Avui ja sóc a Berlin. Enrere ja he deixat tot l'esdevingut a Leipzig durant tot aquest any. Com és normal, estic trist. Avui m'ha costat acomiadar-me de l'Andrea, del Jonathan, de l'Ivan... i és que ens ho hem passat molt bé. Fa goig pensar que encara hi ha gent maca voltant pel món i que he tingut la sort de trobar-me'n molta.
No oblidaré tots i cada uns dels moments que hem passat junts, vivint les redecillas en aquesta ciutat que ens despertava de vagades, un cert amor-odi.
Em porto coses fantàstiques de cadascú que he conegut. Sabeu totes les coses que he après de vosaltres? Des que he comenc,at a estudiar música, mai, i dic mai, he congenitat d'aquesta manera tan especial. Es clar que he coneguet gent maquíssima abans, però a Leipzig hi ha hagut un quelcom diferent. Una confluència de factors que ho ha fet inoblidabe.
Ara comenc,a una nova etapa a Barcelona, tinc ganes de tornar a veure aquella gent que m'ha hagut de soportar durant més temps. Això són amics!
Abans però, passaré 7 setmanes voltant "por ahi" i qui sap que em trobaré.
No deixeu de passar per aquí, sempre hi haurà alguna novetat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Erasmus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Erasmus. Mostrar tots els missatges
dissabte, de juliol 12, 2008
divendres, de juliol 11, 2008
Gràcies!
a l'Alicia, a l'Andrea, a l'Angelo, al Carlos, al Dalibor, a l'Edelweiss, a l'Elvira, a l'Iván, al Jonathan, a la Lali, a l'Oleguer, al Pablo, al Tito, la Tineta, al Tomeu, al Víctor G. i sobretot al meu Jordiet.
Gràcies pels favors que m'heu fet durant aquest any de burocràcies, viatges, embolics, mudances, etc... sense vosaltres no sé què hagués fet amb totes les coses que han passat.
Gràcies pels favors que m'heu fet durant aquest any de burocràcies, viatges, embolics, mudances, etc... sense vosaltres no sé què hagués fet amb totes les coses que han passat.
dissabte, de juliol 05, 2008
Lo nuestro se acabó...
Como decía la canción: lo nuestro se acabó, y te arrepentirás de haberle puesto fin a un año de amor...
De hecho, el fin casi que lo he puesto yo porque soy yo quien se va de Leipzig.
Eres una tia fantástica, especial y lo sabes. Me costará acostumbrarme a no ir por ahí buscándote para contarte redecillas.
¿Te acuerdas de nuestra redecilla?¡qué momento de tensión! HAHAHA
Ya te he dicho muchas veces, que todos tenemos etapas en nuestras vidas donde tenemos que despedirnos de gente, pero pocas veces, me he tenido que despedir de alguien tan especial, porque eres tú quien ha dejado huella.
¿Qué tienes que nos vuelves locos a todos? No lo sé, pero sólo espero que pueda volver a disfrutar de tu compañía otra vez y volver a reirnos de las redecillas, de los vergueos, de eurovisión, de tu regla y de tu hambre. :D
Aquí te dejo unas fotillos. Zer polita zaren!
MAITE ZAITUT!!!!!!
y cómo no.... la redecilla del año!! hahahahahaah
De hecho, el fin casi que lo he puesto yo porque soy yo quien se va de Leipzig.
Eres una tia fantástica, especial y lo sabes. Me costará acostumbrarme a no ir por ahí buscándote para contarte redecillas.
¿Te acuerdas de nuestra redecilla?¡qué momento de tensión! HAHAHA
Ya te he dicho muchas veces, que todos tenemos etapas en nuestras vidas donde tenemos que despedirnos de gente, pero pocas veces, me he tenido que despedir de alguien tan especial, porque eres tú quien ha dejado huella.
¿Qué tienes que nos vuelves locos a todos? No lo sé, pero sólo espero que pueda volver a disfrutar de tu compañía otra vez y volver a reirnos de las redecillas, de los vergueos, de eurovisión, de tu regla y de tu hambre. :D
Aquí te dejo unas fotillos. Zer polita zaren!
MAITE ZAITUT!!!!!!
y cómo no.... la redecilla del año!! hahahahahaah
dilluns, de juny 30, 2008
La cuisine del Vittro: Pupusas con Chimol
En tot el temps que porto a Leipzig, he après moltes coses. El fet d'haver conegut gent d'arreu, m'ha aportat una sèrie de receptes noves que crec que val la pena compartir.
