Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges

dijous, de maig 19, 2011

Política en Eurovisión: Armenia y Azerbaiyán


Mi viaje al Cáucaso el verano pasado quiso dar respuestas a todas mis dudas sobre la situación sociopolítica de aquella región. Finalmente regresé con más preguntas que respuestas. Desde hacía tiempo tenía cierto apego a Armenia. ¿Por qué? No lo sé. Cuando Armenia empezó a participar en Eurovisión se convirtió en uno de aquellos países por lo que te sientes representado, algo así como Suecia para muchos eurofans.

Durante el s. VII y VIII la región de Artsakh (como los armenios demonian al Karabakh) estaba poblada por armenios y albaneses caucásicos. Después de la invasión árabe y ocupación turca, la región pasó a formar parte de una dinastía iraní. A finales del XIX, Artsakh pasó a ser territorio del Imperio Ruso. Por lo que me dijeron en mi viaje a Armenia, Stalin tenía planes de que Turquía se hiciera al sistema comunista. Es por ello que decidió que Artsakh debía ser cedida a la República Soviética de Azerbaiyán. La minoría azerí asentada en Shushi fue creciendo y la población azerí aumentó significativamente. Otro posible motivo es el hecho de debilitar las diferentes nacionalidades dividiéndolas. Esto se realizó constantemente durante la época soviética.

En 1988 la población armenia de Artsakh era partidaria de la unión con Armenia. En febrero de ese mismo año se produjo la masacre de Sumgait. Esta ciudad al norte de Bakú fue testimonio de la agresión a los armenios que allí vivían por parte de los azeríes. Esto aumentó el pánico y obligó a los armenios que vivían en Azerbaiyán a huir a su país y viceversa. Los hechos de Sumgait fueron uno de los motivos que iniciaron la guerra entre Armenia y Azerbaiyán. A partir de la independencia de Azerbaiyán de la Unión Soviética, Artsakh perdió la autonomía por parte del gobierno azerí. Esto aumentó las tensiones y llevó a los armenios de Artsakh a celebrar un referéndum no reconocido y boicoteado por la población azerí en Artsakh a través del cual se declaró la independencia de la República del Nagorno Karabakh en 1992. La guerra fue ganada por Armenia a pesar de que las tropas azeríes eran mucho más numerosas.

En 1994 se acordó un alto al fuego en la región. Actualmente el ejército armenio tiene ocupada la región de Artsakh, la cual, es un país de facto. Oficialmente terrotorio de Azerbaiyán pero habitada y administrada por armenios. El objetivo de la República del Nagorno Karabakh es la unión con Armenia. Pero si Armenia declara esa unión aumentarían, más si cabe, los problemas con Azerbaiyán y la complejidad de negociación en la comunidad internacional. Por eso se mantienen independientes a pesar que no ser reconocidos.


En Moscú 2009, lamentablemente, ya pudimos sentir las tensiones entre los dos países. Armenia votó a Azerbaiyán pero no dejó de reclamar la región de Kabarabakh. Durante la conexión con Sirusho, pudimos ver el monumento "Tatik u Papik", símbolo del Nagorno Karabakh. Si no fuera poco, Sirusho enseñó una carpeta donde se apreciaba la imagen del "Tatik u Papik". Esto fue una protesta por la retirada de la imagen de dicho monumento en la postal de Armenia el día de la final de Festival. La delegación azerí se quejó a la UER después de la primera semifinal. Se quitó el símbolo, pero los armenios no dejaron pasar la oportunidad de reclamarlo durante las votaciones.



Unos meses después del Festival, las fuerzas de seguridad de Azerbaiyán interrogaron a 43 personas que votaron por Armenia en Eurovisión 2009. Aquí podemos ver el aire represivo de los azeríes contra cualquier gesto de acercamiento a Armenia. No olvidemos que Armenia dio 1 punto a Azerbaiyán ese mismo año.



La gente que conocí en Stepanakert (capital del Karabakh) me decía lo duro que fue luchar en la guerra, eran unas conversaciones que daban pavor. Pero es cierto que azeríes y armenios vivían con notable cordialidad antes de la guerra. Ahora todo es complejo y la solución al conflicto parece estar congelada a pesar de la voluntad de muchos de buscar fin a esta situación.



