Enchanté...

Quin dia el dijous! Un d'aquells per a recordar, no només vaig gaudir d'una companyia fantàstica durant tot el dia sinó vaig poder conèixer personal com ara la Vicepresidenta de la comissió alemanya de l'Unesco... cágate lorito...
Introducció i Tarantel·la de Sarasate,
Iván López, violí
Alicia Torrea, piano

Click To Play

Vaig acoplar-me amb l'Ivan i l'Alícia a un bolo que havien de fer a Berlín organitzat per la fundació A. von Humboldt: excursió a Berlín!
En arribar veiem que allò té més glamour que el que ens havíem pensat... per començar un gos havia d'olorar-nos per tot arreu, violí inclòs... què fèiem pinta de "centrakas"? hihihi
El goig superb va arribar quan vaig veure una acreditació amb el meu nom; Déu meu quin glamour!!!
El meu Ivanot estava ben nervioset, però jo tractava de tranquil·litzar-lo: però si aquí la gent no en té ni idea de res, són quatre vells xungos! Lamentablement, va caure en les meves mans una llista de convidats... rectors d'universitats, més de 200 embaixadors de tot el món, científics, ministres, etc...

Mai havia vist un públic tan seleccionat, quina por...

Obviament tot això sorprèn bastant, però un cop s'acaben els discursos i la música, arriba el dinar, i amb ell, l'alcohol... allò amb què tothom és igual.

Mentre dinàvem d'allò més bé, vam anar coneixent gent del saber mundial. Una senyora molt mona ens va dir que era una científica molecular (això és la síntesi que vaig entendre de tot el que va dir que era) i que li havia encantat com havien tocat els meus companys. Entre copa i copa, i personalitat i personalitat, enchanté... pleased to meet you... arriba la senyora del dia. Pobreta, una senyora que si l'hagués vist a Tenerife hagués pensat que seria la típica turista jubilada borratxa. Bé, lo de borratxa sí que ho era, però resulta que havia estat professora d'Universitat, diputada, va estar al Japó fent no sé quantus i ara era vicepresidenta de la comissió alemanya de l'Unesco... Vam disfrutar de la seva conversa, tant, que no sabíem com desfer-nos-en!! No podíem riure davant d'ella però tampoc podíem marxar... i la senyora, parlava, i parlava amb gran afició a les crudités. A quina edat vau començar a estudiar? crac, mossegada a l'api; sabeu quina connexió hi ha entre la sordera de Beethoven i la seva 9a simfonia? crac, una altra mossegada a l'api...
Què divertit, allà aguantant-nos el riure, veient passar l'embaixadora del Nepal, professors d'universitats americanes, etc...

Total, que no ens ho vam poder passar millor.
Una abraçada enorme a Oleguer, violí de l'esmuc 1a collita que he tingut la fortuna de conèixer per aquestes terres saxones, i a la Katrin, l'Alícia i sobretot l'Ivan que em va deixar disfrutar d'aquest particular dia amb ells.
Que macos que sou tots!!!!!

Carta oberta als músics

Sembla que la vida cultural occidental depèn dels nostres debats al Coffito; i per què no? Cada dia mentre prenem el cafè debatem sobre què ha de ser la música actualment, si vendre'ns al que el públic demana, ser fidels a nosaltres mateixos, o això últim però pensant com poder arribar al públic fent allò que fem d'una manera nova. És fàcil especular però no és fàcil portar-ho a la pràctica.

Un clar exemple de tot això ha estat "Arte a Full", només en la meva opinió, una mena de festival pretensiós que no va ser més que una antiga fàbrica plena d'escombraries i amb puces. Que vingui algú de dir-me que allò era art... i una merda!
El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu i es queda embadalida admirant un lloc fastigós però que segons el context ha de ser l'art més innovador. Doncs no, no era innovador, no era art i no era res.

Per això dic que els artistes no podem optar per l'opció fàcil de les coses. Podem dedicar-nos, si som bons, al concepte "museu" dels concerts de música clàssica. Però aquells que no tenim el nivell hem de jugar amb allò que fem i amb allò que la gent pot i vol escoltar, sentir, veure.

