero si no parlava i nomes feia veure que entenia el que deien! >D
Total, dema tinc una quedada amb la meva amiga Liuba i una gent del Couchsurfing i ens faran un reportatge per la TV russa!
Dema tinc la prova de nivell per a les classes i a veure que em depara el futur en aquestes 4 setmanes.
Nomes us aviso que, ahir, el meu amic Alex, em va dir que no sabiem el que haviem fet comprant un bitllet de tren per a Kirguizistan en 3a classe, que estaven bojos... ai ai ai...
Que te aquesta ciutat que m'encanta? No ho se, pero la trobava a faltar.
Tot i la calor que fa i les grans caminades que s'han de fer per arribar a qualsevol lloc, val la pena.
La ressidencia es troba a l'edifici central de 'Universitat Estatal Lomonosov (MSU o MGU), si feu una ullada al google, flipareu. Es un edifici enorme, i enorme es queda curt. Plenament sovietic, a mi personalment, m'encanta. Pero anar d'una punta a l'altra, es mes que un passeig.
Ahir vaig quedar amb uns amics russos i afortunadament vaig veure que estic mes "suelto" que l'any passat amb l'idioma, weno, tinc una amiga que encara em diu que on he deixat el rus de l'any passat... pero si no parlava i nomes feia veure que entenia el que deien! >D
Total, dema tinc una quedada amb la meva amiga Liuba i una gent del Couchsurfing i ens faran un reportatge per la TV russa!
Dema tinc la prova de nivell per a les classes i a veure que em depara el futur en aquestes 4 setmanes.
Nomes us aviso que, ahir, el meu amic Alex, em va dir que no sabiem el que haviem fet comprant un bitllet de tren per a Kirguizistan en 3a classe, que estaven bojos... ai ai ai...
dissabte, de juliol 12, 2008
Es ist vollbracht...
Avui ja sóc a Berlin. Enrere ja he deixat tot l'esdevingut a Leipzig durant tot aquest any. Com és normal, estic trist. Avui m'ha costat acomiadar-me de l'Andrea, del Jonathan, de l'Ivan... i és que ens ho hem passat molt bé. Fa goig pensar que encara hi ha gent maca voltant pel món i que he tingut la sort de trobar-me'n molta.
No oblidaré tots i cada uns dels moments que hem passat junts, vivint les redecillas en aquesta ciutat que ens despertava de vagades, un cert amor-odi.
Em porto coses fantàstiques de cadascú que he conegut. Sabeu totes les coses que he après de vosaltres? Des que he comenc,at a estudiar música, mai, i dic mai, he congenitat d'aquesta manera tan especial. Es clar que he coneguet gent maquíssima abans, però a Leipzig hi ha hagut un quelcom diferent. Una confluència de factors que ho ha fet inoblidabe.
Ara comenc,a una nova etapa a Barcelona, tinc ganes de tornar a veure aquella gent que m'ha hagut de soportar durant més temps. Això són amics!
Abans però, passaré 7 setmanes voltant "por ahi" i qui sap que em trobaré.
No deixeu de passar per aquí, sempre hi haurà alguna novetat.
No oblidaré tots i cada uns dels moments que hem passat junts, vivint les redecillas en aquesta ciutat que ens despertava de vagades, un cert amor-odi.
Em porto coses fantàstiques de cadascú que he conegut. Sabeu totes les coses que he après de vosaltres? Des que he comenc,at a estudiar música, mai, i dic mai, he congenitat d'aquesta manera tan especial. Es clar que he coneguet gent maquíssima abans, però a Leipzig hi ha hagut un quelcom diferent. Una confluència de factors que ho ha fet inoblidabe.
Ara comenc,a una nova etapa a Barcelona, tinc ganes de tornar a veure aquella gent que m'ha hagut de soportar durant més temps. Això són amics!
Abans però, passaré 7 setmanes voltant "por ahi" i qui sap que em trobaré.
No deixeu de passar per aquí, sempre hi haurà alguna novetat.
divendres, de juliol 11, 2008
Gràcies!
a l'Alicia, a l'Andrea, a l'Angelo, al Carlos, al Dalibor, a l'Edelweiss, a l'Elvira, a l'Iván, al Jonathan, a la Lali, a l'Oleguer, al Pablo, al Tito, la Tineta, al Tomeu, al Víctor G. i sobretot al meu Jordiet.
Gràcies pels favors que m'heu fet durant aquest any de burocràcies, viatges, embolics, mudances, etc... sense vosaltres no sé què hagués fet amb totes les coses que han passat.
