dijous, de maig 19, 2011

Política en Eurovisión: Armenia y Azerbaiyán


Mi viaje al Cáucaso el verano pasado quiso dar respuestas a todas mis dudas sobre la situación sociopolítica de aquella región. Finalmente regresé con más preguntas que respuestas. Desde hacía tiempo tenía cierto apego a Armenia. ¿Por qué? No lo sé. Cuando Armenia empezó a participar en Eurovisión se convirtió en uno de aquellos países por lo que te sientes representado, algo así como Suecia para muchos eurofans.

Durante el s. VII y VIII la región de Artsakh (como los armenios demonian al Karabakh) estaba poblada por armenios y albaneses caucásicos. Después de la invasión árabe y ocupación turca, la región pasó a formar parte de una dinastía iraní. A finales del XIX, Artsakh pasó a ser territorio del Imperio Ruso. Por lo que me dijeron en mi viaje a Armenia, Stalin tenía planes de que Turquía se hiciera al sistema comunista. Es por ello que decidió que Artsakh debía ser cedida a la República Soviética de Azerbaiyán. La minoría azerí asentada en Shushi fue creciendo y la población azerí aumentó significativamente. Otro posible motivo es el hecho de debilitar las diferentes nacionalidades dividiéndolas. Esto se realizó constantemente durante la época soviética.

En 1988 la población armenia de Artsakh era partidaria de la unión con Armenia. En febrero de ese mismo año se produjo la masacre de Sumgait. Esta ciudad al norte de Bakú fue testimonio de la agresión a los armenios que allí vivían por parte de los azeríes. Esto aumentó el pánico y obligó a los armenios que vivían en Azerbaiyán a huir a su país y viceversa. Los hechos de Sumgait fueron uno de los motivos que iniciaron la guerra entre Armenia y Azerbaiyán. A partir de la independencia de Azerbaiyán de la Unión Soviética, Artsakh perdió la autonomía por parte del gobierno azerí. Esto aumentó las tensiones y llevó a los armenios de Artsakh a celebrar un referéndum no reconocido y boicoteado por la población azerí en Artsakh a través del cual se declaró la independencia de la República del Nagorno Karabakh en 1992. La guerra fue ganada por Armenia a pesar de que las tropas azeríes eran mucho más numerosas.

En 1994 se acordó un alto al fuego en la región. Actualmente el ejército armenio tiene ocupada la región de Artsakh, la cual, es un país de facto. Oficialmente terrotorio de Azerbaiyán pero habitada y administrada por armenios. El objetivo de la República del Nagorno Karabakh es la unión con Armenia. Pero si Armenia declara esa unión aumentarían, más si cabe, los problemas con Azerbaiyán y la complejidad de negociación en la comunidad internacional. Por eso se mantienen independientes a pesar que no ser reconocidos.


En Moscú 2009, lamentablemente, ya pudimos sentir las tensiones entre los dos países. Armenia votó a Azerbaiyán pero no dejó de reclamar la región de Kabarabakh. Durante la conexión con Sirusho, pudimos ver el monumento "Tatik u Papik", símbolo del Nagorno Karabakh. Si no fuera poco, Sirusho enseñó una carpeta donde se apreciaba la imagen del "Tatik u Papik". Esto fue una protesta por la retirada de la imagen de dicho monumento en la postal de Armenia el día de la final de Festival. La delegación azerí se quejó a la UER después de la primera semifinal. Se quitó el símbolo, pero los armenios no dejaron pasar la oportunidad de reclamarlo durante las votaciones.



Unos meses después del Festival, las fuerzas de seguridad de Azerbaiyán interrogaron a 43 personas que votaron por Armenia en Eurovisión 2009. Aquí podemos ver el aire represivo de los azeríes contra cualquier gesto de acercamiento a Armenia. No olvidemos que Armenia dio 1 punto a Azerbaiyán ese mismo año.



La gente que conocí en Stepanakert (capital del Karabakh) me decía lo duro que fue luchar en la guerra, eran unas conversaciones que daban pavor. Pero es cierto que azeríes y armenios vivían con notable cordialidad antes de la guerra. Ahora todo es complejo y la solución al conflicto parece estar congelada a pesar de la voluntad de muchos de buscar fin a esta situación.



