2010

L'any passat vaig fer un post dedicat al 2009. L'ànim era ben diferent però. 2009 va ser un any ple de feina, molt dur però que em va portar unes alegries que difícilment encara oblido.

Enguany ha estat un any de gent. He conegut moltíssima gent nova i gent en la que penso molt sovint. Un any on m'he adonat que el món és més petit del que sembla i alhora, molt més divers del que em pensava.

2010 no va poder començar millor. Sentir-se estimat i estimar algú és quelcom que no té preu. Per primera vegada, potser la segona, vaig començar un any realment ple d'i·lusions, amb nous projectes. Lamentablement aquests projectes es van anar esvaint.
No em fa vergonya reconèixer-ho: em vaig equivocar moltes vegades. Moltes.

L'estiu va ser un respir. Gràcies a Déu... o a qui sigui! Vaig poder pensar moltíssim, vaig poder estar sol i reflexionar. Va ser un estiu fantàstic. La gent que em vaig anar trobant pel camí va convertir el meu viatge en una experiència que encara avui recordo cada dia. És increïble poder arribar a l'últim dia de l'any i saber que durant un any ple de merda, ha augmentat, malgrat tot, la confiança en les persones; que he après tantes coses sobre la vida; i sobretot m'he conegut encara més a mi mateix.

Intentarem fer-ho millor aquest any. Se'm fa difícil però, mirar el 2011 amb il·lusió, però bé, continuaré confiant en què tot vagi millor per a tothom.

Gràcies a tots els qui m'heu fet feliç durant aquest 2010.

Primera Parada: Jogoperä

Després de l'arribada als país dels soviets, no he fet més que passar calor. "Ozú, qué caló". M'agradaria venir un any a l'hivern, a veure si és cert que fa fred, l'hauré de viure en primera persona o només relacionaré Rússia amb una calor tremenda.

La meva expedició a Jogoperä va anar genial. Això sí, sort que m'havia preparat per tot o potser hagués marxat d'allà una mica decebut. La qüestió és que volia recollir cançons en llengua vòtia. Però no hi són. Només queden set parlants, sí senyors, set!

Deuen haver-hi una trentena per poden dir alguna cosa, però la lingüista Heinike Heinsoo; de la Universitat d'Estònia, amb qui vaig coincidir; em va dir que només són set amb qui ella pot treballar. Set persones que recorden força la seva llengua malgrat tot el que han viscut.

És molt dur, segons el que m'ha explicat la gent d'allà, veure com la teva cultura desapareix. Però la repressió en temps soviètics va ser molt forta. A més, aquella mania que tenien de portar gent amunt i avall, segur que amb la pretensió d'agermanar els pobles, va dispersar encara més el poble vot.

Des de fa uns deu anys, s'ha recuperat una festa tradicional reivindicativa dels vots. La festa però, no és més que una cinquantena de persones que premien (tela amb els premis...) a aquells més actius en la defensa de la cultura vòtia. També hi ha una sèrie d'actuacions on es poden escoltar les poques cançons que s'han recuperat.


Aquí estava la meva feina. El problema és que els parlants no són capaços ja d'entonar les cançons, només recorden les lletres. Tot el material que hi ha es troba a l'arxiu de la Universitat de Tartu. Enregistraments de principis de segle que seran bàsic per allò que vull fer.

Com que la feina que volia fer, ja s'havia fet un segle abans, doncs no tenia més remei que disfrutar de la festa i amarar-me d'allò que explicaven les gents d'allà.

La nota negativa són uns mosquits que m'han ben cosit de picades per tot el cos, algunes amb reacció al·lèrgica inclosa.

Els dies al poble Jogoperä (Krakol'ye, en rus) eren tranquils.
Passejar, anar a la platja, parlar amb la gent, beure el vodka
que em posava el meu amfitrió. Vida de poble. La meva amfitriona, la Zinaïna Andreevna, m'havia dit que faria fred (!) i encara he passat més calor de la que tocava amb els meus texans! A sobre, tenen el costum de beure te tota l'estona (sí, sí, ja sé per hidratar-se és el millor, bla bla) i jo matava per fotre'm aigua ben freda o una Coca-Cola! Afortunadament hi havia una botiga, tot i que no sempre la trobava oberta.

Ara a Sant Petersburg disfrutar dels carrers, dels ponts, de la calor i d'altres coses que no puc explicitar aquí.

Una nova etapa

You don't know what love is until you've learned the meaning of the blues.
Així deia la cançó i hi estic totalment d'acord. Malgrat no tinc motiu per estar trist, l'absència d'aquell qui estimes et deixa dolor. Un quelcom a la panxa ben endins que s'apreta, s'encongeix, la gola se't fa petita, et fa mal i els llavis tenen aquell gust salat. No es tracta de comptar els dies en què no el veuràs. Cada relació és un món i en aquestes situacions límit, les circumstàncies concretes et cauen a sobre con un edifici que s'enderroca. Es tracta de lluitar amb un munt de situacions adverses que de vegades són enormes i un se sent petit. Molt petit.
Però si alguna cosa tinc clara és que l'amor mou muntanyes. Havia oblidat el que era l'amor, quina tonteria oi? `
Doncs sí, fins que no pateixes, fins que no plores, no saps si estimes o no. L'amor va lligat al dolor. Però en aquest cas el dolor és amable, perquè saps que aquell qui estimes, també sofreix i com no vols que l'altra persona sofreixi, intentes alleugerir els teus sentiments pensant en els bons moments que han estat compartits.
Em sento viu.

2009

Ja hem entrat en un nou any. Tothom ha fet o està fent balanç de l'esdevingut l'any anterior. Personalment m'agradaria que aquest nou any sigui millor, això sí, vull deixar clar que per a mi, 2009 és un dels millors anys de la meva vida.
No només m'he tret de sobre la carrera, amb totes les inseguretats diverses que tot allò comportava, sinó que he treballat fent el que m'agrada a llocs com ara Madrid i Buenos Aires. Una despesa el CAP, sí, però ha estat ben profitós perquè m'ha donat l'opció de trobar una bona feina en un any de crisi. A més, he disfrutat del meu país preferit un any més. He pogut veure Moscou des d'un angle ben diferent. La pitjor part potser va ser l'estiu, tan avorrit a causa de l'economia. Però no hay mal que por bien no venga que diuen i gràcies a això he conegut gent fantàstica durant els mesos estiuencs. El millor de tot però, va ser cap allà a començaments de la tardor, quan va arribar a la meva vida la persona que més estimo. Amb ell he tornat a creure en l'amor (quina mariconada déu meu! :)) però sí, un no fa més que fer-se el fort i t'acabes adonant que ets molt feble. I així he acabat el 2009, estimant de ben a prop als meus pares, als meus amics i al millor xicot que hagués pogut somniar.
T'estimo.