Gràcies pels favors que m'heu fet durant aquest any de burocràcies, viatges, embolics, mudances, etc... sense vosaltres no sé què hagués fet amb totes les coses que han passat.
dissabte, de juliol 05, 2008
Lo nuestro se acabó...
Como decía la canción: lo nuestro se acabó, y te arrepentirás de haberle puesto fin a un año de amor...
De hecho, el fin casi que lo he puesto yo porque soy yo quien se va de Leipzig.
Eres una tia fantástica, especial y lo sabes. Me costará acostumbrarme a no ir por ahí buscándote para contarte redecillas.
¿Te acuerdas de nuestra redecilla?¡qué momento de tensión! HAHAHA
Ya te he dicho muchas veces, que todos tenemos etapas en nuestras vidas donde tenemos que despedirnos de gente, pero pocas veces, me he tenido que despedir de alguien tan especial, porque eres tú quien ha dejado huella.
¿Qué tienes que nos vuelves locos a todos? No lo sé, pero sólo espero que pueda volver a disfrutar de tu compañía otra vez y volver a reirnos de las redecillas, de los vergueos, de eurovisión, de tu regla y de tu hambre. :D
Aquí te dejo unas fotillos. Zer polita zaren!
MAITE ZAITUT!!!!!!
y cómo no.... la redecilla del año!! hahahahahaah
De hecho, el fin casi que lo he puesto yo porque soy yo quien se va de Leipzig.
Eres una tia fantástica, especial y lo sabes. Me costará acostumbrarme a no ir por ahí buscándote para contarte redecillas.
¿Te acuerdas de nuestra redecilla?¡qué momento de tensión! HAHAHA
Ya te he dicho muchas veces, que todos tenemos etapas en nuestras vidas donde tenemos que despedirnos de gente, pero pocas veces, me he tenido que despedir de alguien tan especial, porque eres tú quien ha dejado huella.
¿Qué tienes que nos vuelves locos a todos? No lo sé, pero sólo espero que pueda volver a disfrutar de tu compañía otra vez y volver a reirnos de las redecillas, de los vergueos, de eurovisión, de tu regla y de tu hambre. :D
Aquí te dejo unas fotillos. Zer polita zaren!
MAITE ZAITUT!!!!!!
y cómo no.... la redecilla del año!! hahahahahaah
dimarts, de juliol 01, 2008
Hi havia una vegada un motxileru glamourós...
Ja falta poc per l'OTTRKOK 2009 (operació tocar tita russa, kazaka o kirguiza).
La diferència amb altres viatges és que per primera vegada faré servir la famosa motxilla del motxileru. Quan vaig anar al Perú, anava molt carregat i podíem deixar maletes a llocs segurs. Ara, no tenim ni puta idea d'on dormirem i/o acabarem.
La qüestió és: com es fa una motxilla de motxilero però amb glamour?
Doncs no ho sé, però ho descobriré.
No vull tornar a passar la frustració de l'any passat a Moscou quan no ens van deixar a tres discoteques glamouroses... aquí el Dr. Infierno diria: "claro, es que como vas de cumba por la vida..."
Una motxilla, una ressidència russa, 4 dies de tren, 4 països, llet d'euga fermentada... on fico el glamour?
No ho sé, però el ficaré on sigui.
Un motxilero normalment porta 3 mudes, una posada i dues a la motxilla. En aquest cas, una de les mudes, Calvin Klein... per a les nits compromeses.
Pantalons... uf! pantalons, uns de muntanya per anar a cavall per les estepes kirguizes, uns texans i uns texans glamourosos... no?
El vestit de bany que no falti, que els llacs russos donen molt de sí els diumenges.
Sabates: sandàlies d'estiu (avarques no, que a Rússia no tenen glamour, bé a BCN tampoc segons el Dr. Infierno), deportives per a ciutat, botes de muntanya i sabates glamourosíssimes. Ups, massa sabates, aquí tindré un problema...
Samarretes, les justes, una posada i 3 a la motxilla. Una d'elles que sigui almenys del Zara (!). Ah! una camisa mona glamourosa també s'escau.
Potingues: tots! per alguna cosa s'han inventat els potingues "de viatge" petitons i monus, i que no falti la crema exfoliant.
En principi amb això hauria de tenir prou per 7 setmanes.
El que s'ha de fer per poder anar un dia de marxa per la meravellosa ciutat de Moscou.
La diferència amb altres viatges és que per primera vegada faré servir la famosa motxilla del motxileru. Quan vaig anar al Perú, anava molt carregat i podíem deixar maletes a llocs segurs. Ara, no tenim ni puta idea d'on dormirem i/o acabarem.
La qüestió és: com es fa una motxilla de motxilero però amb glamour?