El año que viene nos vamos a Bakú. Armenia sin duda querría participar en el Festival pero las condiciones no son favorables. Aunque el gobierno azerí garantice la seguridad de la delegación armenia no sería más que hipocresía. Un armenio en territorio azerí no solo no es bienvenido sino que seguramente sería víctima de algún tipo de agresión.
Eurovisión no es política pero es un reflejo de la Europa que tenemos, de la Europa real. No debemos ser tan ilusos como para pensar que la música une culturas, etc... Quizá es cierto, pero la realidad no es esa. Para muchos de nosotros las cuestiones políticas, de identidad o sociales son más importantes que cualquier programa musical. Es normal pues, que estos conflictos se reflejen en Eurovisión. Todos tenemos prioridades y estas cuestiones tan delicadas son por supuesto más importantes que un festival de canciones.

Ojalá algún día tengamos una Europa sin conflictos, donde se respeten los derechos humanos y donde todos tengamos el derecho a decidir nuestra libertad. De esta manera, tendríamos un Festival de Eurovisión sin tensiones políticas. Hasta entonces hay que aceptar la Europa que tenemos, y por ende, el Festival que tenemos.

dimarts, de maig 10, 2011

Travesses per a la 1a semifinal Eurovisió 2011

Avui se celebra per fi la primera semifinal d’Eurovisió 2011. Aquí van uns petits comentaris després de veure el primer assaig general ahir a la tarda:

1. Polonia

El tema polonès m’agrada però li falta alguna cosa més per arribar a la final. La veu sona molt bé i tenen una passable posada en escena. Passa? NO

2. Noruega

La representació noruega aporta un tema fresc que sens dubte no passarà desapercebut. Haba haba té moltes possibilitats d’agradar al jurat i al públic. Passa?

3. Albània

La cantant albanesa té molt bona veu. La cançó és una mica, no sé, èpic potser. Té acceptació per part dels acreditats a Düsseldorf malgrat que pensin que no passarà a la final. Passa?

4. Armènia

Emmy canta molt bé i trobo l’escenografia força encertada i treballada. El tema, segons la meva opinió, té alguna falta de baixos, li falta força. De tota manera és un bon espectacle. Passa?

5. Turquia

Aquest país és un dels forts a Eurovisió i malgrat tot el que diguin del vot de la comunitat turca a Europa, ningú pot dir que no hagin enviat propostes bones. Enguany no defrauden però no crec que arribin a la 2a posició com l’any passat. Passa?

6. Sèrbia

Ningú no creu que Sèrbia arribi a la final de dissabte. El tema de Sèrbia és alegre i té un punt retro que estic segur que agradarà molt als jurats. Molt “Ye-ye” és el tema serbi. Passa?

7. Rússia

Que guapo el rus Déu meu! Molt simpàtic aquests dies amb la premsa, Alexei, fa un molt bon show i han treballat molt bé la seva actuació al Festival. Passa?

8. Suïssa

El tema que porten els suïssos és molt agradable de sentir però l’actuació en directe a mi no em diu res. A mi personalmente, la cançó m’agrada. Dubto que arribi a la final de dissabte. Passa? NO

9. Geòrgia

L’escenografia de Geòrgia és genial des del meu punt de vista. El tema pot arribar a enganxar però el vestit de la cantant... Un rock ben cantat amb uns tocs “elèctrics” al vestuari que a mi no m’acaba de fer el pes. Passa?

10. Finland

El cantant finès té un charme davant de la càmera que estic segur que li farà guanyar molt vots. El tema és senzill, lent però té quelcom que t’encisa. Passa?

11. Malta

Una locaza fent un show dels anys 80. Passa? NO

12. San Marino

Segona participació del petit país a Eurovisió. El tema no em desagrada però li falt molt de ganxo. Passa? NO

13. Croàcia

Is anyone out there? Passa? NO

14. Islàndia

L’illa nòrdica té molts punts per passar. El tema té la seva gràcia malgrat al principi semblin una colla d’amics en un bar fent una cervesa que canten per passar l’estona. Passa? Mmm NO.