Animo a tots els músics a crear nous concerts, deixem de banda la coherència dels programes, el protocol del vestir, a les típiques sales de concert; i juguem amb un nou concepte de barreja d'arts. Wagner inventà la barreja de les arts, però hem de reinventar allò i poder fer concerts on el públic aplaudexi perquè realment li ha agradat el que ha vist, no només pel fet que sap que ha de fer-ho. Fem un moviment d'una sonata de Brahms, una ària d'òpera, una cançó de Bruce Springsteen, lliguem-ho amb un argument i fem que el públic se senti a gust i comfortable al lloc on es faci tot això. Innovem tot respectant-nos a nosaltres com a músics.

Qui pot dir que això no val si està ben fet? Insisteixo en deixar l'opció fàcil i pensar, pensem amb què podem sorprendre! no vulguem competir amb els antics compositors i intèrprets. Això ja ha passat fa molt de temps.

La colla del Coffito,
L'Ivan, El Manuel, L'Alícia, L'Angelo, El Catracho i El vittro.

Una mena de torre de Babel

Great moments happened these days. It's amazing to keep relationships between those people who have something to say, something to give.
The lasts days in Barcelona were great. Casually I could met the "moscovites" people several times: oh Sergi I love you! ;-)

Then, once back in Leipzig an intim dinner became into a party: my russian friends were in Leipzig! Massages, beers, cheers, dances and a lot of "cumbafun"...

Només vull poder gaudir d'aquests moments per molt de temps, cumbes o no...










L'infern em ronda tot el dia pel cap, què he de fer?
Cada dia que decideixo anar-hi, sí sí, a l'infern, mai no peco, o no em deixen pecar i en comptes de gaudir de lucifer pujo al cel ressignat a perdre el que un desitja.

Por los viejos tiempos!

Este post se lo dedico a la cuadrilla de Leipzig. Aquí os presento la antigua cuadrilla del conser de Barcelona, qué delicias, qué manjares deleitaron nuestros paladares el sábado...

Aquí con unas cuantas copas de más y mucha, mucha botifarra ingerida






Elaborando el tan preciado Allioli (palabra de origen catalán, ni francés ni leches, ni alioli, ni ail-et-oil, ... catalán cojones!! y significa "ajoyaceite")



Andrea, aquella noche soñé que algún conocido mío había adoptado a Max!!!! será porque al ver a esta preciosa perrita me quedé con las ganas.

Dogadati v Vittro: Jednǒ Godine!

Gràcies a tots i totes per les vostres visites en aquest any de blog!

Somnis

Avui he somniat. Més aviat, he volgut somniar; moltes vegades passem davant les nostres vides sense adonar-nos d'allò que fem. Hem d'aprendre a viure,però és difícil.

Avui he cantat l'Oratori de Nadal. Bé, això no sorprèn perquè pràcticament cada any el faig. Avui però, ha estat especial.
Allà dret, trepitjant el terra de fusta, una fusta segurament reconstruïda però que si vull somniar, somnio que aquell terra havia estat trepitjat per molta gent. Organistes, cantants, capellans, nens, molts nens, i sobretot Kapelmeistern. Però hi ha un Kapelmeister que a molts músics ens fa gaudir sobremanera: Johann Sebastian Bach. Tots sabem qui és, però no tots ens posem alguna de les seves obres i gaudim de cada una de les seves notes, de cada dissonància, de com flueix el teixit contrapuntístic... quin goig!
Sí, això és somniar. Somniar que aquell senyor venia a aquesta mateixa església corrents un dia qualsevol perquè s'havia endarrerit amb la cantata que havia de tenir ja acabada.
I allí, era jo avui. Quasi 300 anys després interpretant la seva obra davant de les seves restes. Allà, al fons de l'església, es veia la tomba i jo encara somniava: ens escolta, ens sent. Per què no?

Però m'he cansat de somniar i no era més que un concert més. Un concert on no m'agrada el cor on cantava, on algun dels solistes no em convencia. Un concert com qualsevol on se'm contractura l'espatlla esquerra d'aguantar la partitura, on em molesten les sabates tan altes que porto, on em trec aquell moc que sempre tens quan menys t'ho esperes.

Quines realitats tan diferents oi? Però ben mirat, són la mateixa.

I aquí unes quantes fotos glamouroses amb l'Alicia, quina sort haver-la conegut i compartir tants moments especial com el de l'escarbat a l'amanida avui a un restaurant... ja us ho explicaré...








Esta pal melón... ea!