Doncs no ho sé, però ho descobriré.
No vull tornar a passar la frustració de l'any passat a Moscou quan no ens van deixar a tres discoteques glamouroses... aquí el Dr. Infierno diria: "claro, es que como vas de cumba por la vida..."
Una motxilla, una ressidència russa, 4 dies de tren, 4 països, llet d'euga fermentada... on fico el glamour?
No ho sé, però el ficaré on sigui.
Un motxilero normalment porta 3 mudes, una posada i dues a la motxilla. En aquest cas, una de les mudes, Calvin Klein... per a les nits compromeses.
Pantalons... uf! pantalons, uns de muntanya per anar a cavall per les estepes kirguizes, uns texans i uns texans glamourosos... no?
El vestit de bany que no falti, que els llacs russos donen molt de sí els diumenges.
Sabates: sandàlies d'estiu (avarques no, que a Rússia no tenen glamour, bé a BCN tampoc segons el Dr. Infierno), deportives per a ciutat, botes de muntanya i sabates glamourosíssimes. Ups, massa sabates, aquí tindré un problema...
Samarretes, les justes, una posada i 3 a la motxilla. Una d'elles que sigui almenys del Zara (!). Ah! una camisa mona glamourosa també s'escau.
Potingues: tots! per alguna cosa s'han inventat els potingues "de viatge" petitons i monus, i que no falti la crema exfoliant.
En principi amb això hauria de tenir prou per 7 setmanes.
El que s'ha de fer per poder anar un dia de marxa per la meravellosa ciutat de Moscou.
dilluns, de juny 30, 2008
La cuisine del Vittro: Pupusas con Chimol
En tot el temps que porto a Leipzig, he après moltes coses. El fet d'haver conegut gent d'arreu, m'ha aportat una sèrie de receptes noves que crec que val la pena compartir.
Avui, m'ha donat per dir-vos com es fan pupusas amb chimol, plat típic d'Honduras, El Salvador, Guatemala, en general molt extès a Amèrica Central.
Pupusas de formatge amb Chimol
Ingredients:
Per a les pupusas:
una tassa i mitja de farina de blat de moro (per unes 5 o 6 pupusas)
Aigua
Sal
Fomatge fresc salat (o mozzarella fresca afegint-hi la sal)
Per al chimol (4 persones)
6 tomàquets
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 ceba
un manat de coriandre
vinagre
el suc d'una llima
Elaboració:
Afegiu aigua a la farina de blat de moro amb una mica de sal, de manera que quedi una massa ni molt tova ni molt dura. Ha de tenir una textura fàcil de treballar i que no s'enganxi a les mans.
Un cop estigui preparada la massa, farem una boleta del tamany d'un ou i li farem un forat on ficarem un trosset del formatge fresc. Tanquem la pilota i amb dues capes de paper de plàstic (tipus bossa transparent) l'aixafem en mig de les dues capes plàstiques fins obtenir la pupusa. L'ideal és que siguin tan fines com sigui possible sense que el formatge surti.
Tot seguit, en una paella antiadherent (important) les deixem daurar-se amb un raig d'oli. Han de tenir un color daurat com a l'imatge:
El chimol és deliciós i molt agraït a l'estiu.
Tallem a trossos ben petits el tomàquet, els pebrots i la ceba. Seguidament el coriandre molt ben picat i ho remenem tot junt. Després hi afegim un raig de vinagre, el suc de la llima i sal al gust.
Un bon plat amb un parell de pupuses i chimol per sobre, deliciós!
Avui, m'ha donat per dir-vos com es fan pupusas amb chimol, plat típic d'Honduras, El Salvador, Guatemala, en general molt extès a Amèrica Central.
Pupusas de formatge amb Chimol
Ingredients:
Per a les pupusas:
una tassa i mitja de farina de blat de moro (per unes 5 o 6 pupusas)
Aigua
Sal
Fomatge fresc salat (o mozzarella fresca afegint-hi la sal)
Per al chimol (4 persones)
6 tomàquets
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 ceba
un manat de coriandre
vinagre
el suc d'una llima
Elaboració:
Afegiu aigua a la farina de blat de moro amb una mica de sal, de manera que quedi una massa ni molt tova ni molt dura. Ha de tenir una textura fàcil de treballar i que no s'enganxi a les mans.
Un cop estigui preparada la massa, farem una boleta del tamany d'un ou i li farem un forat on ficarem un trosset del formatge fresc. Tanquem la pilota i amb dues capes de paper de plàstic (tipus bossa transparent) l'aixafem en mig de les dues capes plàstiques fins obtenir la pupusa. L'ideal és que siguin tan fines com sigui possible sense que el formatge surti.
