Zinaïda Andreevna: una de les últimes parlants del vot

Uns quants anys enrere...

Fa uns sis anys vaig comprar un diccionari, el diccionari de llengües europees de Ignasi Badia i Capdevila. Quina va ser la meva sorpresa, que vaig descobrir una llengua que estava en perill, segons el llibre quedaven menys de vint persones que la parlaven.

A mi em va fascinar, pensava que en l'europa actual les llengües en perill eren de sobre conegudes i més després d'haver llegit tant sobre aquest tema!
Des de llavors sempre havia mirat el mapa europeu amb certa curiositat. Sempre mirava aquella zona pensant que algun dia hi aniria.
Us imagineu com una cultura de segles pot ser reduïda a vint persones? No, no us ho imagineu. Ni jo tampoc.
És impossible fer-se una idea d'una cosa que no ens importa. Perquè no ho valorem. És més important el progrés, els diners, la tecnologia: a qualsevol preu!

Sabeu què som? Som persones. Les persones tenim sentiments i els sentiments no es compren amb diners. A més, les persones tenim un codi únic. La llengua.
Alguns diuen que les llengües serveixen per la comunicació. Quina llàstima, perquè de vegades alguns no s'entenen ni tan sols parlant en la mateixa llengua.
La llengua és quelcom més. La llengua és una manera de ser d'un col·lectiu, una manera de veure el món, de veure els altres i sobretot, de veure´ns a nosaltres mateixos.
Això és una llengua. Si només parlem de comunicació no existiria l'art de la paraula: la literatura.

Tots aquells que defenseu el progrés penseu que, el progrés no té perquè anar en detriment de les persones. El dia en què no pogueu parlar en la llengua que us va ensenyar la vostra mare amb ningú, el dia en què ningú reconegui qui sou, d'on veniu, el dia en què perdeu allò que sou, aquell dia, us lamentareu.
Us lamentareu però insisteixo, ara no us ho creieu. És tan fort el que dic, que és increïble. Afortunadament, això no ens passarà ara ni en cent anys.


Vaadjelaized ôlla veel eloz: El poble Vot encara és viu!

He conegut una persona que sap del què parlo. Persones com ella, n´hi ha més de les que penseu, però a Europa, no són més de vint.
Zenaïda Andreevna no pot parlar la seva llengua més d'un parell de vegades l'any quan hi ha la festa dels vots que reuneix no més de 30 persones i lingüistes que intentar preservar tota la informació possible.
Què importa una llengua que ni tan sols la parlen les poques persones que la coneixen?
Doncs importa perquè, aquells que s'omplen la boca fomentant l'igualtat de les persones, moltes vegades la fomentat no respectant les difèrencies de la gent sinó creant clons que siguin dòcils perquè aquesta societat segueixi el seu curs.
Des d'aquí exhorto a la reflexió a aquella gent que aneu d'alternatius-ecohippies que diuen que no cal buscar la diferència i cal trobar la similitud, perquè, el més maco de tot, és poder viure i conviure essent, cadascú de nosaltres, ben diferents.
Qui som per dir als altres què o com han de sentir!?


Una escapada a Sankt Peterburg

Com havia decidit fa unes setmanes, divendres dia 1 d'agost vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a la Venècia del Nord. Hi anava amb la més simple idea de conèixer aquella ciutat. Era la segona vegada que anava a Rússia i no me la podia perdre.
Vaig deixar enrere la meva gravadora digital perquè tenia assumit que seria un suïcidi plantejar-se arribar als pobles on viu la gent vòtia.

Un cop a Sankt Peterburg vaig conèixer un desconegut, és a dir, el vaig desconèixer perquè ja l'havia desconegut, és a dir conegut...

Un tio molt maco, amable, simpàtic i va fer-me un expresstour per la ciutat i va fer el possible per ajudar-me a trobar la manera d'arribar als pobles de Krakol'e o Luzhitsy.