Última hora: m'acaben de trucar de Martini per a la nova campanya publicitària... si ej ke hi ha fruites que no saben el que es perden (uix què subtil...)

Una escapadeta a Praga

Quina vida amb tantes sorpreses, de cop i volta el dilluns em vaig veure a Praga visitant la Lali! (qui no la conegui que busqui les històries de Moscou...)
Quina canya, amb molta hospitalitat per part de la seva família, mig txeca, mig catalana, mig boliviana, mig ja no sé d'on... vaig disfrutar d'una escapada genial... i si sabéssiu el que s'hi cou per allà... aaaaix... UEEEE

POWER GUANCHES!!!!!

Magnífic, abans de tot una mica de vocabulari:
Choco: semblant a un calamar, típic de Canàries
Chácaras: castanyoles molt grans
Mojo: salsa típica de les Illes (amb força all... repeteix que t'hi cagues)
Gofio: farina de cereal torrat típic en diversos plats de les Canàries
Folia: ball

Les coses clares

Sluxai moe telo khotxet salsu...!!! (oye mi cuerpo pide salsaa)

És increïble com només després d'un mes i mig, ahir vam poder fer una festa que no té res a envejar a les habituals festes de Barcelona. Tot va començar amb un exquisit sopar a casa meva, amb regals, pastís i globus!!!! Després al Latino ens vam obrir una sala amb bar i DJ i vam posar les nostres petardades... una darrere l'altra! Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé i no ballava tant!










A les 4 del matí, els gordus del grup (que consti que no m'incloc) volien jalar... (a mi no m'entrava res) i vam anar a casa a menjar les sobres, però ves per on, va aparèixer un bosni... vaja vaja amb el bosni... mmm

Adictes al youtube...

Aquí teniu unes fantàstiques versions de la cançó de Gloria Trevi "Todos me miran", la versió original la teniu al blog d'"Ivanot el Melón"

Vilca

VILCA significa “SAGRADO”. VILCA es la castellanización de HUILLCA que significa SAGRADO. También se escribe WILLCA. Lo sagrado en el Perú se inicia cuando existen los sacerdotes, quienes identificaban todo lo que debía respetarse y venerarse porque era una divinidad.
En la historia, la civilización Chavín consagró como el centro de su cultura la religión, por tanto lo sagrado. Por eso, desde casi todo el territorio peruano, las diversas culturas hacían su peregrinación desde sus lejanos lugares de residencia hacia Chavín de Huantar en Ancash.
Otro centro SAGRADO (Huillca) fue PACHACAMAC en Lima, muy venerado por las culturas andinas. Hay linguistas que plantean que la lengua quechua nace en Lima con Pachacamac y las culturas que venían a adorar a PACHACAMAC estaban en obligación de aprender este idioma, una vez aprendido se lo llevaban a su lugar de origen.
Es en esa condición que encuentran los incas a los pueblos hablando el quechua, por eso lo llamo RUNA SIMI “el habla del pueblo”. Dentro de esto está la voz quechua WILLKA que significa SAGRADO. Todas las personas de apellido HUILLCA y aquellas que tienen su apellido VILCA, lo mismo que WILLCA tienen un mismo origen y tienen el mismo significado.

font: apellidosperuanos.wordpress.com

25 tardors

Sembla mentida que amb el poc temps que conec gent aquí, s'hagin portat tan bé el dia d'ahir. La festa, aquella que segur trobeu a faltar a Barcelona per aquestes dates, es fa divendres que ve a Leipzig :) esteu tots convidats hehe

Ahir, no només em van convidar a dinar sinó que vam riure moltíssim a un bar amb jocs de taula.

Sessió de cinema: La Comunidad (la de la HMT)

Aquest és l'Angelo, el sicilià... per què els sicilians apareixen tant en la meva vida?
Questo è Angelo, il siciliano... per chè i siciliano apparono e scomparono nella mia vita?



Una altra sessió de cinema a casa meva
Una altra sessione di cinema a casa mia



El portuguès, deixa'l anar!! quin pendejo!
Il portoghese, sembra tranquillo... ma ....




Amb el Jonathan i l'Alícia sempre s'acaba fent sessió de ball
Con Jonathan e Alícia sempre si finisce colla sessione di ballo


Dopo di fare la traduzione catalano-italiano io penso: veramente non lo potevi capire in catalano MELUCCIO?