Tot seguit, en una paella antiadherent (important) les deixem daurar-se amb un raig d'oli. Han de tenir un color daurat com a l'imatge:
El chimol és deliciós i molt agraït a l'estiu.
Tallem a trossos ben petits el tomàquet, els pebrots i la ceba. Seguidament el coriandre molt ben picat i ho remenem tot junt. Després hi afegim un raig de vinagre, el suc de la llima i sal al gust.
Un bon plat amb un parell de pupuses i chimol per sobre, deliciós!
En la boca del lobo
Qui em coneix sap que a mi el futbol m'importa bastant poc. A més, que jugui Espanya tampoc és que em faci la il·lusió del segle... però ahir, hi havia la possibilitat de veure els alemanys abatuts si perdien l'Eurocopa.
A Alemanya hi ha coses que funcionen molt bé i són d'admirar. Però permeteu-me dir-vos, que els mites ja no existeixen.
Són quadrats, i molt, però pel que volen: per exemple, quan treballen al sector serveis són lents, quadrats, antipàtics, molt poc eficaços i com no parlis un alemany de Hannover, mai no seràs prou escoltat i/o respectat. Mai no aconseguiràs res que no sigui al menú, a la carta, etc... ni que sigui quelcom bàsic, no t'escoltaran. Potser penseu, bé, un cafè amb llet amb la llet freda... doncs no! jo almenys, no ho he aconseguit.
Això és només un exemple. Però durant tot aquest any, m'ha fet mandra conèixer alemanys. Costa entra-hi (una mica com els catalans segons la meva experiència, sent el cas alemany més extrem) i la veritat no sempre saps de què parlar. Quan escolto converses entre ells penso: joé, quin pal!
I és que nosaltres riem bastant, fins i tot de coses serioses. Ells riuen amb un altre humor, no entenen les nostres bromes i encara tenen alguns temes tabú. A cap noia se li acut dir en el seu grup d'amics: buah, estic fatal, m'ha vingut la regla... Però és que tampoc he tingut ganes d'endinsar-me buscant el seu humor.
N'hi ha, d'alemanys, que són molt oberts però tant, que tenen un toc "echao pa'lante" que em fa poca gràcia tot sigui dit.
També hi ha els Latinòfils, que es quadren per ser desquadrats, aquests però, volen ser tan latinos, que són pesadets.
Estructurats sí que són. El que passa és que tenen una estructura tal, que no pots debatre amb ells de res que surti de les seves estructures. A mi ja m'han dit que perquè em molesto en parlar un dialecte regional (!), i llavors comencen a parlar Sächsisch (Saxó) que sembla que tinguin una pilota de carn picant i calent quan parlen així: i a sobre he de riure per la gracieta...
Quan vaig estar a Oldenburg, també vaig tenir la sensació que em miraven malament. Ho fan. Clar, no sóc ros amb ulls blaus, i en segons quins llocs, m'han fet sentir bastant violent. Això no ho havia viscut fora del país teutó.
Per totes aquestes raons, i alguna més, ahir vaig decidir anar a veure el partit amb la colla pessigolla a un bar: a la boca del lobo.
Els costava, als alemanys, fer "la ola" i coses d'aquestes. Clar, s'han de conèixer, assajar i fer-ho. No tenien temps ahir. Però almenys, imitaven tot el que nosaltres fèiem.
Només en un moment, van cantar una mena de cançó alemanya tipus "la cabra la cabra..." i no us podeu imaginar com se'ls va quedar la cara quan vam començar a cantar-la nosaltres, canviant-li improvisadament la lletra... que divertit!
I al final guanyà Espanya. Potser en un altre context m'hagués importat bastant poc, però ahir vaig disfrutar. Aquella mirada altiva havia desaparegut per un moment. Mola!
Heus aquí, una foto que MAI MÉS tornareu a veure. Gaudiu-ne....
quin horror de papada por dios... és la postura eh??? quin poc glamour...
A Alemanya hi ha coses que funcionen molt bé i són d'admirar. Però permeteu-me dir-vos, que els mites ja no existeixen.
Són quadrats, i molt, però pel que volen: per exemple, quan treballen al sector serveis són lents, quadrats, antipàtics, molt poc eficaços i com no parlis un alemany de Hannover, mai no seràs prou escoltat i/o respectat. Mai no aconseguiràs res que no sigui al menú, a la carta, etc... ni que sigui quelcom bàsic, no t'escoltaran. Potser penseu, bé, un cafè amb llet amb la llet freda... doncs no! jo almenys, no ho he aconseguit.