15. Hongria

La cançó hongaresa és un dels que té més recolzaments al triomf el dia de la final. És un tema disco però crec que amb una desafortunada posada en escena. Una de les preferides dels eurofans. Passa? NO

16. Portugal

Els portuguesos han volgut fer una crida a la revolució degut a la situació político-econòmica que viu Portugal darrerament. Un tema sense més pretensió que cridar l’atenció. Horrorós. Passa? NOOOOOOO SISPLAU!

17. Lituània

Tema de musical. Sí, molt maco, bona veu però... ME ABURROO!!!! Passa? NO

18. Azerbaidjan

Un any més, un tema àzeri molt actual, ben cantat, ben treballat. Bona escenografia. Dels Enllaçfavorits al triomf. Passa?

19. Grècia

Tema que barreja el hip hop amb el folclor grec. Bona posada en escena tot i que aquest tema el trobo una mica “raro”. Passa?



Un petit tast de la 1a semifinal:

dissabte, de març 19, 2011

Música clàssica, un reducte al s. XXI?

Fa una setmana que un amic meu, alemany, em deia que el públic de la música clàssica es va renovant, argumentant que arriba un moment, quan ens fem grans, que miraculosament, ens fem assidus d'aquest tipus de música. En aquell moment no vaig saber on posicionar-me exactament, però és cert que ara que hi vaig pensant, no hi estic gaire d'acord.


Quan vivia a Leipzig, era evident que el públic de tots els concerts de música clàssica on anava, tenia un color de cabells ben clar com tots podem imaginar, però ja havien deixat de ser rossos. Amb els meus companys del conservatori sempre somniaven amb Alemanya com aquell país on la cultura era a la vida quotidiana de tothom, els nens aprenien molta música de petits, l'òpera era barata... tot era fantàstic! Però la realitat no era exactament així.

És cert, i no pretenc explicitar res extret d'un estudi d'investigació ni molt menys, que al meu parer, antigament Alemanya gaudia d'una història on la música clàssica havia estat relacionada amb la vida de la societat, sens dubte el fet religiós hi havia ajudat força. Això potser havia ajudat a les generacions posteriors a prendre consciència del fet musical, a la creació de teatres, orquestres, cors, etc. El segle XX, va ser encara una terra on l'educació i l'escena musicals, eren fruit d'inspiració per als músics del nostre país. Però, encara és així?

Vivim l'època exprès. Tot va molt ràpid, els nens a Alemanya no van cantant cànons de Mozart ni toquen quartets de Haydn a les escoles. La gent viu allunyada de la música clàssica, tant com aquí diria jo. Els professors que tenia a Leipzig no paraven de dir-me que els teatres no paraven de tancar, que hi ha un fort canvi en tot allò relacionat amb la música clàssica.

N'hi ha més que aquí, de música clàssica? Esclar. Però crec que la diferència ja no hi és tant, en la tradició musical com la diferència de població. Hi ha més població, hi ha més públic. Encara hi ha teatres a pràcticament cada població mitjanament gran (i no tant gran, d'acord). Aquí no? Granollers, Sabadell, L'Hospitalet, Terrassa, qui més qui menys té el seu teatre amb temporada més o menys estable. On és el problema, doncs?

La música clàssica perd públic. Això és difícil de veure quan estàs dins del món musical. Però no hi ha feina. No s'ha valorat mai la música com a fet professional, a Alemanya, sí. Aquí és on potser encara hi trobem la gran diferència.

Tornant a la pregunta inicial, de debò penseu que quan tinguem cinquanta anys, de cop i volta anirem a veure Tannhäuser? Jo crec que no. No ho faig ara, encara menys ho faré després! Si les inversions en cultura cada cop són més baixes, ens tocarà pagar més a nosaltres. Així doncs ,veig que la música clàssica s'allunyarà encara més en funció de la demanda. El peix que es mossega la cua. Hi ha una altra cultura que tindrà més inversions, no ho dubto. La música clàssica tenia el seu context, ara ja no el té. És un reducte. El context d'ara és ben diferent, una altra realitat plena de propostes, molt més variada, massa i tot, però també molt més exprès. Tendències que viuen molt poc. És un mèrit que certes músiques hagin perdurat sempre? Jo no ho crec. El món actual no permet que res duri.