El año que viene nos vamos a Bakú. Armenia sin duda querría participar en el Festival pero las condiciones no son favorables. Aunque el gobierno azerí garantice la seguridad de la delegación armenia no sería más que hipocresía. Un armenio en territorio azerí no solo no es bienvenido sino que seguramente sería víctima de algún tipo de agresión.
Eurovisión no es política pero es un reflejo de la Europa que tenemos, de la Europa real. No debemos ser tan ilusos como para pensar que la música une culturas, etc... Quizá es cierto, pero la realidad no es esa. Para muchos de nosotros las cuestiones políticas, de identidad o sociales son más importantes que cualquier programa musical. Es normal pues, que estos conflictos se reflejen en Eurovisión. Todos tenemos prioridades y estas cuestiones tan delicadas son por supuesto más importantes que un festival de canciones.

Ojalá algún día tengamos una Europa sin conflictos, donde se respeten los derechos humanos y donde todos tengamos el derecho a decidir nuestra libertad. De esta manera, tendríamos un Festival de Eurovisión sin tensiones políticas. Hasta entonces hay que aceptar la Europa que tenemos, y por ende, el Festival que tenemos.

dimecres, de juliol 14, 2010

Primera Parada: Jogoperä

Després de l'arribada als país dels soviets, no he fet més que passar calor. "Ozú, qué caló". M'agradaria venir un any a l'hivern, a veure si és cert que fa fred, l'hauré de viure en primera persona o només relacionaré Rússia amb una calor tremenda.

La meva expedició a Jogoperä va anar genial. Això sí, sort que m'havia preparat per tot o potser hagués marxat d'allà una mica decebut. La qüestió és que volia recollir cançons en llengua vòtia. Però no hi són. Només queden set parlants, sí senyors, set!
Deuen haver-hi una trentena per poden dir alguna cosa, però la lingüista Heinike Heinsoo; de la Universitat d'Estònia, amb qui vaig coincidir; em va dir que només són set amb qui ella pot treballar. Set persones que recorden força la seva llengua malgrat tot el que han viscut.

És molt dur, segons el que m'ha explicat la gent d'allà, veure com la teva cultura desapareix. Però la repressió en temps soviètics va ser molt forta. A més, aquella mania que tenien de portar gent amunt i avall, segur que amb la pretensió d'agermanar els pobles, va dispersar encara més el poble vot.

Des de fa uns deu anys, s'ha recuperat una festa tradicional reivindicativa dels vots. La festa però, no és més que una cinquantena de persones que premien (tela amb els premis...) a aquells més actius en la defensa de la cultura vòtia. També hi ha una sèrie d'actuacions on es poden escoltar les poques cançons que s'han recuperat.


Aquí estava la meva feina. El problema és que els parlants no són capaços ja d'entonar les cançons, només recorden les lletres. Tot el material que hi ha es troba a l'arxiu de la Universitat de Tartu. Enregistraments de principis de segle que seran bàsic per allò que vull fer.

Com que la feina que volia fer, ja s'havia fet un segle abans, doncs no tenia més remei que disfrutar de la festa i amarar-me d'allò que explicaven les gents d'allà.

La nota negativa són uns mosquits que m'han ben cosit de picades per tot el cos, algunes amb reacció al·lèrgica inclosa.

Els dies al poble Jogoperä (Krakol'ye, en rus) eren tranquils.
Passejar, anar a la platja, parlar amb la gent, beure el vodka
que em posava el meu amfitrió. Vida de poble. La meva amfitriona, la Zinaïna Andreevna, m'havia dit que faria fred (!) i encara he passat més calor de la que tocava amb els meus texans! A sobre, tenen el costum de beure te tota l'estona (sí, sí, ja sé per hidratar-se és el millor, bla bla) i jo matava per fotre'm aigua ben freda o una Coca-Cola! Afortunadament hi havia una botiga, tot i que no sempre la trobava oberta.

