Qamta manam qonqayta atinichu

És increïble com la distància de vegades és tan dura però en canvi, hi ha vegades que la distància fa sentir-nos propers. Mai he viscut allà on hi ha mig jo. Però sentir-la cada setmana em recordava que sóc d'allà i que hi ha alguna cosa que no té a veure amb papers, ni nacionalitats, ni lligams familiars. Una cosa que vas més enllà d'una relació humana. Ella m'ho recordava.
Em feia riure. Ara fa tres anys recordo veure-la gaudir observant el mecanisme d'un pal d'aigua durant hores o llegint els passatges del seu llibre preferit que havia llegit tantes vegades.
No hem viscut junts però ella ha estat sempre amb mi. Per això la recordaré sempre, perquè no hi havia distàncies entre ella i jo. A més, en una part seva ella sabia que jo creia i seria l'únic de la família que podria fer una cosa que per ella era molt important. Ho faré, li ho dec.
No vaig poder veure-la abans que marxés per no tornar però no em sap greu perquè així ha estat sempre. Sabem que sempre hem estat junts i quan vagi a la meva ciutat blanca, ella hi serà.

Quyakuyki mamay!!!