You don't know what love is until you've learned the meaning of the blues.
Així deia la cançó i hi estic totalment d'acord. Malgrat no tinc motiu per estar trist, l'absència d'aquell qui estimes et deixa dolor. Un quelcom a la panxa ben endins que s'apreta, s'encongeix, la gola se't fa petita, et fa mal i els llavis tenen aquell gust salat. No es tracta de comptar els dies en què no el veuràs. Cada relació és un món i en aquestes situacions límit, les circumstàncies concretes et cauen a sobre con un edifici que s'enderroca. Es tracta de lluitar amb un munt de situacions adverses que de vegades són enormes i un se sent petit. Molt petit.
Però si alguna cosa tinc clara és que l'amor mou muntanyes. Havia oblidat el que era l'amor, quina tonteria oi? `
Doncs sí, fins que no pateixes, fins que no plores, no saps si estimes o no. L'amor va lligat al dolor. Però en aquest cas el dolor és amable, perquè saps que aquell qui estimes, també sofreix i com no vols que l'altra persona sofreixi, intentes alleugerir els teus sentiments pensant en els bons moments que han estat compartits.
Em sento viu.