Ara a Sant Petersburg disfrutar dels carrers, dels ponts, de la calor i d'altres coses que no puc explicitar aquí.

dijous, de gener 07, 2010

2009

Ja hem entrat en un nou any. Tothom ha fet o està fent balanç de l'esdevingut l'any anterior. Personalment m'agradaria que aquest nou any sigui millor, això sí, vull deixar clar que per a mi, 2009 és un dels millors anys de la meva vida.
No només m'he tret de sobre la carrera, amb totes les inseguretats diverses que tot allò comportava, sinó que he treballat fent el que m'agrada a llocs com ara Madrid i Buenos Aires. Una despesa el CAP, sí, però ha estat ben profitós perquè m'ha donat l'opció de trobar una bona feina en un any de crisi. A més, he disfrutat del meu país preferit un any més. He pogut veure Moscou des d'un angle ben diferent. La pitjor part potser va ser l'estiu, tan avorrit a causa de l'economia. Però no hay mal que por bien no venga que diuen i gràcies a això he conegut gent fantàstica durant els mesos estiuencs. El millor de tot però, va ser cap allà a començaments de la tardor, quan va arribar a la meva vida la persona que més estimo. Amb ell he tornat a creure en l'amor (quina mariconada déu meu! :)) però sí, un no fa més que fer-se el fort i t'acabes adonant que ets molt feble. I així he acabat el 2009, estimant de ben a prop als meus pares, als meus amics i al millor xicot que hagués pogut somniar.
T'estimo.

dissabte, d’agost 01, 2009

Qamta manam qonqayta atinichu

És increïble com la distància de vegades és tan dura però en canvi, hi ha vegades que la distància fa sentir-nos propers. Mai he viscut allà on hi ha mig jo. Però sentir-la cada setmana em recordava que sóc d'allà i que hi ha alguna cosa que no té a veure amb papers, ni nacionalitats, ni lligams familiars. Una cosa que vas més enllà d'una relació humana. Ella m'ho recordava.
Em feia riure. Ara fa tres anys recordo veure-la gaudir observant el mecanisme d'un pal d'aigua durant hores o llegint els passatges del seu llibre preferit que havia llegit tantes vegades.
No hem viscut junts però ella ha estat sempre amb mi. Per això la recordaré sempre, perquè no hi havia distàncies entre ella i jo. A més, en una part seva ella sabia que jo creia i seria l'únic de la família que podria fer una cosa que per ella era molt important. Ho faré, li ho dec.
No vaig poder veure-la abans que marxés per no tornar però no em sap greu perquè així ha estat sempre. Sabem que sempre hem estat junts i quan vagi a la meva ciutat blanca, ella hi serà.

Quyakuyki mamay!!!


divendres, de juny 05, 2009

Moscou, Moscou

Fa temps que no actualitzava el blog. Evidentment és per falta de temps. Volia comentar-vos una situació no gaire agradable que vaig viure a la meva ciutat preferida.


El 16 de Maig sortia del centre de premsa d'Eurovisió quan rebo una trucada d'un amic: tres amics seus havien estat agredit dins un vagó de metro i necessitaven algú que parlés rus. En aquell moment afortunadament havia quedat amb el meu amic Ruslan i ens va acompanyar a la comissaria de l'estació de metro Prospekt Mira.

En arribar allí eren els tres agredits, uns policies i els agressors. Tots junts, hi havia molta tensió sobretot pel fer dels policies, un tenia la sensació que els agressors estaven més defensats que no pas nosaltres. Obviament la realitat no era així, però la sensació era ben diferent.

Van començar a ploure policies, un i un altre, i vinga més... tothom deia una cosa diferent, que si s'havia de fer això o això altre, un merder! La qüestió és un dels agredits estava molt feble i feia patir. Després de fer uns escrits i renunciar a que els agressors siguin jutjats (cosa que complicaria molt la cosa i en definitiva havien vingut a veure el Festival i començava en unes hores) sembla que la cosa es calma i un dels polis, el que havia posat cer ordre al final, això sí, amb una bronca tremenda em demana el meu número de telèfon, perquè ve a Barcelona de vacances!!!

Moscou és una ciutat que sempre, sempre et sorprèn.