Avui, m'ha donat per dir-vos com es fan pupusas amb chimol, plat típic d'Honduras, El Salvador, Guatemala, en general molt extès a Amèrica Central.
Pupusas de formatge amb Chimol
Ingredients:
Per a les pupusas:
una tassa i mitja de farina de blat de moro (per unes 5 o 6 pupusas)
Aigua
Sal
Fomatge fresc salat (o mozzarella fresca afegint-hi la sal)
Per al chimol (4 persones)
6 tomàquets
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 ceba
un manat de coriandre
vinagre
el suc d'una llima
Elaboració:
Afegiu aigua a la farina de blat de moro amb una mica de sal, de manera que quedi una massa ni molt tova ni molt dura. Ha de tenir una textura fàcil de treballar i que no s'enganxi a les mans.
Un cop estigui preparada la massa, farem una boleta del tamany d'un ou i li farem un forat on ficarem un trosset del formatge fresc. Tanquem la pilota i amb dues capes de paper de plàstic (tipus bossa transparent) l'aixafem en mig de les dues capes plàstiques fins obtenir la pupusa. L'ideal és que siguin tan fines com sigui possible sense que el formatge surti.
Tot seguit, en una paella antiadherent (important) les deixem daurar-se amb un raig d'oli. Han de tenir un color daurat com a l'imatge:
El chimol és deliciós i molt agraït a l'estiu.
Tallem a trossos ben petits el tomàquet, els pebrots i la ceba. Seguidament el coriandre molt ben picat i ho remenem tot junt. Després hi afegim un raig de vinagre, el suc de la llima i sal al gust.
Un bon plat amb un parell de pupuses i chimol per sobre, deliciós!
Avui, m'ha donat per dir-vos com es fan pupusas amb chimol, plat típic d'Honduras, El Salvador, Guatemala, en general molt extès a Amèrica Central.
Pupusas de formatge amb Chimol
Ingredients:
Per a les pupusas:
una tassa i mitja de farina de blat de moro (per unes 5 o 6 pupusas)
Aigua
Sal
Fomatge fresc salat (o mozzarella fresca afegint-hi la sal)
Per al chimol (4 persones)
6 tomàquets
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 ceba
un manat de coriandre
vinagre
el suc d'una llima
Elaboració:
Afegiu aigua a la farina de blat de moro amb una mica de sal, de manera que quedi una massa ni molt tova ni molt dura. Ha de tenir una textura fàcil de treballar i que no s'enganxi a les mans.
Un cop estigui preparada la massa, farem una boleta del tamany d'un ou i li farem un forat on ficarem un trosset del formatge fresc. Tanquem la pilota i amb dues capes de paper de plàstic (tipus bossa transparent) l'aixafem en mig de les dues capes plàstiques fins obtenir la pupusa. L'ideal és que siguin tan fines com sigui possible sense que el formatge surti.
Tot seguit, en una paella antiadherent (important) les deixem daurar-se amb un raig d'oli. Han de tenir un color daurat com a l'imatge:
El chimol és deliciós i molt agraït a l'estiu.
Tallem a trossos ben petits el tomàquet, els pebrots i la ceba. Seguidament el coriandre molt ben picat i ho remenem tot junt. Després hi afegim un raig de vinagre, el suc de la llima i sal al gust.
Un bon plat amb un parell de pupuses i chimol per sobre, deliciós!
En la boca del lobo
Qui em coneix sap que a mi el futbol m'importa bastant poc. A més, que jugui Espanya tampoc és que em faci la il·lusió del segle... però ahir, hi havia la possibilitat de veure els alemanys abatuts si perdien l'Eurocopa.
A Alemanya hi ha coses que funcionen molt bé i són d'admirar. Però permeteu-me dir-vos, que els mites ja no existeixen.
Són quadrats, i molt, però pel que volen: per exemple, quan treballen al sector serveis són lents, quadrats, antipàtics, molt poc eficaços i com no parlis un alemany de Hannover, mai no seràs prou escoltat i/o respectat. Mai no aconseguiràs res que no sigui al menú, a la carta, etc... ni que sigui quelcom bàsic, no t'escoltaran. Potser penseu, bé, un cafè amb llet amb la llet freda... doncs no! jo almenys, no ho he aconseguit.