Ara us faig la pregunta, anireu cada setmana a l'òpera quan tingueu cinquanta anys?



Fotos: Òpera de Leipzig. www.uni-leipzig.de
Teatre Auditori de Granollers. www.araso.net

divendres, de desembre 31, 2010

2010

L'any passat vaig fer un post dedicat al 2009. L'ànim era ben diferent però. 2009 va ser un any ple de feina, molt dur però que em va portar unes alegries que difícilment encara oblido.

Enguany ha estat un any de gent. He conegut moltíssima gent nova i gent en la que penso molt sovint. Un any on m'he adonat que el món és més petit del que sembla i alhora, molt més divers del que em pensava.

2010 no va poder començar millor. Sentir-se estimat i estimar algú és quelcom que no té preu. Per primera vegada, potser la segona, vaig començar un any realment ple d'i·lusions, amb nous projectes. Lamentablement aquests projectes es van anar esvaint.
No em fa vergonya reconèixer-ho: em vaig equivocar moltes vegades. Moltes.

L'estiu va ser un respir. Gràcies a Déu... o a qui sigui! Vaig poder pensar moltíssim, vaig poder estar sol i reflexionar. Va ser un estiu fantàstic. La gent que em vaig anar trobant pel camí va convertir el meu viatge en una experiència que encara avui recordo cada dia. És increïble poder arribar a l'últim dia de l'any i saber que durant un any ple de merda, ha augmentat, malgrat tot, la confiança en les persones; que he après tantes coses sobre la vida; i sobretot m'he conegut encara més a mi mateix.

Intentarem fer-ho millor aquest any. Se'm fa difícil però, mirar el 2011 amb il·lusió, però bé, continuaré confiant en què tot vagi millor per a tothom.

Gràcies a tots els qui m'heu fet feliç durant aquest 2010.

dimecres, de juliol 14, 2010

Primera Parada: Jogoperä

Després de l'arribada als país dels soviets, no he fet més que passar calor. "Ozú, qué caló". M'agradaria venir un any a l'hivern, a veure si és cert que fa fred, l'hauré de viure en primera persona o només relacionaré Rússia amb una calor tremenda.

La meva expedició a Jogoperä va anar genial. Això sí, sort que m'havia preparat per tot o potser hagués marxat d'allà una mica decebut. La qüestió és que volia recollir cançons en llengua vòtia. Però no hi són. Només queden set parlants, sí senyors, set!
Deuen haver-hi una trentena per poden dir alguna cosa, però la lingüista Heinike Heinsoo; de la Universitat d'Estònia, amb qui vaig coincidir; em va dir que només són set amb qui ella pot treballar. Set persones que recorden força la seva llengua malgrat tot el que han viscut.

És molt dur, segons el que m'ha explicat la gent d'allà, veure com la teva cultura desapareix. Però la repressió en temps soviètics va ser molt forta. A més, aquella mania que tenien de portar gent amunt i avall, segur que amb la pretensió d'agermanar els pobles, va dispersar encara més el poble vot.

Des de fa uns deu anys, s'ha recuperat una festa tradicional reivindicativa dels vots. La festa però, no és més que una cinquantena de persones que premien (tela amb els premis...) a aquells més actius en la defensa de la cultura vòtia. També hi ha una sèrie d'actuacions on es poden escoltar les poques cançons que s'han recuperat.


Aquí estava la meva feina. El problema és que els parlants no són capaços ja d'entonar les cançons, només recorden les lletres. Tot el material que hi ha es troba a l'arxiu de la Universitat de Tartu. Enregistraments de principis de segle que seran bàsic per allò que vull fer.

Com que la feina que volia fer, ja s'havia fet un segle abans, doncs no tenia més remei que disfrutar de la festa i amarar-me d'allò que explicaven les gents d'allà.