Gràcies Ruslan!

dijous, d’abril 09, 2009

Granada i Sevilla


POR EL PODER DE ZATOOORRRR



Anàvem per Sevilla i vam trobar aquesta cosa.


La meva dona, disfrutant de mi :D

El patio de los leones, sense lleons.




El mes dels daiquiris de fresa

Unes imatges més de Madrid'09 i l'espectacle del tanga.


yo ya tengo mi vaca, ¿y tú?


Ay Quini! qué bien me lo pasé en Madriz, Quini, ains Quini!

Doncs res, que en aquesta producció no feiem més que jalar.


Er jefe i la Pérez


Ay Quini, gran técnico de sonido, Quini, ay!


Elo, siempre espléndida qué hubiera sido de mi en Madrí sin ti! Por cierto, Pablo, ya va siendo
hora que me aceptes en el facebook, no? que la rebaja en el argentino no era sin más ;-)


Can Bulgària! Ese bar donde pasamos taantas horas...


Ai Gastoncito! me tenés frito!! unas milanesas?



Quina il·lu veure l'Ivan i la Katrin a Madrit!!! Recordar les redecillas de Leipzig... :D

dimecres, de gener 28, 2009

El Dúo de la Freakada 2009

Qui havia de dir que tornaria a ensenyar el meu culet durant més d'un mes, un altre cop. Bé, almenys desconnecto de la ciutat més fashion del món (segons l'ajuntament) i m'estic a la ciutat dels bocadillos de calamares, sí sí, existeixen!!! el Mali (sí sí, un noi de la companyia que també li diuen Mali, ja tinc la parelleta el Mali i la Mali! :D) se'n va fotre un com aquest!


A més, te'l serveixen amb un bol ple de maionesa... sense paraules! :S

Us deixo amb unes escenes de camerinos

Per què vocalitzeu si al final: como el coro canta molto male, non lo pago!?


Toni, que no, deixa't les orelles que no val la pena vocalitzar!


Quina obsessió pels vocalisos!





Així es relaxa millor un mateix... Toni?? deixa de vocalitzar allà darrere!!


Toniiiii, paraaaaaaaaaaaaa de vocalitzaaaaaaar!!!

dimecres, d’agost 13, 2008

Viatge a Kirguizistan i Kazakhstan

Per a informació sobre el viatge al Kirguizistan i Kazakhstan:


http://elvittroalsxikitistans.blogspot.com


al menú de la dreta també teniu l'enllaç

diumenge, d’agost 03, 2008

Zinaïda Andreevna: una de les últimes parlants del vot

Uns quants anys enrere...

Fa uns sis anys vaig comprar un diccionari, el diccionari de llengües europees de Ignasi Badia i Capdevila. Quina va ser la meva sorpresa, que vaig descobrir una llengua que estava en perill, segons el llibre quedaven menys de vint persones que la parlaven.

A mi em va fascinar, pensava que en l'europa actual les llengües en perill eren de sobre conegudes i més després d'haver llegit tant sobre aquest tema!
Des de llavors sempre havia mirat el mapa europeu amb certa curiositat. Sempre mirava aquella zona pensant que algun dia hi aniria.
Us imagineu com una cultura de segles pot ser reduïda a vint persones? No, no us ho imagineu. Ni jo tampoc.
És impossible fer-se una idea d'una cosa que no ens importa. Perquè no ho valorem. És més important el progrés, els diners, la tecnologia: a qualsevol preu!

Sabeu què som? Som persones. Les persones tenim sentiments i els sentiments no es compren amb diners. A més, les persones tenim un codi únic. La llengua.
Alguns diuen que les llengües serveixen per la comunicació. Quina llàstima, perquè de vegades alguns no s'entenen ni tan sols parlant en la mateixa llengua.
La llengua és quelcom més. La llengua és una manera de ser d'un col·lectiu, una manera de veure el món, de veure els altres i sobretot, de veure´ns a nosaltres mateixos.
Això és una llengua. Si només parlem de comunicació no existiria l'art de la paraula: la literatura.