Això és només un exemple. Però durant tot aquest any, m'ha fet mandra conèixer alemanys. Costa entra-hi (una mica com els catalans segons la meva experiència, sent el cas alemany més extrem) i la veritat no sempre saps de què parlar. Quan escolto converses entre ells penso: joé, quin pal!
I és que nosaltres riem bastant, fins i tot de coses serioses. Ells riuen amb un altre humor, no entenen les nostres bromes i encara tenen alguns temes tabú. A cap noia se li acut dir en el seu grup d'amics: buah, estic fatal, m'ha vingut la regla... Però és que tampoc he tingut ganes d'endinsar-me buscant el seu humor.
N'hi ha, d'alemanys, que són molt oberts però tant, que tenen un toc "echao pa'lante" que em fa poca gràcia tot sigui dit.
També hi ha els Latinòfils, que es quadren per ser desquadrats, aquests però, volen ser tan latinos, que són pesadets.
Estructurats sí que són. El que passa és que tenen una estructura tal, que no pots debatre amb ells de res que surti de les seves estructures. A mi ja m'han dit que perquè em molesto en parlar un dialecte regional (!), i llavors comencen a parlar Sächsisch (Saxó) que sembla que tinguin una pilota de carn picant i calent quan parlen així: i a sobre he de riure per la gracieta...
Quan vaig estar a Oldenburg, també vaig tenir la sensació que em miraven malament. Ho fan. Clar, no sóc ros amb ulls blaus, i en segons quins llocs, m'han fet sentir bastant violent. Això no ho havia viscut fora del país teutó.
Per totes aquestes raons, i alguna més, ahir vaig decidir anar a veure el partit amb la colla pessigolla a un bar: a la boca del lobo.
Els costava, als alemanys, fer "la ola" i coses d'aquestes. Clar, s'han de conèixer, assajar i fer-ho. No tenien temps ahir. Però almenys, imitaven tot el que nosaltres fèiem.
Només en un moment, van cantar una mena de cançó alemanya tipus "la cabra la cabra..." i no us podeu imaginar com se'ls va quedar la cara quan vam començar a cantar-la nosaltres, canviant-li improvisadament la lletra... que divertit!
I al final guanyà Espanya. Potser en un altre context m'hagués importat bastant poc, però ahir vaig disfrutar. Aquella mirada altiva havia desaparegut per un moment. Mola!
Heus aquí, una foto que MAI MÉS tornareu a veure. Gaudiu-ne....
quin horror de papada por dios... és la postura eh??? quin poc glamour...
A Alemanya hi ha coses que funcionen molt bé i són d'admirar. Però permeteu-me dir-vos, que els mites ja no existeixen.
Són quadrats, i molt, però pel que volen: per exemple, quan treballen al sector serveis són lents, quadrats, antipàtics, molt poc eficaços i com no parlis un alemany de Hannover, mai no seràs prou escoltat i/o respectat. Mai no aconseguiràs res que no sigui al menú, a la carta, etc... ni que sigui quelcom bàsic, no t'escoltaran. Potser penseu, bé, un cafè amb llet amb la llet freda... doncs no! jo almenys, no ho he aconseguit.
Això és només un exemple. Però durant tot aquest any, m'ha fet mandra conèixer alemanys. Costa entra-hi (una mica com els catalans segons la meva experiència, sent el cas alemany més extrem) i la veritat no sempre saps de què parlar. Quan escolto converses entre ells penso: joé, quin pal!
I és que nosaltres riem bastant, fins i tot de coses serioses. Ells riuen amb un altre humor, no entenen les nostres bromes i encara tenen alguns temes tabú. A cap noia se li acut dir en el seu grup d'amics: buah, estic fatal, m'ha vingut la regla... Però és que tampoc he tingut ganes d'endinsar-me buscant el seu humor.
N'hi ha, d'alemanys, que són molt oberts però tant, que tenen un toc "echao pa'lante" que em fa poca gràcia tot sigui dit.
També hi ha els Latinòfils, que es quadren per ser desquadrats, aquests però, volen ser tan latinos, que són pesadets.
Estructurats sí que són. El que passa és que tenen una estructura tal, que no pots debatre amb ells de res que surti de les seves estructures. A mi ja m'han dit que perquè em molesto en parlar un dialecte regional (!), i llavors comencen a parlar Sächsisch (Saxó) que sembla que tinguin una pilota de carn picant i calent quan parlen així: i a sobre he de riure per la gracieta...