Això és només un exemple. Però durant tot aquest any, m'ha fet mandra conèixer alemanys. Costa entra-hi (una mica com els catalans segons la meva experiència, sent el cas alemany més extrem) i la veritat no sempre saps de què parlar. Quan escolto converses entre ells penso: joé, quin pal!
I és que nosaltres riem bastant, fins i tot de coses serioses. Ells riuen amb un altre humor, no entenen les nostres bromes i encara tenen alguns temes tabú. A cap noia se li acut dir en el seu grup d'amics: buah, estic fatal, m'ha vingut la regla... Però és que tampoc he tingut ganes d'endinsar-me buscant el seu humor.
N'hi ha, d'alemanys, que són molt oberts però tant, que tenen un toc "echao pa'lante" que em fa poca gràcia tot sigui dit.
També hi ha els Latinòfils, que es quadren per ser desquadrats, aquests però, volen ser tan latinos, que són pesadets.
Estructurats sí que són. El que passa és que tenen una estructura tal, que no pots debatre amb ells de res que surti de les seves estructures. A mi ja m'han dit que perquè em molesto en parlar un dialecte regional (!), i llavors comencen a parlar Sächsisch (Saxó) que sembla que tinguin una pilota de carn picant i calent quan parlen així: i a sobre he de riure per la gracieta...
Quan vaig estar a Oldenburg, també vaig tenir la sensació que em miraven malament. Ho fan. Clar, no sóc ros amb ulls blaus, i en segons quins llocs, m'han fet sentir bastant violent. Això no ho havia viscut fora del país teutó.
Per totes aquestes raons, i alguna més, ahir vaig decidir anar a veure el partit amb la colla pessigolla a un bar: a la boca del lobo.
Els costava, als alemanys, fer "la ola" i coses d'aquestes. Clar, s'han de conèixer, assajar i fer-ho. No tenien temps ahir. Però almenys, imitaven tot el que nosaltres fèiem.
Només en un moment, van cantar una mena de cançó alemanya tipus "la cabra la cabra..." i no us podeu imaginar com se'ls va quedar la cara quan vam començar a cantar-la nosaltres, canviant-li improvisadament la lletra... que divertit!
I al final guanyà Espanya. Potser en un altre context m'hagués importat bastant poc, però ahir vaig disfrutar. Aquella mirada altiva havia desaparegut per un moment. Mola!
Heus aquí, una foto que MAI MÉS tornareu a veure. Gaudiu-ne....
quin horror de papada por dios... és la postura eh??? quin poc glamour...
diumenge, de juny 29, 2008
Cap endavant
Fa quasi 10 mesos que vaig venir a terres teutones. Ningú no sabia què havia de trobar aquí. El temps passa i acaba aquesta etapa.
En aquesta etapa, s'han complert alguns pronòstics inicials però també n'ha portat de nous. Un acaba coneixent-se molt més a si mateix. És la primera vegada que visc sol, sense companys de pis, sense parella, hi ha molt de temps per a pensar.
Pensar en tot allò que s'ha fet durant tot el temps des que un deixa el niu familiar i s'acaba fent un balanç.
Aquest balanç és positiu, i no precisament, per les conegudes festes Erasmus (que n'hi ha i moltes!) sinó per haver conegut gent que ha ajudat molt en moments realment negres.
Suposo que el fet de no tenir una referència general en el nou entorn, fa que tot el mal que pots patir, el pateixes, molt.
Ara recordo moments d'angoixa, de tancament, de no sortir de casa, d'insomni, molt d'insomni... i malgrat tot, el record és bo.
Personatges entranyables, "sessions de porteries", "redecillas", bronques al sudaka, els bojos (literalment) que seien amb nosaltres durant el cafè de la tarda, la classe de bewegung, els debats intensos amb el "terrone" ... i tantes coses més que romandran per sempre en un arxiu dins el meu arxivador.
Perquè sí, sempre ens passen coses que ens agraden, però al final acaben classificades en la nostra biblioteca personal. No podem viure-les més, però ens quedarà elpoder recordar-les i haver après que tot el que ens passa, forja una petita capa més, d'allò que som.
En aquesta etapa, s'han complert alguns pronòstics inicials però també n'ha portat de nous. Un acaba coneixent-se molt més a si mateix. És la primera vegada que visc sol, sense companys de pis, sense parella, hi ha molt de temps per a pensar.
Pensar en tot allò que s'ha fet durant tot el temps des que un deixa el niu familiar i s'acaba fent un balanç.
Aquest balanç és positiu, i no precisament, per les conegudes festes Erasmus (que n'hi ha i moltes!) sinó per haver conegut gent que ha ajudat molt en moments realment negres.