Tots aquells que defenseu el progrés penseu que, el progrés no té perquè anar en detriment de les persones. El dia en què no pogueu parlar en la llengua que us va ensenyar la vostra mare amb ningú, el dia en què ningú reconegui qui sou, d'on veniu, el dia en què perdeu allò que sou, aquell dia, us lamentareu.
Us lamentareu però insisteixo, ara no us ho creieu. És tan fort el que dic, que és increïble. Afortunadament, això no ens passarà ara ni en cent anys.


Vaadjelaized ôlla veel eloz: El poble Vot encara és viu!


He conegut una persona que sap del què parlo. Persones com ella, n´hi ha més de les que penseu, però a Europa, no són més de vint.
Zenaïda Andreevna no pot parlar la seva llengua més d'un parell de vegades l'any quan hi ha la festa dels vots que reuneix no més de 30 persones i lingüistes que intentar preservar tota la informació possible.
Què importa una llengua que ni tan sols la parlen les poques persones que la coneixen?
Doncs importa perquè, aquells que s'omplen la boca fomentant l'igualtat de les persones, moltes vegades la fomentat no respectant les difèrencies de la gent sinó creant clons que siguin dòcils perquè aquesta societat segueixi el seu curs.
Des d'aquí exhorto a la reflexió a aquella gent que aneu d'alternatius-ecohippies que diuen que no cal buscar la diferència i cal trobar la similitud, perquè, el més maco de tot, és poder viure i conviure essent, cadascú de nosaltres, ben diferents.
Qui som per dir als altres què o com han de sentir!?


Una escapada a Sankt Peterburg


Com havia decidit fa unes setmanes, divendres dia 1 d'agost vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a la Venècia del Nord. Hi anava amb la més simple idea de conèixer aquella ciutat. Era la segona vegada que anava a Rússia i no me la podia perdre.
Vaig deixar enrere la meva gravadora digital perquè tenia assumit que seria un suïcidi plantejar-se arribar als pobles on viu la gent vòtia.

Un cop a Sankt Peterburg vaig conèixer un desconegut, és a dir, el vaig desconèixer perquè ja l'havia desconegut, és a dir conegut...

Un tio molt maco, amable, simpàtic i va fer-me un expresstour per la ciutat i va fer el possible per ajudar-me a trobar la manera d'arribar als pobles de Krakol'e o Luzhitsy.

Impossible, hi havia un bus que anava a Krakol'e a les 15:00 i tornava a les 17:00.
L'altre opció tampoc era factible perquè no hi havia tren d'anada.
Només hi havia la possibilitat d'arriscar, com diu ma mare: pa'trás ni pa' coger impulso.

El problema afegit era on dormir. Tenia certa informació i sabia que en aquells pobles no hi vivia més de 100 persones amb la qual cosa, un hotel era impensable.
Però sempre tenia la possibilitat (sempre teòrica) d'anar a dormir a un poble més gran. El com anar-hi o saber si hi havia algun poble més gran amb hostal era missió impossible fins que arribés allà.

Així que, ni corto ni perezoso, em llevo després de quatre curtes horetes de son per agafar el tren que em portaria a Kingisepp, l'únic lloc on sabia que podia anar el dissabte dia 2.

Puntualment, a les 8:10 AM, surt el tren que tarda 3 hores ple de gom a gom i jo dret, amb bullofa al peu dret i entre alguna bicicleta, un cubell ple de gerds, un gos i una gallina (sí sí, una gallina).
El tren es va buidant i jo vaig patint, perquè pensava que anava a un lloc més o menys gran i quan arribo allà, a Kingisepp. Només tenia ganes de tornar. Però no podia. No hi havia més trens.

Pregunto per l'estació de busos. Calia saber si trobaria un bus cap a Krakol'e o Luzhitsy. N'hi ha, però només un i sortia en 4 hores! De cop i volta noto una mà a l'espatlla: a on vas? (evidentment no parlava en català) - i li responc que no ho sé ben bé, però que suposava que cap a Krakol'e.
Em va proposar de compartir un cotxe (a Rússia qualsevol cotxe que passi us pot fer de taxi previ acord del preu) i vaig acceptar la temible proposta: un cotxe, dos desconeguts i no sabia ni on cony anava i molt menys, a què fer!