Quan vaig estar a Oldenburg, també vaig tenir la sensació que em miraven malament. Ho fan. Clar, no sóc ros amb ulls blaus, i en segons quins llocs, m'han fet sentir bastant violent. Això no ho havia viscut fora del país teutó.
Per totes aquestes raons, i alguna més, ahir vaig decidir anar a veure el partit amb la colla pessigolla a un bar: a la boca del lobo.
Els costava, als alemanys, fer "la ola" i coses d'aquestes. Clar, s'han de conèixer, assajar i fer-ho. No tenien temps ahir. Però almenys, imitaven tot el que nosaltres fèiem.
Només en un moment, van cantar una mena de cançó alemanya tipus "la cabra la cabra..." i no us podeu imaginar com se'ls va quedar la cara quan vam començar a cantar-la nosaltres, canviant-li improvisadament la lletra... que divertit!
I al final guanyà Espanya. Potser en un altre context m'hagués importat bastant poc, però ahir vaig disfrutar. Aquella mirada altiva havia desaparegut per un moment. Mola!
Heus aquí, una foto que MAI MÉS tornareu a veure. Gaudiu-ne....
quin horror de papada por dios... és la postura eh??? quin poc glamour...
diumenge, de juny 29, 2008
Cap endavant
Fa quasi 10 mesos que vaig venir a terres teutones. Ningú no sabia què havia de trobar aquí. El temps passa i acaba aquesta etapa.
En aquesta etapa, s'han complert alguns pronòstics inicials però també n'ha portat de nous. Un acaba coneixent-se molt més a si mateix. És la primera vegada que visc sol, sense companys de pis, sense parella, hi ha molt de temps per a pensar.
Pensar en tot allò que s'ha fet durant tot el temps des que un deixa el niu familiar i s'acaba fent un balanç.
Aquest balanç és positiu, i no precisament, per les conegudes festes Erasmus (que n'hi ha i moltes!) sinó per haver conegut gent que ha ajudat molt en moments realment negres.
Suposo que el fet de no tenir una referència general en el nou entorn, fa que tot el mal que pots patir, el pateixes, molt.
Ara recordo moments d'angoixa, de tancament, de no sortir de casa, d'insomni, molt d'insomni... i malgrat tot, el record és bo.
Personatges entranyables, "sessions de porteries", "redecillas", bronques al sudaka, els bojos (literalment) que seien amb nosaltres durant el cafè de la tarda, la classe de bewegung, els debats intensos amb el "terrone" ... i tantes coses més que romandran per sempre en un arxiu dins el meu arxivador.
Perquè sí, sempre ens passen coses que ens agraden, però al final acaben classificades en la nostra biblioteca personal. No podem viure-les més, però ens quedarà elpoder recordar-les i haver après que tot el que ens passa, forja una petita capa més, d'allò que som.
En aquesta etapa, s'han complert alguns pronòstics inicials però també n'ha portat de nous. Un acaba coneixent-se molt més a si mateix. És la primera vegada que visc sol, sense companys de pis, sense parella, hi ha molt de temps per a pensar.
Pensar en tot allò que s'ha fet durant tot el temps des que un deixa el niu familiar i s'acaba fent un balanç.
Aquest balanç és positiu, i no precisament, per les conegudes festes Erasmus (que n'hi ha i moltes!) sinó per haver conegut gent que ha ajudat molt en moments realment negres.
Suposo que el fet de no tenir una referència general en el nou entorn, fa que tot el mal que pots patir, el pateixes, molt.
Ara recordo moments d'angoixa, de tancament, de no sortir de casa, d'insomni, molt d'insomni... i malgrat tot, el record és bo.
Personatges entranyables, "sessions de porteries", "redecillas", bronques al sudaka, els bojos (literalment) que seien amb nosaltres durant el cafè de la tarda, la classe de bewegung, els debats intensos amb el "terrone" ... i tantes coses més que romandran per sempre en un arxiu dins el meu arxivador.
Perquè sí, sempre ens passen coses que ens agraden, però al final acaben classificades en la nostra biblioteca personal. No podem viure-les més, però ens quedarà elpoder recordar-les i haver après que tot el que ens passa, forja una petita capa més, d'allò que som.
divendres, de maig 16, 2008
Llamando a mis porteras de Leipzig...
Ains si és que no sé per on començar. Això és la canya. Desde el sábado pasado que no paro con ensayos, ruedas de prensa, fiestas, entrevistas, cipotes... y eso que el ambiente empezó ayer!
