Esto me recuerda unos versos que dicen así...

Quina experiència això del Teatre Lliure, ningú no ho hagués dit!
Recordo amb especial carinyo aquells viatges del coro juvenil on fèiem convivència amb els companys i s'enfortien vincles. El duo de la africana és una mica el mateix. Un bon rotllo s'apoderava dels assaigs i ara de les funcions. A més a més, paguen! què més vull?



He tornat a tenir els sentiments que anyorava quan cantava en cors amateurs, quan el fi era gaudir i passar una bona estona. Enrere queden Madrigals i merdes que només fan patir.

El colmo de la ambición humana, es haber metido una anchoa en una aceituna...



Des d'aqui una salutació enorme a tota la companyia de El Duo de la Africana!!!

Avui

Gaudir
de les paraules compartides
dels moments comuns
del maquillatge
de les diferències que ens uneixen

Gaudir
del que odiem
de tu
de mi
de sentir-me un gatet entre les teves mans

Gaudir
del que no és meu
i juga a ser propietat

Patir
per tu
per mi
per res

Reflexión

Dedico estas líneas a la lengua de Cervantes, que tan poco a poco se ve distanciada de mi habitual teclear.

Es curioso como un núcleo de polvillos, también llamado "pastilla" puede llegar a afectar tanto a nuestro cuerpo. No debería sorprendernos pues es completamente normal tomar una u otra cosa para calmar nuestros males. Lo curioso viene cuando nuestro mal está en esa pelotilla que tenemos encima de los hombros y que nos hace sudar dia a dia...
"Canta i sigues feliç" me dice mi estimada profesora de canto. Lo de cantar más o menos, pero lo de ser feliz lo comienzo a notar después de mucho tiempo, como decía antes, gracias a unas pastillitas; triste, no?
Entonces empieza el círculo vicioso, encontrarse mal por ver que realmente dependes de los nombrados polvillos para conseguir cierta coraza que te proteja de tu entorno.
¿Qué vivimos? ¿Qué vemos? y lo más importante, ¿por qué siempre hay alguien que nos soporta y convierte esta falsedad en algo llevadero?

A tots els que m'aguanteu dia a dia...

Kraków: invocant al gran Zator

Resumim aquest viatge: hi ha polonesos amb grans virtuts. T'estimo Damian!!!!

Ens vam trobar amb una ciutat cuidada, neta, antiga... Molt maca. Els polonesos eren molt simpàtics i feien per ajudar-te. Vam llogar un apartament al bell mig de la ciutat a tan sols unes passes de la Plaça Major del centre històric. No diem el preu per intentar que no els apugin...

Hem dedicat aquests dies a "jalar" com porcs.
Els pierogy són una mena d'empanades (semblant a les xineses, oi Lydiu?) farcides de coses diverses i que tenen un gust de vici. Hem dinat per 3 euros amb una beguda, una sopa i un plat de pierogy.
Aquests preus són comuns però al centre només els podeu trobar en els bar Mleczny, els antics menjadors subvencionats pel govern.

Hem descobert la nit polonesa... hehe, deixant de banda la perversió amb la que hem introduït al nostre company de viatge hetero dins el món més fosc de la nit gay...hem gaudit de la nit.

Les cerveses de mig litre i els cubates per 1 o 2 euros. La primera nit, vam ser les reines de la nit. Morenos, barbes... els teniem a tots bojos, però tocar tita, no en vam tocar....

La part més xunga del viatge, que no la menys interessant, va ser la visita al camp de concentració nazi Auschwitz i Auschwitz II (Birkenau).

Una pincellada d'aquesta negra pàgina en la història de la humanitat. No és una visita fàcil i fa molt de respecte entrar a una cambra de gas i veure al seu costat un crematori.

Anècdotes unes quantes: el meu enamorament tot arribant a Kraków, els meus "pinitos" amb el polonès (amb força èxit...), conduint per carreteres poloneses... en fi, si voleu més detalls....


aneu a Kraków!!! hehehe

Vittro a Polònia: Febrer 2007

Lisboa: O prazer de viajar sozinho II parte: saturação, saturação!

Senzillament impressionant. Les portes es tanquen, s'apaguen les llums i comença la música de Fado a menys de dos metres de distància. La veu desgarrada posava els pèls de punta, una experiència difícil d'oblidar.
La taverna on em va portar el Jorge era molt xula.
Antigament era una capella i ara és un restaurant on solen anar portuguesos del barri on es trobava: Alfama.