Impossible, hi havia un bus que anava a Krakol'e a les 15:00 i tornava a les 17:00.
L'altre opció tampoc era factible perquè no hi havia tren d'anada.
Només hi havia la possibilitat d'arriscar, com diu ma mare: pa'trás ni pa' coger impulso.

El problema afegit era on dormir. Tenia certa informació i sabia que en aquells pobles no hi vivia més de 100 persones amb la qual cosa, un hotel era impensable.
Però sempre tenia la possibilitat (sempre teòrica) d'anar a dormir a un poble més gran. El com anar-hi o saber si hi havia algun poble més gran amb hostal era missió impossible fins que arribés allà.

Així que, ni corto ni perezoso, em llevo després de quatre curtes horetes de son per agafar el tren que em portaria a Kingisepp, l'únic lloc on sabia que podia anar el dissabte dia 2.

Puntualment, a les 8:10 AM, surt el tren que tarda 3 hores ple de gom a gom i jo dret, amb bullofa al peu dret i entre alguna bicicleta, un cubell ple de gerds, un gos i una gallina (sí sí, una gallina).
El tren es va buidant i jo vaig patint, perquè pensava que anava a un lloc més o menys gran i quan arribo allà, a Kingisepp. Només tenia ganes de tornar. Però no podia. No hi havia més trens.

Pregunto per l'estació de busos. Calia saber si trobaria un bus cap a Krakol'e o Luzhitsy. N'hi ha, però només un i sortia en 4 hores! De cop i volta noto una mà a l'espatlla: a on vas? (evidentment no parlava en català) - i li responc que no ho sé ben bé, però que suposava que cap a Krakol'e.
Em va proposar de compartir un cotxe (a Rússia qualsevol cotxe que passi us pot fer de taxi previ acord del preu) i vaig acceptar la temible proposta: un cotxe, dos desconeguts i no sabia ni on cony anava i molt menys, a què fer!

Després d'una horeta de viatge em diu el conductor: vet aquí Krakol'e, do svidanya!

Aquest cartell em va donar què pensar perquè pel que havia sentit, no només era zona fronterera sinó que estaven construint un port i calia un permís especial per estar en aquella zona (!).
Aquell "arreveure" del conductor semblava una sentència, i era normal, aquell poble no tenia més que 20 casetes molt disperses i un camí de terra. Estava molt nerviós. No sabia on era, perquè hi havia anat, no tenia on dormir, no veia cap botiga ni cap persona!

Després de caminar uns minuts veig una dona treballant en un hort: perdoni! vostè sap d'algú que parli vot? - "lo què?" (aquesta seria la traducció idònia) "no sé de què parla vostè!"
Llavors el cor volia sortir del meu cos. M'havia equivocat de poble? Tota aquesta aventura per res? El pitjor era on dormir! perquè només hi havia la possibilitat de dormir al camí de terra o entre gespa i plantes plenes de paparres... ains... quina por!!
Sis casetes més endavant veig dues persones també a un hort. Eureka! saben de què els parlo!
Un senyor em digué: alguns especialistes com vostè ja han vingut per aquí! continuï fins el final del poble i a mà esquerra hi ha una casa, allà hi viu la Zenaïda Andreevna. Ella parla vot.

Ara sí que el cor ja no s'aguantava al seu lloc, després de tants anys mirant el mapa i pensant com seria aquella gent, l'havia trobat!
I si no em volia rebre? i si no tenia temps per a mi? osti! encara no tinc on dormir!

Arribo allà, miro i remiro la casa perquè no sabia si cridar o què, no hi havia timbre obviament. De sobte surt una dona: què vol? qui és vostè?
Quins nervis, què li dic? que sóc un freakie?
"Veurà senyora, em dic Víctor, sóc de Barcelona i estic interessat en parlar sobre el vot"
Li va canviar la cara i em va convidar a entrar a casa seva.
Us ho imagineu? Havia trobat a Zinaïda Andreevna!