La nota negativa són uns mosquits que m'han ben cosit de picades per tot el cos, algunes amb reacció al·lèrgica inclosa.

Els dies al poble Jogoperä (Krakol'ye, en rus) eren tranquils.
Passejar, anar a la platja, parlar amb la gent, beure el vodka
que em posava el meu amfitrió. Vida de poble. La meva amfitriona, la Zinaïna Andreevna, m'havia dit que faria fred (!) i encara he passat més calor de la que tocava amb els meus texans! A sobre, tenen el costum de beure te tota l'estona (sí, sí, ja sé per hidratar-se és el millor, bla bla) i jo matava per fotre'm aigua ben freda o una Coca-Cola! Afortunadament hi havia una botiga, tot i que no sempre la trobava oberta.

Ara a Sant Petersburg disfrutar dels carrers, dels ponts, de la calor i d'altres coses que no puc explicitar aquí.

dilluns, de febrer 01, 2010

Una nova etapa

You don't know what love is until you've learned the meaning of the blues.
Així deia la cançó i hi estic totalment d'acord. Malgrat no tinc motiu per estar trist, l'absència d'aquell qui estimes et deixa dolor. Un quelcom a la panxa ben endins que s'apreta, s'encongeix, la gola se't fa petita, et fa mal i els llavis tenen aquell gust salat. No es tracta de comptar els dies en què no el veuràs. Cada relació és un món i en aquestes situacions límit, les circumstàncies concretes et cauen a sobre con un edifici que s'enderroca. Es tracta de lluitar amb un munt de situacions adverses que de vegades són enormes i un se sent petit. Molt petit.
Però si alguna cosa tinc clara és que l'amor mou muntanyes. Havia oblidat el que era l'amor, quina tonteria oi? `
Doncs sí, fins que no pateixes, fins que no plores, no saps si estimes o no. L'amor va lligat al dolor. Però en aquest cas el dolor és amable, perquè saps que aquell qui estimes, també sofreix i com no vols que l'altra persona sofreixi, intentes alleugerir els teus sentiments pensant en els bons moments que han estat compartits.
Em sento viu.

dijous, de gener 07, 2010

2009

Ja hem entrat en un nou any. Tothom ha fet o està fent balanç de l'esdevingut l'any anterior. Personalment m'agradaria que aquest nou any sigui millor, això sí, vull deixar clar que per a mi, 2009 és un dels millors anys de la meva vida.
No només m'he tret de sobre la carrera, amb totes les inseguretats diverses que tot allò comportava, sinó que he treballat fent el que m'agrada a llocs com ara Madrid i Buenos Aires. Una despesa el CAP, sí, però ha estat ben profitós perquè m'ha donat l'opció de trobar una bona feina en un any de crisi. A més, he disfrutat del meu país preferit un any més. He pogut veure Moscou des d'un angle ben diferent. La pitjor part potser va ser l'estiu, tan avorrit a causa de l'economia. Però no hay mal que por bien no venga que diuen i gràcies a això he conegut gent fantàstica durant els mesos estiuencs. El millor de tot però, va ser cap allà a començaments de la tardor, quan va arribar a la meva vida la persona que més estimo. Amb ell he tornat a creure en l'amor (quina mariconada déu meu! :)) però sí, un no fa més que fer-se el fort i t'acabes adonant que ets molt feble. I així he acabat el 2009, estimant de ben a prop als meus pares, als meus amics i al millor xicot que hagués pogut somniar.
T'estimo.

dimarts, de desembre 01, 2009

T'estimo

Feia temps que no m'actualitzava. Millor dit, que no m'actualitzaven. Però vet aquí que el temps passa ràpid i si no l'aprofites, t'aprofiten. La qüestió és que en una època d'inconformisme arriba el que menys t'esperes. L'Amor. Sí, amb majúscula. Pensareu que sóc el de sempre: exagerat, flipat, que s'encapritxa amb res... Potser sí, però un mateix no sempre acaba controlant tot allò que vol. He abanderat la causa de les "sí fronteres" a les relacions tot recordant aquell amor de lejos, amor de pendejos, però ni així. Tant bon punt arriba, no pots negar-t'hi.
De cop i volta tot es relativitza, ho veus tot més clar: saps qui ets, on ets, deixes de menjar-te les ungles, no sé... tot és més maco. Desitges no haver de sortir del llit, ni dels seus braços, ni de la seva mirada, ni del seu "t'estimo" en aquella llengua altaica. No sé si he de dir gràcies a algú, o a alguna cosa, o més aviat queixar-me per haver-me portat una loteria del patiment. L'únic que em ve al cap és que sóc feliç amb tot els meus problemes. T'estimo.