Vam menjar molt rebé, una pasta amb "cherne" i arròs amb bacallà, havent gaudit abans d'uns entrants molt bons també. Va ser una nit molt maca en un quadre preciós.

Què més dir? Tinc un veritable problema amb els putos pasteis de Belem, perquè són un puto vici, és impossible deixar de menjar-ne! Sort que a Barcelona no n'hi ha...
La companyia també ha estat fantàstica i poder estar amb gent d'allà ha estat un plaer. Conèixer les petites històries de certes cases, racons, és un luxe.

Ahir al matí em trobava a un cafè fent un segon esmorzar i vaig notar una tremolor lleu a la que no vaig donar importància. El que sí que em vaig fixar és que altra gent del cafè també ho van notar. La sorpresa arribà quan sento a les notícies que hi havia hagut un terratrèmol a aquella hora! Que fort! Aventura, emoció, perill tot per donar-vos la màxima informació!!! ... (com m'ho flipo....)

Així que, si no heu estat mai a Lisboa, feu-hi una ullada quan pogueu perquè val la pena i sobretot: NO MENGEU OS PASTEIS DE BELEM!!!!! Correu i no mireu enrere!!

Vittro a Portugal: Febrer 2007

Lisboa: O prazer de viajar sozinho

Lisboa és tranquila alhora que moguda; moderna alhora que tradicional, amable alhora que distant. Feia temps que no disfrutava d'una ciutat de contrastos. Ahir vaig poder passejar pel Bairro Alto i era magnífic veure racons tan curiosos i sense res en especial, eren simplement acollidors.


Vaig poder quedar amb un amic, Jorge, i uns amics seus, van ser molt amables i vaig poder fer una immersió lingüística d'aquelles que m'agraden tant... hehe
Com sempre es gaudeix més d'un lloc en companyia de gent del mateix.
Avui he anat al Monastir dos Jeronimos.
Allà hi ha una pastisseria d'aquelles amb molta història i que han esdevingut en gairebé una multinacional "dos pasteis de Belem" que són realment BOOONS!!!. Depois he caminat mooooolt fins el Castelo do São Jorge i fins el Bairro da Alfama, on en breus moments espero dinar.
Até amanhã!

Berlin.....

"Uas tiu, Berlin mola que t'hi cagues", "uala te'n vas a Berlin?? quina enveja!", "Berlin està de moda tiu, és super cool"...

Bé comentaris com aquests són els que havien fet créixer el meu interès cap a aquesta gran capital europea. Doncs lamentablement he dir que: no m'agrada gens Berlin.
Suposo que si ets un anarkofashion, un okupavisaoro o un pijojipi llavors la cosa seria ben diferent. En principi la marxa deu estar bé però qui em coneix sap que no valoro una ciutat per la seva marxa, tot i així, no és aquesta la marxa que em va.

En una ciutat busco personalitat, ànima, no sé, quelcom que la faci atractiva a nivell espaial. A Berlin només hi ha grans espais, grans places però lletges a matar. Tot és nou, és Futurama...

Hi ha obres al metro i no hi ha un puto cartell amb el trajecte ben explicat que fa el tren. La informació que trobes, si la trobes, és minsa. Tampoc hi ha manera d'aclarir-se amb quin bitllet viatjar. Si em coneixeu sabreu que m'he mogut per molts llocs i a més no tinc problemes amb l'idioma: és simplement xungo.

En fi, la universitat pinta bé i la oferta cultural és molt gran, però amb males comunicacions i amb molta distància entre moltes coses...

Hamburg: 8 points
Berlin: 4 points

Vittro a Berlin: Febrer 2007

Post-Hamburg

Al final, no va ser tan horrible... els professors que vaig conèixer eren molt bons i potser tinc alguna possibilitat que m'agafin! En pròximes edicions us explicaré més! De moment unes fotos més de Hamburg.




Vittro a Hamburg: Gener 2007

Descrivim la frustració...

Hamburg és una ciutat gran, molt gran. No tan per habitants, que si fa no fa crec que té els mateixos que Barcelona, sinó per la seva extensió.