Després d'una horeta de viatge em diu el conductor: vet aquí Krakol'e, do svidanya!

Aquest cartell em va donar què pensar perquè pel que havia sentit, no només era zona fronterera sinó que estaven construint un port i calia un permís especial per estar en aquella zona (!).
Aquell "arreveure" del conductor semblava una sentència, i era normal, aquell poble no tenia més que 20 casetes molt disperses i un camí de terra. Estava molt nerviós. No sabia on era, perquè hi havia anat, no tenia on dormir, no veia cap botiga ni cap persona!

Després de caminar uns minuts veig una dona treballant en un hort: perdoni! vostè sap d'algú que parli vot? - "lo què?" (aquesta seria la traducció idònia) "no sé de què parla vostè!"
Llavors el cor volia sortir del meu cos. M'havia equivocat de poble? Tota aquesta aventura per res? El pitjor era on dormir! perquè només hi havia la possibilitat de dormir al camí de terra o entre gespa i plantes plenes de paparres... ains... quina por!!
Sis casetes més endavant veig dues persones també a un hort. Eureka! saben de què els parlo!
Un senyor em digué: alguns especialistes com vostè ja han vingut per aquí! continuï fins el final del poble i a mà esquerra hi ha una casa, allà hi viu la Zenaïda Andreevna. Ella parla vot.

Ara sí que el cor ja no s'aguantava al seu lloc, després de tants anys mirant el mapa i pensant com seria aquella gent, l'havia trobat!
I si no em volia rebre? i si no tenia temps per a mi? osti! encara no tinc on dormir!

Arribo allà, miro i remiro la casa perquè no sabia si cridar o què, no hi havia timbre obviament. De sobte surt una dona: què vol? qui és vostè?
Quins nervis, què li dic? que sóc un freakie?
"Veurà senyora, em dic Víctor, sóc de Barcelona i estic interessat en parlar sobre el vot"
Li va canviar la cara i em va convidar a entrar a casa seva.
Us ho imagineu? Havia trobat a Zinaïda Andreevna!

24 hores de difícil descripció

Em va oferir un te i vam començar a parlar. Jo estava tan nerviós que no sabia què dir-li! Però la conversa va ser fluïda.
No vam parar de parlar, d'ella, de la família, dels vots, de la llengua.

Zenaïda m'explicava que potser queden unes 40 persones vòties, però no tots són parlants reals.

Els vots que romanen són gent de més de 80 anys i fa molts anys que no tenen possibilitat de parlar la seva llengua i l'han oblidat en gran part. Potser fa més de 60 anys que no la poden parlar a diari.
Hi ha estudiosos de l'Universitat de Tartu, Tallin (Estònia) o Sankt Peterburg que s'interessen pel Vot. Alguns fins i tot la parlen força bé sengons Zenaïda, però ja no és el mateix.
Hi ha la voluntat de mantenir-la, però com diu la Zinaïda, com es pot mantenir una llengua si no es parla al dia a dia?

La Zinaïda ha ajudat a enregistrar moltes dades sobre el Vot així com cançons. Encara recorda molt i s'entristeix quan parla sobre el passat. Recorda quan va tornar de Finlàndia després de la guerra: quan vaig tornar a Jögöperä (Krakol'e en vot)tots eren russos. No havia quasi ningú que conegués.

A Finlàndia havien portat gent de la regió (vots, ingris, vepses...) tots fino-úgrics, no volien gent que no fos d'allà: "no volien armenis ni georgians".
Seria l'egoïsme de Finlàndia un motiu pel qual aquests pobles s'han vist tan perjudicats?
Eren propers lingüísticament (tot i que Finlàndia encara pertanyia a l'URSS) i això els ha costat la pèrdua de l'identitat com a poble a tots ells. Paradoxal.

La casa de la Zinaïda i el Viktor.

El Viktor va construir una "banya" (sauna russa) ell solet i m'explicava com era la tradició de la banya.

Em podria allargar molt més. Han estat molt enriquidores aquestes converses amb la Zinaïda i amb la seva filla, Victòria, qui em va allotjar aquella nit al poble del costat, Luzhitsy.