24 hores de difícil descripció

Em va oferir un te i vam començar a parlar. Jo estava tan nerviós que no sabia què dir-li! Però la conversa va ser fluïda.
No vam parar de parlar, d'ella, de la família, dels vots, de la llengua.

Zenaïda m'explicava que potser queden unes 40 persones vòties, però no tots són parlants reals.

Els vots que romanen són gent de més de 80 anys i fa molts anys que no tenen possibilitat de parlar la seva llengua i l'han oblidat en gran part. Potser fa més de 60 anys que no la poden parlar a diari.
Hi ha estudiosos de l'Universitat de Tartu, Tallin (Estònia) o Sankt Peterburg que s'interessen pel Vot. Alguns fins i tot la parlen força bé sengons Zenaïda, però ja no és el mateix.
Hi ha la voluntat de mantenir-la, però com diu la Zinaïda, com es pot mantenir una llengua si no es parla al dia a dia?

La Zinaïda ha ajudat a enregistrar moltes dades sobre el Vot així com cançons. Encara recorda molt i s'entristeix quan parla sobre el passat. Recorda quan va tornar de Finlàndia després de la guerra: quan vaig tornar a Jögöperä (Krakol'e en vot)tots eren russos. No havia quasi ningú que conegués.

A Finlàndia havien portat gent de la regió (vots, ingris, vepses...) tots fino-úgrics, no volien gent que no fos d'allà: "no volien armenis ni georgians".
Seria l'egoïsme de Finlàndia un motiu pel qual aquests pobles s'han vist tan perjudicats?
Eren propers lingüísticament (tot i que Finlàndia encara pertanyia a l'URSS) i això els ha costat la pèrdua de l'identitat com a poble a tots ells. Paradoxal.

La casa de la Zinaïda i el Viktor.

El Viktor va construir una "banya" (sauna russa) ell solet i m'explicava com era la tradició de la banya.

Em podria allargar molt més. Han estat molt enriquidores aquestes converses amb la Zinaïda i amb la seva filla, Victòria, qui em va allotjar aquella nit al poble del costat, Luzhitsy.


El Viktor, La Zinaïda, el seu gendre Viktor i la seva filla Viktoria, hehe...

Que mona la granoteta tan petiteeeta...

Vam dinar, vam sopar, vam cantar, era un somni. Un somni fet realitat.
Personalment, tot i comprovar que hi ha hagut força interès per estudiar el vot, la llengua està més morta que viva. Perquè ningú la parla, només es conserva en la ment dels vots i només surt en forma de cançons de tant en tant. El 25 de juliol és la festa dels vots i allà es reuneixen i poden practicar allò que encara els ve a la memòria.

Com deia al principi és molt difícil fer-se una idea del que han viscut els vots.
Els han negat com a poble, perquè com diu la Zinaïda: jo sóc vòtia i no hi ha cap lloc on ho digui. A la antiga URSS kazakhs, uzbeks, armenis, tots tenien passaport de la URSS on deia la seva nacionalitat. En el meu sempre hi ha constat la nacionalitat russa.
Segurament pensareu, què té d'important això en el món sense fronteres que volen construir?
Doncs aquest món sense fronteres existirà quan totes les persones existeixin.
Els vots han estat un poble i ningú no els ha reconegut, o millor dit, ningú no els ha conegut!

I potser d'aquí a 40 anys, no quedarà res del vot més que en els llibres dels estudiosos. Una llengua més que ha entrat en la història de les llengües mortes, i mai no oblidaré que he pogut veure aquesta llengua en vida. Això no té preu. I mentre escric això em cau una llagrimeta, perquè ara veig, que deixar de parlar la teva llengua és oblidar d'on vens. Si no vens d'enlloc, no has nascut.


Quan ens vam acomiadar la Zinaïda em digué:

"Aguanteu! No deixeu mai de ser catalans, nosaltres ja no som res"