El centre té grans edificis i les distàncies són molt llargues. Els barris de la ciutat són el que per nosaltres serien Sant Feliu de Llobregat, Santako o fins i tot Sant Cugat del Vallès. La diferència és que a Hamburg no hi ha tanta superpoblació en edificis enllaunats. Existeixen cases! sí sí, cases! n'havieu sentit a parlar?

La frustració arriba quan sóc convidat a l'examen de final de carrera d'un alumne del professor amb qui havia contactat per fer una classe.
Arribo a l'escola. Busco el "Forum". Quan el trobo, entro i sec. Hi ha un parell de persones grans, potser un d'ells és el senyor professor en qüestió, i algun de jove preparant una càmera de video que apuntava al Steinway & Sons que era al seu davant.
Falten 2 minuts per començar i comencen a entrar tot de coreans. No, he dit coreans? osti són coreans! NOOOOOO!!! Horror! el meu cos tremolava perquè m'havien vingut al cap aquelles màquines de cantar que sentia al concurs Vinyas, i que naturalment, les fabricaven a algun lloc. Vet aquí una de les fàbriques de coreans.
Entra un noi de pingüí: alt, prim i amb estil coreà, és a dir molt sossu... però quan aquest bon jan obre la boca, tota la sala s'omple del seu preciós i vellutat timbre i jo m'he anat fent petit, petiit petiiiit...

He quedat amb l'Inna, l'he explicat tot plegat i malgrat els seus ànims, he agafat l'S3 fins Veddel i després el 13 fins Mannesalee i aquí hi sóc: explicant aquest dies irae amb ulls rasgats.

Incoherències - Nekoerenci

Avui parlava amb un amic i ens hem adonat fins quin punt som incoherents els humans (o els gays). Com és possible que busquem la relació utòpica que sempre hem somniat, però quan trobem quelcom que val la pena, sortim corrents? I així anem arrossegant històries fins que algun dia ens aclarim nosaltres mateixos i siguem prou consequents amb el que volem. De moment em remeto al post “i no ho tindrem” y brindo por ello!

Današ, ja govorejsz za jedna druga u nĕbja daszĕm jak ši ljudi jeszĕm nekoerenci (ljudi bo švŏłi...). Kest jesz cu prokureszĕm šŏ utopin paarje ale kada trovereszĕm buno taku, šĕtrilateszĕm brositesza? U taku geszĕm razevejn istëriji do kada ubirateszĕm noju galovu u jeszĕm doč konsekuenci za bų cu ljubeszĕm. Kro šoj momentoj, ja posilatesz na šŏ post “i no ho tindrem” u za zdarove!

Alguns bons moments - Jedŏji dobri momenti

La Fatarella 2006



Lizarra 2005



Sabadell 2005


Camerata Lacunensis al Palau de la Música de València 2000

Carta oberta als lingüistes (o simplement una paranoia)

Els eslaus provenen d'una zona a cavall entre les actuals Polònia i Ucraïna i parlaven l'anomenat convencionalment eslau comú. Si bé diferents grups es van anar escampant per tota la zona oriental d'Europa hem de justificar l'arribada d'un grapat d'aquests a una illa a l'oceà atlàntic no gaire lluny de les costes irlandeses. L'emigració no és pas difícil d'imaginar, però ara fixem-nos en la teoria d'aplicar trets sintàctics romànics a una llengua procedent de l'abans esmentat eslau comú. Si tenim una illa on el contacte geogràfic més proper l'illa d'irlanda (llengües cèltiques) d'on treiem la romanització?

De fet els irlandesos mai haurien trepitjat territori vicandès, amb la qual cosa els eslaus foren els primers pobladors de l'illa. El contacte amb pobles veïns com ara portuguesos i espanyols donà nous manlleus a la llengua originària i influí directament sobre la sintaxi. La complexitat nominal es redueix tot i conservar sis (a la pràctica només cinc) dels set casos de l'eslau comú i apareix l'ús dels articles. Un cas similar al búlgar o el macedònic, aquests però han perdut la declinació per complet. Contràriament a les seves germanes, el verb s'organitza al voltant del temps i no pas l'aspecte verbal. Per altre banda la llengua comença a rebre manlleus portuguesos, espanyols i algun de germànic: tot degut al comerç produït entre aquests territoris.

