Enchanté...

Quin dia el dijous! Un d'aquells per a recordar, no només vaig gaudir d'una companyia fantàstica durant tot el dia sinó vaig poder conèixer personal com ara la Vicepresidenta de la comissió alemanya de l'Unesco... cágate lorito...
Introducció i Tarantel·la de Sarasate,
Iván López, violí
Alicia Torrea, piano

Click To Play

Vaig acoplar-me amb l'Ivan i l'Alícia a un bolo que havien de fer a Berlín organitzat per la fundació A. von Humboldt: excursió a Berlín!
En arribar veiem que allò té més glamour que el que ens havíem pensat... per començar un gos havia d'olorar-nos per tot arreu, violí inclòs... què fèiem pinta de "centrakas"? hihihi
El goig superb va arribar quan vaig veure una acreditació amb el meu nom; Déu meu quin glamour!!!
El meu Ivanot estava ben nervioset, però jo tractava de tranquil·litzar-lo: però si aquí la gent no en té ni idea de res, són quatre vells xungos! Lamentablement, va caure en les meves mans una llista de convidats... rectors d'universitats, més de 200 embaixadors de tot el món, científics, ministres, etc...

Mai havia vist un públic tan seleccionat, quina por...

Obviament tot això sorprèn bastant, però un cop s'acaben els discursos i la música, arriba el dinar, i amb ell, l'alcohol... allò amb què tothom és igual.

Mentre dinàvem d'allò més bé, vam anar coneixent gent del saber mundial. Una senyora molt mona ens va dir que era una científica molecular (això és la síntesi que vaig entendre de tot el que va dir que era) i que li havia encantat com havien tocat els meus companys. Entre copa i copa, i personalitat i personalitat, enchanté... pleased to meet you... arriba la senyora del dia. Pobreta, una senyora que si l'hagués vist a Tenerife hagués pensat que seria la típica turista jubilada borratxa. Bé, lo de borratxa sí que ho era, però resulta que havia estat professora d'Universitat, diputada, va estar al Japó fent no sé quantus i ara era vicepresidenta de la comissió alemanya de l'Unesco... Vam disfrutar de la seva conversa, tant, que no sabíem com desfer-nos-en!! No podíem riure davant d'ella però tampoc podíem marxar... i la senyora, parlava, i parlava amb gran afició a les crudités. A quina edat vau començar a estudiar? crac, mossegada a l'api; sabeu quina connexió hi ha entre la sordera de Beethoven i la seva 9a simfonia? crac, una altra mossegada a l'api...
Què divertit, allà aguantant-nos el riure, veient passar l'embaixadora del Nepal, professors d'universitats americanes, etc...

Total, que no ens ho vam poder passar millor.
Una abraçada enorme a Oleguer, violí de l'esmuc 1a collita que he tingut la fortuna de conèixer per aquestes terres saxones, i a la Katrin, l'Alícia i sobretot l'Ivan que em va deixar disfrutar d'aquest particular dia amb ells.
Que macos que sou tots!!!!!

Carta oberta als músics

Sembla que la vida cultural occidental depèn dels nostres debats al Coffito; i per què no? Cada dia mentre prenem el cafè debatem sobre què ha de ser la música actualment, si vendre'ns al que el públic demana, ser fidels a nosaltres mateixos, o això últim però pensant com poder arribar al públic fent allò que fem d'una manera nova. És fàcil especular però no és fàcil portar-ho a la pràctica.

Un clar exemple de tot això ha estat "Arte a Full", només en la meva opinió, una mena de festival pretensiós que no va ser més que una antiga fàbrica plena d'escombraries i amb puces. Que vingui algú de dir-me que allò era art... i una merda!
El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu i es queda embadalida admirant un lloc fastigós però que segons el context ha de ser l'art més innovador. Doncs no, no era innovador, no era art i no era res.

Per això dic que els artistes no podem optar per l'opció fàcil de les coses. Podem dedicar-nos, si som bons, al concepte "museu" dels concerts de música clàssica. Però aquells que no tenim el nivell hem de jugar amb allò que fem i amb allò que la gent pot i vol escoltar, sentir, veure.

Animo a tots els músics a crear nous concerts, deixem de banda la coherència dels programes, el protocol del vestir, a les típiques sales de concert; i juguem amb un nou concepte de barreja d'arts. Wagner inventà la barreja de les arts, però hem de reinventar allò i poder fer concerts on el públic aplaudexi perquè realment li ha agradat el que ha vist, no només pel fet que sap que ha de fer-ho. Fem un moviment d'una sonata de Brahms, una ària d'òpera, una cançó de Bruce Springsteen, lliguem-ho amb un argument i fem que el públic se senti a gust i comfortable al lloc on es faci tot això. Innovem tot respectant-nos a nosaltres com a músics.

Qui pot dir que això no val si està ben fet? Insisteixo en deixar l'opció fàcil i pensar, pensem amb què podem sorprendre! no vulguem competir amb els antics compositors i intèrprets. Això ja ha passat fa molt de temps.

La colla del Coffito,
L'Ivan, El Manuel, L'Alícia, L'Angelo, El Catracho i El vittro.

Una mena de torre de Babel

Great moments happened these days. It's amazing to keep relationships between those people who have something to say, something to give.
The lasts days in Barcelona were great. Casually I could met the "moscovites" people several times: oh Sergi I love you! ;-)

Then, once back in Leipzig an intim dinner became into a party: my russian friends were in Leipzig! Massages, beers, cheers, dances and a lot of "cumbafun"...

Només vull poder gaudir d'aquests moments per molt de temps, cumbes o no...










L'infern em ronda tot el dia pel cap, què he de fer?
Cada dia que decideixo anar-hi, sí sí, a l'infern, mai no peco, o no em deixen pecar i en comptes de gaudir de lucifer pujo al cel ressignat a perdre el que un desitja.