divendres, d’agost 07, 2009

Una altra visió de Kosovo

Aquest documental de la Televisió Txeca ens mostra una lectura que pràcticament no s'ens ha fet arribar als mitjans occidentals.

De tota manera, per occident, els serbis sempre seran els culpables de tot. Hipocresia política pura i dura.

dissabte, d’agost 01, 2009

Qamta manam qonqayta atinichu

És increïble com la distància de vegades és tan dura però en canvi, hi ha vegades que la distància fa sentir-nos propers. Mai he viscut allà on hi ha mig jo. Però sentir-la cada setmana em recordava que sóc d'allà i que hi ha alguna cosa que no té a veure amb papers, ni nacionalitats, ni lligams familiars. Una cosa que vas més enllà d'una relació humana. Ella m'ho recordava.
Em feia riure. Ara fa tres anys recordo veure-la gaudir observant el mecanisme d'un pal d'aigua durant hores o llegint els passatges del seu llibre preferit que havia llegit tantes vegades.
No hem viscut junts però ella ha estat sempre amb mi. Per això la recordaré sempre, perquè no hi havia distàncies entre ella i jo. A més, en una part seva ella sabia que jo creia i seria l'únic de la família que podria fer una cosa que per ella era molt important. Ho faré, li ho dec.
No vaig poder veure-la abans que marxés per no tornar però no em sap greu perquè així ha estat sempre. Sabem que sempre hem estat junts i quan vagi a la meva ciutat blanca, ella hi serà.

Quyakuyki mamay!!!


Estiu

Després de quatre llargs anys ha acabat una etapa. Una etapa en la que he après molt, sobretot d'allò que ha amarat en mi del viscut amb tanta gent. M'agrada conèixer. Sóc curiós amb totes les seves conseqüències i sé que aviat trobaré allò pel que he estat lluitant tot aquest temps. Els daltabaixos ajuden a créixer però és molt difícil suportar-los. Fan l'anada molt feixuga i per això ens perdem.
Sempre recordo el post d'aquest blog "I no ho tindrem" perquè de vegades, si no controlem allò que ens passa, caiem en un conformisme amb l'engany que això comporta.

He conegut molta gent i amb cada persona es crea un vincle diferent, analitzes, escoltes, sents i vius amb cada un dels individus que has trobat. Tot i així ens equivoquem. Volem una cosa i sempre ens equivoquem. No n'aprenem mai però som feliços. No ens enganyem! Sempre hi ha moments en què ens sentim feliços i ha de ser així. Res és etern. Com algú deia: això, també passarà. Tot passa i el temps ho col·loca tot al seu lloc.

Estic satisfet amb el que he fet. Estimo la meva família, estimo els meus amics i estimo aquells que substitueixen allò que volíem i no tenim.

diumenge, de juny 07, 2009

Estònia

Avui he conegut un noi qui m'ha animat a escriure aquest post. La veritat és que feia temps que em voltava pel cap aquest tema.

Molts diuen: un és d'on neix! altres diuen: un és d'on vol! però i si això no fos tan fàcil? La situació a Estònia és curiosa per aquest motiu.

Estònia és un país on un terç de la població és russa. A la capital trobem un 53% de russos i un 47% d'estonians si no em fallen les dades. Molts pensareu, deu ser com a Catalunya, són russoparlants però al cap i a la fi són tots estonians. Doncs no. El fet d'haver nascut a Estònia i haver viscut sempre allà no et dóna la nacionalitat. Amb això es crea una situació de discrimanció lingüística i social perquè molts dels russos estonians van voler crear la nova Estònia on viuen i defensaven la independència de l'antiga URSS però en canvi, pel Govern estonià, no són més que russos.