Suposo que el fet de no tenir una referència general en el nou entorn, fa que tot el mal que pots patir, el pateixes, molt.
Ara recordo moments d'angoixa, de tancament, de no sortir de casa, d'insomni, molt d'insomni... i malgrat tot, el record és bo.
Personatges entranyables, "sessions de porteries", "redecillas", bronques al sudaka, els bojos (literalment) que seien amb nosaltres durant el cafè de la tarda, la classe de bewegung, els debats intensos amb el "terrone" ... i tantes coses més que romandran per sempre en un arxiu dins el meu arxivador.
Perquè sí, sempre ens passen coses que ens agraden, però al final acaben classificades en la nostra biblioteca personal. No podem viure-les més, però ens quedarà elpoder recordar-les i haver après que tot el que ens passa, forja una petita capa més, d'allò que som.
dimarts, de juny 17, 2008
Feta la llei, feta la trampa…
Aquests dies la burocràcia m'està tocant els collons. Fins els fons.
Però avui ja no puc soportar la impotència que sento.
Ens queixem que hi ha molta immigració, que tothom entra a Espanya, i la meva pregunta és: com ho fan?
Tinc dos amics serbis que volien passar 14 dies a Barcelona i no puc fer-los una invitació perquè no tinc fotografies amb ells.
L’amistat no sempre es pot acreditar, com gravem trucades telefòniques? Xats? Obviament el viatge ha estat quelcom espontani, si ho hagués sabut enregistro els xats i em faig mil fotos, però això demostra que som més amics?
Doncs sembla ser que sí, obviament, en un futur podré remediar-ho sempre que pugui tornar a Sèrbia i fer-me fotos amb ells.
Quantes màfies deuen conèixer la llei i fer tot el possible perquè casos falsos semblin reals, en canvi, un cas real de debò, no l’accepten.
Però hi ha alguna raó de pes perquè no puguin venir 14 dies amb bitllet tancat? Això és l’europa unida?
Però si ve tothom! El que em pregunto és com és posible que entri tanta immigració amb totes les pegues hi posen.
He estat a Sèrbia durant 14 dies, a casa d’aquests amics, dues persones amb bona feina que només intenten passar unes vacances al nostre país.
Vergonyós, em sembla vergonyós.
Però avui ja no puc soportar la impotència que sento.
Ens queixem que hi ha molta immigració, que tothom entra a Espanya, i la meva pregunta és: com ho fan?
Tinc dos amics serbis que volien passar 14 dies a Barcelona i no puc fer-los una invitació perquè no tinc fotografies amb ells.
L’amistat no sempre es pot acreditar, com gravem trucades telefòniques? Xats? Obviament el viatge ha estat quelcom espontani, si ho hagués sabut enregistro els xats i em faig mil fotos, però això demostra que som més amics?
Doncs sembla ser que sí, obviament, en un futur podré remediar-ho sempre que pugui tornar a Sèrbia i fer-me fotos amb ells.
Quantes màfies deuen conèixer la llei i fer tot el possible perquè casos falsos semblin reals, en canvi, un cas real de debò, no l’accepten.
Però hi ha alguna raó de pes perquè no puguin venir 14 dies amb bitllet tancat? Això és l’europa unida?
Però si ve tothom! El que em pregunto és com és posible que entri tanta immigració amb totes les pegues hi posen.
He estat a Sèrbia durant 14 dies, a casa d’aquests amics, dues persones amb bona feina que només intenten passar unes vacances al nostre país.
Vergonyós, em sembla vergonyós.
diumenge, de juny 01, 2008
Quantes coses...
Han passat tantes coses aquestes setmanes que no sé què explicar...
em quedo amb 4 coses:
1. el pedrusco que li he de regalar al Dr. Infierno
2. Lo bona que estava la cantant d'Ucraïna a Eurovisió
3. Lo boníssims que estan els serbis
i sobretot
4. Vânia Fernandes... és grande! a melhor interpretação sem dúvida!
Senyora del mar,
Davant vós, em deixo caure
Qui ha de venir a tirar mitja vida i pau
D’aquesta taula, d’aquesta casa, ara perdudes?
Amor, on ets?
Davant vós, la meva ànima és buida
Qui ha de venir a cridar allò que és meu?
Oh mar gran, porta’m
El meu amor encara sense fi
Ai negres aigües, ones de laments
Glaçaren el foc dels meus ulls
Ell mai més navegarà
I ningú no us veurà plànyer-vos,
Senyora del mar
Qui ha de venir a tirar mitja vida i pau
D’aquesta taula, d’aquesta casa, ara perdudes?
Amor, on ets?
