Aquí es van quedar momentàniament tantes coses, tantes històries! Tot és passatger realment, mai no saps on acabaràs. Fa 7 anys ningú m'hagués dit que hagués conegut tota aquesta gent tan maca ni que avui aniré a veure la Cantata BWV 95 a la Thomaskirche, allà on es va estrenar tal dia com avui el s. XVIII...
El que em fa certa por, és que no hi ha res que em lligui a enlloc. Em fa por, haver perdut la por a estar en un lloc nou. Això em confirma l'idea, que realment, no sabem on acabarem...
5 comentaris:
La marxa és l'impuls cap a un nou camí a recòrrer, però les despedides provoquen retrobaments: mai sabem ni on ni quan, però tard o d'hora ens trobarem. Gero arte!
ara em surt la llagrimeta a mi...
Victor!!! ke et trobo molt a faltar!!! Com va tot??? dona detalls!!!!
Recordes el portuguès? doncs va caure...jajaja i hi ha més que explicar!
Vull anar a Alemanya a veure´t!!!
1 petonasso wappo!
amoooooooooooor!!! els detalls els dono en privat... que kbrona que t'has tirat al portu!!! mmmmmm hahaha, quan vindràs??? t'estic esperant...
Eto es un infierno...
eto es un infierno...
del CIBERSESSO...
*
me ponnne lo cuennno...
me ponnne lo cuennno...
con el disco duro, la pantalla i el ratón...!
*
Un petonás!
Publica un comentari a l'entrada