El Viktor, La Zinaïda, el seu gendre Viktor i la seva filla Viktoria, hehe...

Que mona la granoteta tan petiteeeta...

Vam dinar, vam sopar, vam cantar, era un somni. Un somni fet realitat.
Personalment, tot i comprovar que hi ha hagut força interès per estudiar el vot, la llengua està més morta que viva. Perquè ningú la parla, només es conserva en la ment dels vots i només surt en forma de cançons de tant en tant. El 25 de juliol és la festa dels vots i allà es reuneixen i poden practicar allò que encara els ve a la memòria.

Com deia al principi és molt difícil fer-se una idea del que han viscut els vots.
Els han negat com a poble, perquè com diu la Zinaïda: jo sóc vòtia i no hi ha cap lloc on ho digui. A la antiga URSS kazakhs, uzbeks, armenis, tots tenien passaport de la URSS on deia la seva nacionalitat. En el meu sempre hi ha constat la nacionalitat russa.
Segurament pensareu, què té d'important això en el món sense fronteres que volen construir?
Doncs aquest món sense fronteres existirà quan totes les persones existeixin.
Els vots han estat un poble i ningú no els ha reconegut, o millor dit, ningú no els ha conegut!

I potser d'aquí a 40 anys, no quedarà res del vot més que en els llibres dels estudiosos. Una llengua més que ha entrat en la història de les llengües mortes, i mai no oblidaré que he pogut veure aquesta llengua en vida. Això no té preu. I mentre escric això em cau una llagrimeta, perquè ara veig, que deixar de parlar la teva llengua és oblidar d'on vens. Si no vens d'enlloc, no has nascut.


Quan ens vam acomiadar la Zinaïda em digué:

"Aguanteu! No deixeu mai de ser catalans, nosaltres ja no som res"

dilluns, de juliol 28, 2008

Quines coses...

Avui he fet una cosa curiosa. He anat a la meva estació preferida: Kiívskaia. He estat assegut una bona estona mirant els frescs que hi ha per tota l'estació. Llavors he decidit agafar el metro per tornar a la ressidència. Però no ho he fet fins passats uns vint minuts. Hora punta. Assegut en un banc davant de l'andana, he estat observant com anava i venia la gent. Cada trenta segons passava un tren. A cada tren pujava moltíssima gent. Era increïble. Els trens són el doble de llarg que els del Metro de Barcelona. Imagineu-vos-ho per un moment. Cada mig minut, tota aquella andana ple de gom a gom. Mig minut i una altra gentada... el més fort de tot, és que no tenia la sensació d'angoixa que he tingut en altres metros. 10 milions de persones agafen el Metro a Moscou diàriament. El més transitat del món.

Sabeu que a Moscou encara se´n troba la Mirinda? No només se'n troba sino que el gust de la Fanta no ha canviat per assemblar-se a la Mirinda. La Fanta que coneixem ha canviat de fórmula durant aquests anys fins el punt d'arribar a ser un punt àcida i groguenca. A Moscou són taronges, ben taronges com la Mirinda. M'encanta.

Li diu una russa a un català: escolta m'ha encantat el teu gaspatxo i les altres delícies que has cuinat. Això de l'oli d'oliva és una passada. Molt sà oi? Per què no te'l enduus? Jo no sé què fer-ne...

El meu fetitxisme pels peus dels homes m'ha convertit en un expert en moda russa de calçat masculí. No sé si m'agraden les sabates, o és que em posen a mil alguns dels russos que les porten. A Barcelona semblarien sabates de botiga paki, però aquí, per algun misteri diví, semblen fashion.



Una crema d'albergínia servida en un pa... sí sí, el pa es menja

El del mig és l'Alex. El meu primer amic rus de la mateixa vorera que jo. És taaaaaaaan maco...

Que bo em va quedar el gaspatxo!!! Un bon gaspatxo i xampanskaia d'Osètia! mmmm!
ai sí, no pateixis, ara mateix m'enduc l'oli d'oliva...

L'hotel Ucraïna al fons... aviat aviat, no el veurem mai més...

Una altra perspectiva de Sant Basili

Experiments fotogràfics a contrallum...

flamenco???!!!