diumenge, de desembre 31, 2006

Ze nove godine 2007!

Ha arribat l'hora de sortir de l'armari. Obviament no del que us penseu, perquè com ja sabeu, no hi he estat dins mai. Bé, es tracta de parlar-vos d'una fantasia. Corria l'any 1995, tretze tendres anys on el meu amic Norman* i jo vam inventar uns països imaginaris. Qui m'havia de dir però, que aquesta joguina continuaria fins avui. El país en sí mateix ha continuat tot i que el meu interès actual és la seva llengua. El meu amor a les llengües és per tots conegut i com no havia de ser d'una altra manera, havia de crear-ne una. No hi ha cap pretensió, no intento fer un nou esperant ni res semblant. Després de diferents intents, sobretot al principi on havia de ser una mena de llengua romànica, l'evolució del vicandès ha esdevingut en una mena de llengua pseudoeslava imaginàriament dins un marc geogràfic romànic. No vull fer un tractat lingüístic, almenys de moment, però sí intentaré fer créixer aquesta dolça fantasia tant com pugui. Set-centes seixanta-vuit paraules esperen tenir més companyes en un temps no llunyà.
Per tant tot aquells posts en una llengua no coneguda i sense bandera oficial, és vicandès, a veure si n'apreneu! :D
Vet aquí una il·lusió d'un entusiasta del món lingüístic. Volia compartir-la.

Dobro vječer u ze nove godine!
Bona nit i bon any nou!


*Norman Timm: Ich hoffe dich irgendwann finden!

Jednŏ nov jezek dlja vų

Jak rodèresz ši rodini? Dvěticz, rodini tilko sùšěstivèsz vjenut nojiħej galovej. Da, jest Vikandija. Šŏ istërija v jednŏ ljubav znače linguistikje u socikulturalje. Znacza, ja nje znacz dùšo, ale šŏ naměr jest dejvje. Kto znacz je toj jezek jek šŏ esperantin v slavjeci jezeki?

divendres, de desembre 29, 2006

Слова

Зимняя ночь

Мело, мело по всей земле
Во все пределы.
Свеча горела на столе,
Свеча горела.

...

Метель лепила на столе
Кружки и стрелы.
Свеча горела на столе,
Свеча горела.

...

Мело весь месяц в феврале,
И то и дело
Свеча горела на столе,
Свеча горела.

Борис Пастернак



Orð

Dalabóndinn í óþurrknum

Hví svo þrúðgu þú
þokuhlassi
súldanorn
um sveitir ekur?
Þér man eg offra
til árbóta
kú og konu
og kristindómi.

Jónas Hallgrímsson


Unes hores a Eslovàquia

Sí sí, a Eslovàquia. Dues hores separaven en tren Budapest i Bratislava, amb la qual cosa vam fer una excursió llàmpec a la capital eslovaca.
El paisatge en tren era increíble: tota un llençol blanc interminable, blanc, molt blanc que només s'interrompia amb les casetes que s'entreveien de tant en tant en aquelles terres eslavesLa polícia eslovaca al tren ens va dir que el seu equip era el Barça! :) Ens sentíem com a casa. En arribar notem la fredor i antipatia dels eslaus en general, segons diuen. No preguntis res, perquè no et responen i si ho fan, és per dir-te que no ho saben i aprofiten per fer-te una mirada que diu: em fas fàstic, ves-te'n i no tornis més! més o menys la meva traducció. No cal dir que això em posava a mil. La gent era borde, molt borde!! :D En vint minuts érem al centre de la ciutat: molt mona, interessant i sobretot molt petita. .

Vam dinar a un lloc amb una cambrera sorprenent simpàtica i vam compartir la derrota d'un eslovac en els jocs olímpics d'hivern.
El nostre freakisme ens va portar a preguntar-li a l'amable cambrera com es pronunciava el cognom del gran compositor Dvořák i bocabadats ens va deixar no per la pronunciació sinó perquè ni corta ni perezosa ens diu: això és un cognom no? !!!!!!!!!!! Suposo però, que potser a Catalunya també hi ha gent que no sap que Toldrà o Falla eren compositors...
A la tornada una noia eslovaca asseguda davant nostre, va disfrutar com cantàvem cançons populars del país del llibre d'eslovac que m'havia comprat! Quina cara fotia pobreta!


Bé, tot i haver estat unes quantes hores, se'm va obrir una fam ferèstega per conèixer el món eslau.
Slovenské mamičky pekných synov máte...