He tenido la suerte de toparme con un tio de Barcelona, y compartimos aficiones porteriles, así de rajamos de tó quisqui...
Teneis que saber que hay dos reliquias aquí que son dignas de mención. Si alguna vez, habeis pensado que soy freak... ja ja ja! Una señora holandesa, lleva viniendo desde hace siglos al Festival y es de las que se conoce quién fue la que quedó quinta en la preselección del Festival de Benidorm en Murcia de 1974... pero la señora no viene sola... viene con su hija!!! La apodada, Mia Farrow, es todavía más freak que la madre, ayer sufrió un ataque epiléptico porque perdió las fotos del primer día de ensayos... le salía espuma por la boca.
Maricas, muchos maricas hay sueltos y no tienen desperdicio en las fiestas eurovisivas: qué poco glamour... y qué feos!!! Suerte que los serbios son una cosa fuera de lo normal, imaginaos toda las calles llena de Igors....
Ayer fue la fiesta de Macedonia, uy! perdón que me matan los griegos: de la Ex República Yugoslava de Macedonia, y es genial compartir copas y borracheras con algunos cantantes... y miembros de delegaciones. Al final de la noche, en una terraza del sitio, sale sóla, Tamara, la macedonia dando tumbos y buscando cipote, si es que venir de cajera del Eroski a Eurovisión, es un gran paso. Total, que no paramos de reirnos rajando de la peña.
El jefe de prensa de la TV de Andorra perdiendo los papeles, wenu, perdiendo la copa...
Uno de los que está en el escenario de Macedonia, no sabemos qué hace allí porque ni canta ni baila ni ná, pero bueno...
Con el cantante de Turquia
Carles, una gran portera especialista en redecillas
Aquí con Jaume, uno de los coreógrafos de Andorra dando guerra en la fiesta de ayer...
He tenido la suerte de toparme con un tio de Barcelona, y compartimos aficiones porteriles, así de rajamos de tó quisqui...
Teneis que saber que hay dos reliquias aquí que son dignas de mención. Si alguna vez, habeis pensado que soy freak... ja ja ja! Una señora holandesa, lleva viniendo desde hace siglos al Festival y es de las que se conoce quién fue la que quedó quinta en la preselección del Festival de Benidorm en Murcia de 1974... pero la señora no viene sola... viene con su hija!!! La apodada, Mia Farrow, es todavía más freak que la madre, ayer sufrió un ataque epiléptico porque perdió las fotos del primer día de ensayos... le salía espuma por la boca.
Maricas, muchos maricas hay sueltos y no tienen desperdicio en las fiestas eurovisivas: qué poco glamour... y qué feos!!! Suerte que los serbios son una cosa fuera de lo normal, imaginaos toda las calles llena de Igors....
Ayer fue la fiesta de Macedonia, uy! perdón que me matan los griegos: de la Ex República Yugoslava de Macedonia, y es genial compartir copas y borracheras con algunos cantantes... y miembros de delegaciones. Al final de la noche, en una terraza del sitio, sale sóla, Tamara, la macedonia dando tumbos y buscando cipote, si es que venir de cajera del Eroski a Eurovisión, es un gran paso. Total, que no paramos de reirnos rajando de la peña.
El jefe de prensa de la TV de Andorra perdiendo los papeles, wenu, perdiendo la copa...
Uno de los que está en el escenario de Macedonia, no sabemos qué hace allí porque ni canta ni baila ni ná, pero bueno...
Con el cantante de Turquia
Carles, una gran portera especialista en redecillas
Aquí con Jaume, uno de los coreógrafos de Andorra dando guerra en la fiesta de ayer...
dilluns, de maig 05, 2008
Allá donde fueres, compra lo que vieres!
Estos días recibí una agradable visita. Es genial poder volver a recordar tiempos pretéritos y reirnos de tonterías! Un poco de turismo en Leipzig, barbacoas y sobretodo , shopping en Berlin! Si es que el glamour no se puede dejar en ningún momento...
Un buen Frühstück Vittro para empezar el dia... La cara de Eloína lo dice todo...
El sudaka por excelencia, vestido de "los malos de Malibú" en pleno apogeo Grill
Un poco de arte urbano de Leipzig...
Y ahora sí... la excusa perfecta para un dia perfecto: glamour en Berlín!