El problema lingüístic és evident però així com molts catalans accepten per exemple que el basc no és un únic tret identitari (perquè a veure qui l'aprèn) a Estònia podria ser igual. Són llengües tan diferents que la gent que ha viscut sempre allà no l'ha pogut aprendre per les raons que sigui. El problema és que ara, el govern espera que els russos l'aprenguin amb un miracle, perquè a les escoles estònies donen prioritat als estonians i no hi ha recursos per ensenyar la llengua.

Per trobar feina també ho tenen fomut. Fins i tot a zones on majoritàriament es parla rus, els russos com que no tenen la nacionalitat estoniana moltes empreses privades ni els contracten. Aquest amic que he conegut avui, fins a cert punt entenia aquesta política perquè és un país petit i el nacionalisme s'entèn com a protecció. El problema és quan ell, estonià de naixement i de sentiment no pot tenir la seva nacionalitat. Tampoc ha après estonià perquè molts estonians ja ni s'adrecen als russos per tradició i fer el pas d'aprendre una llengua tan diferent que hom no pot ni parlar i ni tan sols l'estat l'ajuda a fer-ho, és molt difícil. Així doncs es crea un cercle gens agradable. Russos que volen ser estonians i no poden, perquè només s'entèn un model d'estat. Així com ens queixem que a Espanya només entenen un model d'estat, a Estònia també.

Aquesta marginació no crea més que conflictes i fragmentació social. Així el nombre de russos amb ensenyament superior és força inferior que el d'estonians. La delinqüència entre els russos és major però, qui ho provoca això?

M'agrada reflexionar sobre aquests temes perquè com ja sabeu, no m'agrada quan els catalans independentistes veuen qualsevol independència positiva i iguals que les altres. Per això crec que no cal oblidar que a cada lloc hi ha unes circumstàncies concretes i no sempre es pot buscar la comparació fàcil amb el cas català. Per això també penso que Kosovo és una independència legítima però jo personalment, no la defenso per com s'ha portat a terme. Grenlàndia democràticament també ha dit la seva, i en aquest cas, sí és un cas exemplar alhora que difícil perquè 50.000 habitants són ben pocs però si és cert que tenen tot el petroli que diuen, problemes: cap!

Si Catalunya algun dia fos independent, s'els acudiria deixar-nos sense nacionalitat a aquells que no som catalans de tercera o quarta generació? Demanaríem una Catalunya monolingüe tot i voler una Espanya que oficialitzi les llengües oficials a tot l'Estat?

divendres, de juny 05, 2009

Moscou, Moscou

Fa temps que no actualitzava el blog. Evidentment és per falta de temps. Volia comentar-vos una situació no gaire agradable que vaig viure a la meva ciutat preferida.


El 16 de Maig sortia del centre de premsa d'Eurovisió quan rebo una trucada d'un amic: tres amics seus havien estat agredit dins un vagó de metro i necessitaven algú que parlés rus. En aquell moment afortunadament havia quedat amb el meu amic Ruslan i ens va acompanyar a la comissaria de l'estació de metro Prospekt Mira.

En arribar allí eren els tres agredits, uns policies i els agressors. Tots junts, hi havia molta tensió sobretot pel fer dels policies, un tenia la sensació que els agressors estaven més defensats que no pas nosaltres. Obviament la realitat no era així, però la sensació era ben diferent.

Van començar a ploure policies, un i un altre, i vinga més... tothom deia una cosa diferent, que si s'havia de fer això o això altre, un merder! La qüestió és un dels agredits estava molt feble i feia patir. Després de fer uns escrits i renunciar a que els agressors siguin jutjats (cosa que complicaria molt la cosa i en definitiva havien vingut a veure el Festival i començava en unes hores) sembla que la cosa es calma i un dels polis, el que havia posat cer ordre al final, això sí, amb una bronca tremenda em demana el meu número de telèfon, perquè ve a Barcelona de vacances!!!

Moscou és una ciutat que sempre, sempre et sorprèn.