Vittro a Eslovàquia: Febrer 2006

Magyarország (o Hongria pels amics...)

La descoberta de la companyia low cost SkyEurope va ser obrir una porta a l'Europa de l'est que tan estimo sense saber ben bé per què. L'Albert i jo vam anar en buscar dels Bel Ami!! ;-)
Havíem llogat un apartament bastant cèntric que ens costava quinza euros per nit. Massa barat, ens esperàvem de tot. De fet, en arribar, vam veure un edifici de caire comunista amb un pati interior que mostrava llaunes de sardines en no gaire bon estat. L'ascensor era brutal perquè semblava que no funcionaria, però li fotiem de cops i allò anava la mar de bé... Quina sorpresa quan entrem en el nostre apartamentet i trobem un raconet totalment reformat, "cuquíssim" i amb internet!!! Xicos allá voy!!! Vam començar amb bon peu.
He de dir que llàstima que no vam fer cap foto perquè vaig portar videocàmara i només tenim enregistraments cinematogràfics, tot i així us il·lustro amb algunes fotos d'aquesta senyorial i curiosa ciutat.
Records del comunisme: el transport era gratuït... bé, almenys nosaltres ens el vam pendre així...hihi. Les grans places, els grans edificis estatals, les avingudes desmesurades són impressionants si us agraden aquestes ciutats on alguna vegada es va escriure amb mà esquerra.
Dins aquestes desmesurades construccions trobem les escales del metro: profundes, molt inclinades i vertiginosament ràpides, però que molt ràpides...

La nit a Budapest té molt a ensenyar, però això m'ho reservo perquè pot ferir alguna sensibilitat, però diguem que l'Albert i jo vam aprofitar-la bastant (però no tot el que haguéssim volgut...).
Em deixo moltes anècdotes i curiositats, però prefereixo que si hi aneu descobriu vosaltres mateixos una ciutat molt orgullosa de la seva nacionalitat, amable però distant i amb unes sopes que t'hi cagues!
Egészségedre!


Vittro a Hongria: Febrer 2006

i no ho tindrem...

I ens afanyem en tenir allò que volem, i volem allò que no tenim perquè pensem que és millor. Moltes vegades no ens parem a pensar en allò que és nostre i ens falta vocabulari per definir les nostres vides. Assumir que potser no ens aixecarem cada dia per anar a treballar a les vuit, que potser no tindrem un racó legalment nostre o que fins i tot no tindrem la mitja taronga al nostre costat. I ho extranyarem, i ho voldrem, i lluitarem per allò. Però potser no ens adonem que ens aixequem quan altres desitjarien, que no tenim lligams prou forts com per descobrir altres racons i que potser amb nosaltres, hi ha una persona que ens dóna moltes coses que no són exactament el que voldríem, però les apreciem per ser un sucedani d'aquella relació utòpica somniada. Una persona que no és ben bé una amistat, però que ve a les nits de tant en tant, i parlem, i riem, i ens abracem, i plorem, i ens estimem, tot i no ser veritat.

dimarts, de desembre 26, 2006

Vikandija

Gdje jest toj zemlje? Nje znacz, ale Vikandija sùšěstivest vjenut v moj šerc u moj galov.
Jed djen, svoj jezek jek jak svi jezeki v svjetu. Mų mujnjěm vartèsz: Ktoderi? Nje znacz.

Vittro o Vikandije: zavsze

Słowi

Svjec jutro vi Oszuet
Doj, gdje ja jet za těbja
Gdje jèsz ja torje
Bez jed tvoj privjet

Pincelada Herreña

Durante unos meses en el año 2000, conocí un grupo de personas encantadoras y con los que hacía una de las cosas que más disfruto. Eran los miembros de la Camerata Lacunensis. Qué placer pasar tardes y noches ensayando con ellos, fue una lástima tenerlos que dejar por mi aventura catalana y les sigo echando de menos!
Con ellos compartí algunos viajes, entre ellos, a El Hierro.


El viaje en avión fue de los peores que tuve nunca. A medio vuelo, el comandante augura un retorno a la isla chicharrera ante los estupefactos pasajeros que seguían aguantando las interminables turbulencias. Al cabo de unos minutos una azafata nos dice que quizá intenten aterrizar ... (!!!!) quizá?? Dios mío, aquello era surrealista. Al final conseguimos aterrizar en aquella pista más corta que el patio de mi antiguo instituto y superamos el mal trago. BINTER CANARIAS: NUNCA MÁIS!