Ai negres aigües, ones de laments
glaçaren el foc dels meus ulls
ferides plenes de sal, pregues en va
deixeu el seu cor
bategar al meu costat.
Ai negres aigües, ones de laments
Glaçaren el foc dels meus ulls
Ell mai més navegarà
I ningú no us veurà plànyer-vos,
Senyora del mar
Entrevista a Vânia, simpàtica i molt bona persona (en portuguès)
em quedo amb 4 coses:
1. el pedrusco que li he de regalar al Dr. Infierno
2. Lo bona que estava la cantant d'Ucraïna a Eurovisió
3. Lo boníssims que estan els serbis
i sobretot
4. Vânia Fernandes... és grande! a melhor interpretação sem dúvida!
Senyora del mar,
Davant vós, em deixo caure
Qui ha de venir a tirar mitja vida i pau
D’aquesta taula, d’aquesta casa, ara perdudes?
Amor, on ets?
Davant vós, la meva ànima és buida
Qui ha de venir a cridar allò que és meu?
Oh mar gran, porta’m
El meu amor encara sense fi
Ai negres aigües, ones de laments
Glaçaren el foc dels meus ulls
Ell mai més navegarà
I ningú no us veurà plànyer-vos,
Senyora del mar
Qui ha de venir a tirar mitja vida i pau
D’aquesta taula, d’aquesta casa, ara perdudes?
Amor, on ets?
Ai negres aigües, ones de laments
glaçaren el foc dels meus ulls
ferides plenes de sal, pregues en va
deixeu el seu cor
bategar al meu costat.
Ai negres aigües, ones de laments
Glaçaren el foc dels meus ulls
Ell mai més navegarà
I ningú no us veurà plànyer-vos,
Senyora del mar
Entrevista a Vânia, simpàtica i molt bona persona (en portuguès)
dissabte, de maig 31, 2008
Per tia buena una, per simpàtica l'altra...
Ani Lorak per Ucraïna, 2a posició
Kalomira per Grècia, 3a posició
Kalomira per Grècia, 3a posició
dilluns, de maig 19, 2008
Festa del glamour: Welcome Party al Palau Serbi
(tranquils, aviat hi haurà fotos)
Oh, quin dia ahir, imagineu-vos una festa glamourosa, amb els cantants, les delegacions, famosos serbis, estrelles, jo... Jalar i alcohol per tot arreu i clar, el glamour es va perdent...
Aquest Palau va ser seu de Govern Iugoslau, Tito havia rondat per allà i va ser molt divertit quan el taxista em pregunta: què s'hi fa aquí? jo: una festa eurovisiva i tal... ell: ah! pensava que tornàvem a ser Iugoslàvia però veig no caurà :D haha
Maricas i més maricas, en la vida han vist els serbis, sobretot els seguratas del palau, tants maricas magrejant-se, i sense poder dir-los res!
Després d'això no recordo gaire cosa perquè jo anava agafant unes copetes de diferents color que no sé què portaven... en fi... que la fiesta continuó
Després del glamou vam anar a l'Euroclub, la disco eurovisiva a prop del centre de premsa i amb nit de karaoke ahir!!
Freakisme, però quant freakie! Si és que, cantaven les cançons de Finlàndia en finès tot i que el karaoke estava en anglès! i no eren finesos!
Jo daba tumbos per la disco rient-me amb la penya i fent coreografies eurovisives (la d'Azúcar Moreno va tenir especial èxit) quan després d'una setmana d'anar darrere meu, un grec es decideix a parlar amb mi... y hasta aquí puedo leer, m'agrada? no m'agrada? vaig marxar sol de la festa?
En el próximo capítulo...
(Dr. Infierno, si et poses gelós, demà a la Semifinal prometo declarar-me en directe.... ahí lo dejo) HAHAHA
Oh, quin dia ahir, imagineu-vos una festa glamourosa, amb els cantants, les delegacions, famosos serbis, estrelles, jo... Jalar i alcohol per tot arreu i clar, el glamour es va perdent...
Aquest Palau va ser seu de Govern Iugoslau, Tito havia rondat per allà i va ser molt divertit quan el taxista em pregunta: què s'hi fa aquí? jo: una festa eurovisiva i tal... ell: ah! pensava que tornàvem a ser Iugoslàvia però veig no caurà :D haha
Maricas i més maricas, en la vida han vist els serbis, sobretot els seguratas del palau, tants maricas magrejant-se, i sense poder dir-los res!
Després d'això no recordo gaire cosa perquè jo anava agafant unes copetes de diferents color que no sé què portaven... en fi... que la fiesta continuó
Després del glamou vam anar a l'Euroclub, la disco eurovisiva a prop del centre de premsa i amb nit de karaoke ahir!!