També apareixen nous fonemes que no són comuns a altres llengües eslaves, i la principal característica del vicandès la trobaríem aquí: 11 elements conformen el sistema vocàlic però amb 13 diferents sons reals així com 2 semivocals que ens allunyen d'un sistema romànic, en canvi el sistema consonàntic l'emparenta amb les llengües eslaves meridionals amb alguna característica pròpia.

Quina sensació tindria un ucraïnès o un eslovè llegint aquesta llengua? Algun dia ho sabrem.

Comparem els nombres en diferents llengües eslaves:
vicandès - eslovè - polonès - macèdonic (transcrit)

1 on - en - jeden - eden
2 dva - dva - dwa - dva
3 tri - tri - trzy - tri
4 šterų - štirje - cztery - četiri
5 pjenš - pet - pięć - pet
6 seš - šest - sześć - šest
7 šědem - sedem - siedem - sedum
8 oš - osem - osiem - osum
9 devet - devet - dziewięć - devet
10 deset - deset - dziesięć - deset


PS. No estic boig

Ze nove godine 2007!

Ha arribat l'hora de sortir de l'armari. Obviament no del que us penseu, perquè com ja sabeu, no hi he estat dins mai. Bé, es tracta de parlar-vos d'una fantasia. Corria l'any 1995, tretze tendres anys on el meu amic Norman* i jo vam inventar uns països imaginaris. Qui m'havia de dir però, que aquesta joguina continuaria fins avui. El país en sí mateix ha continuat tot i que el meu interès actual és la seva llengua. El meu amor a les llengües és per tots conegut i com no havia de ser d'una altra manera, havia de crear-ne una. No hi ha cap pretensió, no intento fer un nou esperant ni res semblant. Després de diferents intents, sobretot al principi on havia de ser una mena de llengua romànica, l'evolució del vicandès ha esdevingut en una mena de llengua pseudoeslava imaginàriament dins un marc geogràfic romànic. No vull fer un tractat lingüístic, almenys de moment, però sí intentaré fer créixer aquesta dolça fantasia tant com pugui. Set-centes seixanta-vuit paraules esperen tenir més companyes en un temps no llunyà.
Per tant tot aquells posts en una llengua no coneguda i sense bandera oficial, és vicandès, a veure si n'apreneu! :D
Vet aquí una il·lusió d'un entusiasta del món lingüístic. Volia compartir-la.

Dobro vječer u ze nove godine!
Bona nit i bon any nou!


*Norman Timm: Ich hoffe dich irgendwann finden!

Jednŏ nov jezek dlja vų

Jak rodèresz ši rodini? Dvěticz, rodini tilko sùšěstivèsz vjenut nojiħej galovej. Da, jest Vikandija. Šŏ istërija v jednŏ ljubav znače linguistikje u socikulturalje. Znacza, ja nje znacz dùšo, ale šŏ naměr jest dejvje. Kto znacz je toj jezek jek šŏ esperantin v slavjeci jezeki?

Слова

Зимняя ночь

Мело, мело по всей земле
Во все пределы.
Свеча горела на столе,
Свеча горела.

...

Метель лепила на столе
Кружки и стрелы.
Свеча горела на столе,
Свеча горела.

...

Мело весь месяц в феврале,
И то и дело
Свеча горела на столе,
Свеча горела.

Борис Пастернак

Orð

Dalabóndinn í óþurrknum

Hví svo þrúðgu þú
þokuhlassi
súldanorn
um sveitir ekur?
Þér man eg offra
til árbóta
kú og konu
og kristindómi.

Jónas Hallgrímsson

Unes hores a Eslovàquia

Sí sí, a Eslovàquia. Dues hores separaven en tren Budapest i Bratislava, amb la qual cosa vam fer una excursió llàmpec a la capital eslovaca.
El paisatge en tren era increíble: tota un llençol blanc interminable, blanc, molt blanc que només s'interrompia amb les casetes que s'entreveien de tant en tant en aquelles terres eslavesLa polícia eslovaca al tren ens va dir que el seu equip era el Barça! :) Ens sentíem com a casa. En arribar notem la fredor i antipatia dels eslaus en general, segons diuen. No preguntis res, perquè no et responen i si ho fan, és per dir-te que no ho saben i aprofiten per fer-te una mirada que diu: em fas fàstic, ves-te'n i no tornis més! més o menys la meva traducció. No cal dir que això em posava a mil. La gent era borde, molt borde!! :D En vint minuts érem al centre de la ciutat: molt mona, interessant i sobretot molt petita. .

