Qui em coneix sap que a mi el futbol m'importa bastant poc. A més, que jugui Espanya tampoc és que em faci la il·lusió del segle... però ahir, hi havia la possibilitat de veure els alemanys abatuts si perdien l'Eurocopa.
A Alemanya hi ha coses que funcionen molt bé i són d'admirar. Però permeteu-me dir-vos, que els mites ja no existeixen.
Són quadrats, i molt, però pel que volen: per exemple, quan treballen al sector serveis són lents, quadrats, antipàtics, molt poc eficaços i com no parlis un alemany de Hannover, mai no seràs prou escoltat i/o respectat. Mai no aconseguiràs res que no sigui al menú, a la carta, etc... ni que sigui quelcom bàsic, no t'escoltaran. Potser penseu, bé, un cafè amb llet amb la llet freda... doncs no! jo almenys, no ho he aconseguit.
Això és només un exemple. Però durant tot aquest any, m'ha fet mandra conèixer alemanys. Costa entra-hi (una mica com els catalans segons la meva experiència, sent el cas alemany més extrem) i la veritat no sempre saps de què parlar. Quan escolto converses entre ells penso: joé, quin pal!
I és que nosaltres riem bastant, fins i tot de coses serioses. Ells riuen amb un altre humor, no entenen les nostres bromes i encara tenen alguns temes tabú. A cap noia se li acut dir en el seu grup d'amics: buah, estic fatal, m'ha vingut la regla... Però és que tampoc he tingut ganes d'endinsar-me buscant el seu humor.
N'hi ha, d'alemanys, que són molt oberts però tant, que tenen un toc "echao pa'lante" que em fa poca gràcia tot sigui dit.
També hi ha els Latinòfils, que es quadren per ser desquadrats, aquests però, volen ser tan latinos, que són pesadets.
Estructurats sí que són. El que passa és que tenen una estructura tal, que no pots debatre amb ells de res que surti de les seves estructures. A mi ja m'han dit que perquè em molesto en parlar un dialecte regional (!), i llavors comencen a parlar Sächsisch (Saxó) que sembla que tinguin una pilota de carn picant i calent quan parlen així: i a sobre he de riure per la gracieta...
Quan vaig estar a Oldenburg, també vaig tenir la sensació que em miraven malament. Ho fan. Clar, no sóc ros amb ulls blaus, i en segons quins llocs, m'han fet sentir bastant violent. Això no ho havia viscut fora del país teutó.
Per totes aquestes raons, i alguna més, ahir vaig decidir anar a veure el partit amb la colla pessigolla a un bar: a la boca del lobo.
Els costava, als alemanys, fer "la ola" i coses d'aquestes. Clar, s'han de conèixer, assajar i fer-ho. No tenien temps ahir. Però almenys, imitaven tot el que nosaltres fèiem.
Només en un moment, van cantar una mena de cançó alemanya tipus "la cabra la cabra..." i no us podeu imaginar com se'ls va quedar la cara quan vam començar a cantar-la nosaltres, canviant-li improvisadament la lletra... que divertit!
I al final guanyà Espanya. Potser en un altre context m'hagués importat bastant poc, però ahir vaig disfrutar. Aquella mirada altiva havia desaparegut per un moment. Mola!
Heus aquí, una foto que MAI MÉS tornareu a veure. Gaudiu-ne....
quin horror de papada por dios... és la postura eh??? quin poc glamour...
