La meva expedició a Jogoperä va anar genial. Això sí, sort que m'havia preparat per tot o potser hagués marxat d'allà una mica decebut. La qüestió és que volia recollir cançons en llengua vòtia. Però no hi són. Només queden set parlants, sí senyors, set!Deuen haver-hi una trentena per poden dir alguna cosa, però la lingüista Heinike Heinsoo; de la Universitat d'Estònia, amb qui vaig coincidir; em va dir que només són set amb qui ella pot treballar. Set persones que recorden força la seva llengua malgrat tot el que han viscut.
És molt dur, segons el que m'ha explicat la gent d'allà, veure com la teva cultura desapareix. Però la repressió en temps soviètics va ser molt forta. A més, aquella mania que tenien de portar gent amunt i avall, segur que amb la pretensió d'agermanar els pobles, va dispersar encara més el poble vot.
Des de fa uns deu anys, s'ha recuperat una festa tradicional reivindicativa dels vots. La festa però, no és més que una cinquantena de persones que premien (tela amb els premis...) a aquells més actius en la defensa de la cultura vòtia. També hi ha una sèrie d'actuacions on es poden escoltar les poques cançons que s'han recuperat.
Aquí estava la meva feina. El problema és que els parlants no són capaços ja d'entonar les cançons, només recorden les lletres. Tot el material que hi ha es troba a l'arxiu de la Universitat de Tartu. Enregistraments de principis de segle que seran bàsic per allò que vull fer.
Aquí estava la meva feina. El problema és que els parlants no són capaços ja d'entonar les cançons, només recorden les lletres. Tot el material que hi ha es troba a l'arxiu de la Universitat de Tartu. Enregistraments de principis de segle que seran bàsic per allò que vull fer.
Com que la feina que volia fer, ja s'havia fet un segle abans, doncs no tenia més remei que disfrutar de la festa i amarar-me d'allò que explicaven les gents d'allà.
La nota negativa són uns mosquits que m'han ben cosit de picades per tot el cos, algunes amb reacció al·lèrgica inclosa.
La nota negativa són uns mosquits que m'han ben cosit de picades per tot el cos, algunes amb reacció al·lèrgica inclosa.
Els dies al poble Jogoperä (Krakol'ye, en rus) eren tranquils.
Passejar, anar a la platja, parlar amb la gent, beure el vodka
que em posava el meu amfitrió.
Vida de poble. La meva amfitriona, la Zinaïna Andreevna, m'havia dit que faria fred (!) i encara he passat més calor de la que tocava amb els meus texans! A sobre, tenen el costum de beure te tota l'estona (sí, sí, ja sé per hidratar-se és el millor, bla bla) i jo matava per fotre'm aigua ben freda o una Coca-Cola! Afortunadament hi havia una botiga, tot i que no sempre la trobava oberta.
Passejar, anar a la platja, parlar amb la gent, beure el vodka
que em posava el meu amfitrió.
Vida de poble. La meva amfitriona, la Zinaïna Andreevna, m'havia dit que faria fred (!) i encara he passat més calor de la que tocava amb els meus texans! A sobre, tenen el costum de beure te tota l'estona (sí, sí, ja sé per hidratar-se és el millor, bla bla) i jo matava per fotre'm aigua ben freda o una Coca-Cola! Afortunadament hi havia una botiga, tot i que no sempre la trobava oberta.Ara a Sant Petersburg disfrutar dels carrers, dels ponts, de la calor i d'altres coses que no puc explicitar aquí.
