Fa una setmana que un amic meu, alemany, em deia que el públic de la música clàssica es va renovant, argumentant que arriba un moment, quan ens fem grans, que miraculosament, ens fem assidus d'aquest tipus de música. En aquell moment no vaig saber on posicionar-me exactament, però és cert que ara que hi vaig pensant, no hi estic gaire d'acord.
Quan vivia a Leipzig, era evident que el públic de tots els concerts de música clàssica on anava, tenia un color de cabells ben clar com tots podem imaginar, però ja havien deixat de ser rossos. Amb els meus companys del conservatori sempre somniaven amb Alemanya com aquell país on la cultura era a la vida quotidiana de tothom, els nens aprenien molta música de petits, l'òpera era barata... tot era fantàstic! Però la realitat no era exactament així.És cert, i no pretenc explicitar res extret d'un estudi d'investigació ni molt menys, que al meu parer, antigament Alemanya gaudia d'una història on la música clàssica havia estat relacionada amb la vida de la societat, sens dubte el fet religiós hi havia ajudat força. Això potser havia ajudat a les generacions posteriors a prendre consciència del fet musical, a la creació de teatres, orquestres, cors, etc. El segle XX, va ser encara una terra on l'educació i l'escena musicals, eren fruit d'inspiració per als músics del nostre país. Però, encara és així?
Vivim l'època exprès. Tot va molt ràpid, els nens a Alemanya no van cantant cànons de Mozart ni toquen quartets de Haydn a les escoles. La gent viu allunyada de la música clàssica, tant com aquí diria jo. Els professors que tenia a Leipzig no paraven de dir-me que els teatres no paraven de tancar, que hi ha un fort canvi en tot allò relacionat amb la música clàssica.
N'hi ha més que aquí, de música clàssica? Esclar. Però crec que la diferència ja no hi és tant, en la tradició musical com la diferència de població. Hi ha més població, hi ha més públic. Encara hi ha teatres a pràcticament cada població mitjanament gran (i no tant gran, d'acord). Aquí no? Granollers, Sabadell, L'Hospitalet, Terrassa, qui més qui menys té el seu teatre amb temporada més o menys estable. On és el problema, doncs?
La música clàssica perd públic. Això és difícil de veure quan estàs dins del món musical. Però no hi ha feina. No s'ha valorat mai la música com a fet professional, a Alemanya, sí. Aquí és on potser encara hi trobem la gran diferència.Tornant a la pregunta inicial, de debò penseu que quan tinguem cinquanta anys, de cop i volta anirem a veure Tannhäuser? Jo crec que no. No ho faig ara, encara menys ho faré després! Si les inversions en cultura cada cop són més baixes, ens tocarà pagar més a nosaltres. Així doncs ,veig que la música clàssica s'allunyarà encara més en funció de la demanda. El peix que es mossega la cua. Hi ha una altra cultura que tindrà més inversions, no ho dubto. La música clàssica tenia el seu context, ara ja no el té. És un reducte. El context d'ara és ben diferent, una altra realitat plena de propostes, molt més variada, massa i tot, però també molt més exprès. Tendències que viuen molt poc. És un mèrit que certes músiques hagin perdurat sempre? Jo no ho crec. El món actual no permet que res duri.
Ara us faig la pregunta, anireu cada setmana a l'òpera quan tingueu cinquanta anys?
Fotos: Òpera de Leipzig. www.uni-leipzig.de
Teatre Auditori de Granollers. www.araso.net