Freakisme, però quant freakie! Si és que, cantaven les cançons de Finlàndia en finès tot i que el karaoke estava en anglès! i no eren finesos!
Jo daba tumbos per la disco rient-me amb la penya i fent coreografies eurovisives (la d'Azúcar Moreno va tenir especial èxit) quan després d'una setmana d'anar darrere meu, un grec es decideix a parlar amb mi... y hasta aquí puedo leer, m'agrada? no m'agrada? vaig marxar sol de la festa?
En el próximo capítulo...
(Dr. Infierno, si et poses gelós, demà a la Semifinal prometo declarar-me en directe.... ahí lo dejo) HAHAHA
divendres, de maig 16, 2008
Llamando a mis porteras de Leipzig...
Ains si és que no sé per on començar. Això és la canya. Desde el sábado pasado que no paro con ensayos, ruedas de prensa, fiestas, entrevistas, cipotes... y eso que el ambiente empezó ayer!
He tenido la suerte de toparme con un tio de Barcelona, y compartimos aficiones porteriles, así de rajamos de tó quisqui...
Teneis que saber que hay dos reliquias aquí que son dignas de mención. Si alguna vez, habeis pensado que soy freak... ja ja ja! Una señora holandesa, lleva viniendo desde hace siglos al Festival y es de las que se conoce quién fue la que quedó quinta en la preselección del Festival de Benidorm en Murcia de 1974... pero la señora no viene sola... viene con su hija!!! La apodada, Mia Farrow, es todavía más freak que la madre, ayer sufrió un ataque epiléptico porque perdió las fotos del primer día de ensayos... le salía espuma por la boca.
Maricas, muchos maricas hay sueltos y no tienen desperdicio en las fiestas eurovisivas: qué poco glamour... y qué feos!!! Suerte que los serbios son una cosa fuera de lo normal, imaginaos toda las calles llena de Igors....
Ayer fue la fiesta de Macedonia, uy! perdón que me matan los griegos: de la Ex República Yugoslava de Macedonia, y es genial compartir copas y borracheras con algunos cantantes... y miembros de delegaciones. Al final de la noche, en una terraza del sitio, sale sóla, Tamara, la macedonia dando tumbos y buscando cipote, si es que venir de cajera del Eroski a Eurovisión, es un gran paso. Total, que no paramos de reirnos rajando de la peña.
El jefe de prensa de la TV de Andorra perdiendo los papeles, wenu, perdiendo la copa...
Uno de los que está en el escenario de Macedonia, no sabemos qué hace allí porque ni canta ni baila ni ná, pero bueno...
Con el cantante de Turquia
Carles, una gran portera especialista en redecillas
Aquí con Jaume, uno de los coreógrafos de Andorra dando guerra en la fiesta de ayer...
He tenido la suerte de toparme con un tio de Barcelona, y compartimos aficiones porteriles, así de rajamos de tó quisqui...
Teneis que saber que hay dos reliquias aquí que son dignas de mención. Si alguna vez, habeis pensado que soy freak... ja ja ja! Una señora holandesa, lleva viniendo desde hace siglos al Festival y es de las que se conoce quién fue la que quedó quinta en la preselección del Festival de Benidorm en Murcia de 1974... pero la señora no viene sola... viene con su hija!!! La apodada, Mia Farrow, es todavía más freak que la madre, ayer sufrió un ataque epiléptico porque perdió las fotos del primer día de ensayos... le salía espuma por la boca.
Maricas, muchos maricas hay sueltos y no tienen desperdicio en las fiestas eurovisivas: qué poco glamour... y qué feos!!! Suerte que los serbios son una cosa fuera de lo normal, imaginaos toda las calles llena de Igors....
Ayer fue la fiesta de Macedonia, uy! perdón que me matan los griegos: de la Ex República Yugoslava de Macedonia, y es genial compartir copas y borracheras con algunos cantantes... y miembros de delegaciones. Al final de la noche, en una terraza del sitio, sale sóla, Tamara, la macedonia dando tumbos y buscando cipote, si es que venir de cajera del Eroski a Eurovisión, es un gran paso. Total, que no paramos de reirnos rajando de la peña.
El jefe de prensa de la TV de Andorra perdiendo los papeles, wenu, perdiendo la copa...
Uno de los que está en el escenario de Macedonia, no sabemos qué hace allí porque ni canta ni baila ni ná, pero bueno...
Con el cantante de Turquia
Carles, una gran portera especialista en redecillas
Aquí con Jaume, uno de los coreógrafos de Andorra dando guerra en la fiesta de ayer...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)