Después de convencer a Edelweiss y Eloína de que viajar en coche con desconocidos y además pagar por ello, no era una idea tan descabellada, nos fuimos de shopping por la capital alemana.
loba loba...
mmm, no es exactamente lo que buscaba...
quizá esto...
mu orientales ellas...
probando...
probando probando... cómo se puede estar tan bueno y soltero todavía? si ej ke....
Un buen Frühstück Vittro para empezar el dia... La cara de Eloína lo dice todo...
El sudaka por excelencia, vestido de "los malos de Malibú" en pleno apogeo Grill
Un poco de arte urbano de Leipzig...Y ahora sí... la excusa perfecta para un dia perfecto: glamour en Berlín!
Después de convencer a Edelweiss y Eloína de que viajar en coche con desconocidos y además pagar por ello, no era una idea tan descabellada, nos fuimos de shopping por la capital alemana.
loba loba...
mmm, no es exactamente lo que buscaba...
quizá esto...
mu orientales ellas...
probando...
probando probando... cómo se puede estar tan bueno y soltero todavía? si ej ke....
diumenge, d’abril 06, 2008
Hochschulbal 2008: les fotos
Una cita amb el glamour, amb el savoir faire i amb els grans (i no tan grans) vestits que els convidats lluien.
La veritat és que trobo que un ball així no estaria de més fer-ho a l'Esmuc. Tot i que la gent de l'esmuc és massa bona com perquè facin aquestes tonteries... ;-)
És un dia on hi ha un joc. La gent es vesteix bé, molts de gala, altres simplement ben modats, per disfrutar d'una festa amb un ambient especial, diferent.
Després d'una exhibició de valsos per part d'alumnes i el rector de l'escola tres sales de la nostra estimada "Grassistraße" s'obren amb una big band, un grup que toca música anys seixanta i música electrònica respectivament.
Xampany, canapès (bé, salsixes) van i venen en un ball de glamour.
Això sí, estàvem tan ficats en el ball que quasi no tenim fotos: aquí va una petita mostra.
Aquí, a la Grossesaal, després que l'Orquestra de l'escola toqués els valsos. Aviat vindria la Big Band... com va molar!
Després d'haver-me posat el palabra de honor de tons crus amb el pashmina... vaig decidir canviar de tendència i optar per una senzilla alhora que elegant i fresca combinació de tons terra amb jeans Gucci. S'havia de marcar diferència amb el clàssic "traje" negre que portaria tothom...
Uns clàssics però no menys elegants Ivan i Katrin que ens mostren el glamour en el seu estat més pur. A Ivan le tocó pringar en la orquesta, porque si no hubiera marcado tendencia ibiza-malibú.
Vet aquí la gran Alicia. Pudo superar todas las adversidades y lució espléndida un vestido violeta largo com complementos negros de Chanel... o algo así...
Salseando...
es que los de Schulmusik todavía no han aceptado su condición...
Y es que uno no le hace ascos a nada...
La veritat és que trobo que un ball així no estaria de més fer-ho a l'Esmuc. Tot i que la gent de l'esmuc és massa bona com perquè facin aquestes tonteries... ;-)
És un dia on hi ha un joc. La gent es vesteix bé, molts de gala, altres simplement ben modats, per disfrutar d'una festa amb un ambient especial, diferent.
Després d'una exhibició de valsos per part d'alumnes i el rector de l'escola tres sales de la nostra estimada "Grassistraße" s'obren amb una big band, un grup que toca música anys seixanta i música electrònica respectivament.
Xampany, canapès (bé, salsixes) van i venen en un ball de glamour.
Això sí, estàvem tan ficats en el ball que quasi no tenim fotos: aquí va una petita mostra.
Aquí, a la Grossesaal, després que l'Orquestra de l'escola toqués els valsos. Aviat vindria la Big Band... com va molar!
Després d'haver-me posat el palabra de honor de tons crus amb el pashmina... vaig decidir canviar de tendència i optar per una senzilla alhora que elegant i fresca combinació de tons terra amb jeans Gucci. S'havia de marcar diferència amb el clàssic "traje" negre que portaria tothom...
Uns clàssics però no menys elegants Ivan i Katrin que ens mostren el glamour en el seu estat més pur. A Ivan le tocó pringar en la orquesta, porque si no hubiera marcado tendencia ibiza-malibú.
Vet aquí la gran Alicia. Pudo superar todas las adversidades y lució espléndida un vestido violeta largo com complementos negros de Chanel... o algo así...
Salseando...
es que los de Schulmusik todavía no han aceptado su condición...
Y es que uno no le hace ascos a nada...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)