Fuimos pocos días y por motivos artísticos. Vimos poco, pero lo suficiente como para prendarme de esta isla que espero visitar pronto y disfrutar del rincón más occidental de Las Canarias.


Recomendaciones: Las "quesadillas" son lo mejor de esta isla! Son unos pastelitos dulces hechos de queso de cabra: para morirse.






Vittro a El Hierro: Juny 2000

dilluns, de desembre 25, 2006

Un passeig pel Bàltic

Heus aquí uns dels meus viatges preferits. Deixaré de banda però la raó principal d'aquest per parlar d'aquelles coses que em van fer gràcia.
Tallin és una ciutat preciosa, molt maca, potser la més maca de les que he conegut mai. Extremadament neta, molt cuïdada, lluminosa; sembla que passegis dins un conte medieval. Encisador.


Les seves gents eren molt amables, recordo quan un diumenge a la tarda vaig preguntar per una farmàcia de guàrdia a un noi i aquest em va dir que m'acompanyada que li venia de camí. Bé, vam tardar com mitja hora en arribar-hi i al final ens va dir que anava a l'altre cantó de la ciutat però no sabia com explicar-me com havia d'arribar: ho faríeu a Barcelona això?
En el meu afany lingüístic, com us podeu imaginar, em volia integrar. Però em passaven coses curioses: anàvem el meu amic Fran i jo a dinar i tot convençut, demano en estonià el menú del dia. La cambrera orgullosa de la seva llengua em comença a explicar coses i suposo que a preguntar-me d'altres: el Fran no oblidarà mai la cara de circumstància què havia d'haver fotut en aquell moment!
Un altre dia volia demanar dos bitllets pel trolebus: Palun, kaks pilet... i em donen dues capses de mistos (!), almenys ho vaig intentar.
Vam llogar un cotxe per conéixer el país: com que és petitó... Però això ho saben molt bé els estonians i per això no es pot anar a més de 90 Km/h per les carreteres del país i clar, no vam poder fer gaire recorregut. Això sí, el que vam troar va ser preciós.




Uns 7 kilòmetres de recorregut per unes fustes en millorable estat en uns aiguamolls. Molt divertit però quelcom perillós en alguns trams...


Una petita vista del centre de Tallin

I aquí agafant forces per a la propera escapada!


Vittro a Estònia: Maig 2002

Una ullada a Sicília

He decidit dedicar el blog a aquelles experiències viscudes a diferents llocs que he tingut la sort de visitar.
Sicília és una illa peculiar. Malgrat soni a tòpic, és un lloc anclat en el temps. Els sicilians arrosseguen un sentiment de ressignació, tristor barrejada amb una vitalitat que els fa adquirir una personalitat curiosa. Recordo la primera vegada que vaig visitat aquesta illa, em van sorprendre bastantes mirades de desconfiança, de voler saber qui era i què feia allà. Una simpatia quelcom postissa però una gran amabilitat i generositat un cop s'obren sincerament a tu.
He conegut gent meravellosa allà però els trets característics abans esmentats eren comuns a tots ells.
Us recomano Taormina una ciutat preciosa, bastant turística, però plena de petits racons exquisits i acollidors. Això és Isola Bella, un lloc preciós sobretot a l'estiu on pots estirar-te en mig del Mediterrani a un tros de platja de no més de tres metres d'amplada.



Caltanisetta era la ciutat del meu amic Piero i, lamentablement, és una ciutat trista, moltes construccions feixistes (molt interessants per altra banda) i molt gris.

Catania, al sudest de l'illa és en canvi més cosmopolita, amb un aeroport amb molt moviment i amb molts turistes interessats en la Costa Sarracena. El Parc de l'Etna és impressionant però és una llàstima que no el cuidin i hi vegis brossa a ambdós costats de la carretera que porta al parc.



Recordo una gran nit de "Ferragosto" (15 d'agost) amb l'Òscar, l'Ale, la Tea i altres a un apartament al mar. Són d'aquells moments que no deixaries de viure mai on veus que els sicilians deixen enrere les seves preocupacions que porten amb ells mateixos des d'abans de néixer i disfruten d'una festa típica bevent "limoneddu" i menjant pastaaa!!!





Vittro a Sicília: Octubre 2004-Agost 2005

Benvinguts - Bienvenidos - Dobrezeski

Jedi słowi dlja šŏ svjetu