Gràcies Ruslan!

dijous, de maig 07, 2009

El Vittro a Moscou

Tot ho teniu aquí:

http://eurovisio2009.blogspot.com

dijous, d’abril 09, 2009

Granada i Sevilla


POR EL PODER DE ZATOOORRRR



Anàvem per Sevilla i vam trobar aquesta cosa.


La meva dona, disfrutant de mi :D

El patio de los leones, sense lleons.




El mes dels daiquiris de fresa

Unes imatges més de Madrid'09 i l'espectacle del tanga.


yo ya tengo mi vaca, ¿y tú?


Ay Quini! qué bien me lo pasé en Madriz, Quini, ains Quini!

Doncs res, que en aquesta producció no feiem més que jalar.


Er jefe i la Pérez


Ay Quini, gran técnico de sonido, Quini, ay!


Elo, siempre espléndida qué hubiera sido de mi en Madrí sin ti! Por cierto, Pablo, ya va siendo
hora que me aceptes en el facebook, no? que la rebaja en el argentino no era sin más ;-)


Can Bulgària! Ese bar donde pasamos taantas horas...


Ai Gastoncito! me tenés frito!! unas milanesas?



Quina il·lu veure l'Ivan i la Katrin a Madrit!!! Recordar les redecillas de Leipzig... :D

dimecres, de gener 28, 2009

El Dúo de la Freakada 2009

Qui havia de dir que tornaria a ensenyar el meu culet durant més d'un mes, un altre cop. Bé, almenys desconnecto de la ciutat més fashion del món (segons l'ajuntament) i m'estic a la ciutat dels bocadillos de calamares, sí sí, existeixen!!! el Mali (sí sí, un noi de la companyia que també li diuen Mali, ja tinc la parelleta el Mali i la Mali! :D) se'n va fotre un com aquest!


A més, te'l serveixen amb un bol ple de maionesa... sense paraules! :S

Us deixo amb unes escenes de camerinos

Per què vocalitzeu si al final: como el coro canta molto male, non lo pago!?


Toni, que no, deixa't les orelles que no val la pena vocalitzar!


Quina obsessió pels vocalisos!





Així es relaxa millor un mateix... Toni?? deixa de vocalitzar allà darrere!!


Toniiiii, paraaaaaaaaaaaaa de vocalitzaaaaaaar!!!

dimarts, de gener 06, 2009

No vull dies com el d'avui

Tristor,
on miro
on sóc.
Obligació,
d'ésser
de tenir.
Necessitat,

de què?


Tristor,
roman


sempre.


Paciència?
No n'hi ha.

dijous, de desembre 11, 2008

y lo realizado que se siente uno con tan poca cosa!

la qüestió és: per què cony vaig acabar fent això?


dilluns, d’octubre 27, 2008

The Vittroparty 2008

Sembla mentida que hi hagi tantes petites coses que et desequilibrin. Dissabte va ser un exemple d'això. Va ser un plaer poder gaudir de gent maca i divertida. Com sempre, no tot és meravellós i malgrat que visc acostumat a viure sense l'amo de l'Infern, no deixava de tenir la petita esperança de poder-lo tenir més a prop dissabte passat. No passa res. Potser vaig ficar la pota quan no tocava, però la vida continua i agraeixo moltíssim la bona estona que em vau oferir tots els presents el dia on se celebrava l'anada sense retorn cap als 30... ains, què hi farem!

Borrón y cuenta nueva
que diuen, jo per això, m'estimo més disculpar-me pels meus errors i mirar cap a endavant. Potser no cauré mai a l'infern, però que no sigui per no haver-ho intentat. Que què té l'infern? doncs no ho sé, però enganxa més del que semblava en un principi.

Algunes fotos de dissabte, gràcies a tots!!


Que no que no! que hi ha gent que sembla que és gay però després no ho és...


El joc del missatges... què wai!! això sí... encara espero aquella tranka de mitjanit al guardaroba :(


oleeeee esos ganadores del I concurs: pon un playback en tu vida!!


Moments Fotocool



Simplement wapíssima!!!




Ui, però si porto otro modelito com les presentadores de TV!!!!!

braves!!!!