Vam dinar a un lloc amb una cambrera sorprenent simpàtica i vam compartir la derrota d'un eslovac en els jocs olímpics d'hivern.
El nostre freakisme ens va portar a preguntar-li a l'amable cambrera com es pronunciava el cognom del gran compositor Dvořák i bocabadats ens va deixar no per la pronunciació sinó perquè ni corta ni perezosa ens diu: això és un cognom no? !!!!!!!!!!! Suposo però, que potser a Catalunya també hi ha gent que no sap que Toldrà o Falla eren compositors...
A la tornada una noia eslovaca asseguda davant nostre, va disfrutar com cantàvem cançons populars del país del llibre d'eslovac que m'havia comprat! Quina cara fotia pobreta!


Bé, tot i haver estat unes quantes hores, se'm va obrir una fam ferèstega per conèixer el món eslau.
Slovenské mamičky pekných synov máte...


Vittro a Eslovàquia: Febrer 2006

Magyarország (o Hongria pels amics...)

La descoberta de la companyia low cost SkyEurope va ser obrir una porta a l'Europa de l'est que tan estimo sense saber ben bé per què. L'Albert i jo vam anar en buscar dels Bel Ami!! ;-)
Havíem llogat un apartament bastant cèntric que ens costava quinza euros per nit. Massa barat, ens esperàvem de tot. De fet, en arribar, vam veure un edifici de caire comunista amb un pati interior que mostrava llaunes de sardines en no gaire bon estat. L'ascensor era brutal perquè semblava que no funcionaria, però li fotiem de cops i allò anava la mar de bé... Quina sorpresa quan entrem en el nostre apartamentet i trobem un raconet totalment reformat, "cuquíssim" i amb internet!!! Xicos allá voy!!! Vam començar amb bon peu.
He de dir que llàstima que no vam fer cap foto perquè vaig portar videocàmara i només tenim enregistraments cinematogràfics, tot i així us il·lustro amb algunes fotos d'aquesta senyorial i curiosa ciutat.
Records del comunisme: el transport era gratuït... bé, almenys nosaltres ens el vam pendre així...hihi. Les grans places, els grans edificis estatals, les avingudes desmesurades són impressionants si us agraden aquestes ciutats on alguna vegada es va escriure amb mà esquerra.
Dins aquestes desmesurades construccions trobem les escales del metro: profundes, molt inclinades i vertiginosament ràpides, però que molt ràpides...

La nit a Budapest té molt a ensenyar, però això m'ho reservo perquè pot ferir alguna sensibilitat, però diguem que l'Albert i jo vam aprofitar-la bastant (però no tot el que haguéssim volgut...).
Em deixo moltes anècdotes i curiositats, però prefereixo que si hi aneu descobriu vosaltres mateixos una ciutat molt orgullosa de la seva nacionalitat, amable però distant i amb unes sopes que t'hi cagues!
Egészségedre!


Vittro a Hongria: Febrer 2006

i no ho tindrem...

I ens afanyem en tenir allò que volem, i volem allò que no tenim perquè pensem que és millor. Moltes vegades no ens parem a pensar en allò que és nostre i ens falta vocabulari per definir les nostres vides. Assumir que potser no ens aixecarem cada dia per anar a treballar a les vuit, que potser no tindrem un racó legalment nostre o que fins i tot no tindrem la mitja taronga al nostre costat. I ho extranyarem, i ho voldrem, i lluitarem per allò. Però potser no ens adonem que ens aixequem quan altres desitjarien, que no tenim lligams prou forts com per descobrir altres racons i que potser amb nosaltres, hi ha una persona que ens dóna moltes coses que no són exactament el que voldríem, però les apreciem per ser un sucedani d'aquella relació utòpica somniada. Una persona que no és ben bé una amistat, però que ve a les nits de tant en tant, i parlem, i riem, i ens abracem, i plorem, i ens estimem, tot i no ser veritat.

Vikandija

Gdje jest toj zemlje? Nje znacz, ale Vikandija sùšěstivest vjenut v moj šerc u moj galov.
Jed djen, svoj jezek jek jak svi jezeki v svjetu. Mų mujnjěm vartèsz: Ktoderi? Nje znacz.

Vittro o Vikandije: zavsze