Being yourself

You know what? When I tell someone that I may feel Catalan, even if I was born in the Canary Islands with Peruvian roots, I get a rejection and laughs from many Spaniards (and other nationalities). They don't understand it.

Catalan people welcome me with open arms. To me, that means that Catalonia respects the difference and they do not think that being Catalan is a blood thing. And I respect people who like the difference. That's one of the reasons why I speak Catalan, because I respect them. They have never ever forced me to learn it.

They have the right to speak their own language in their own country and I won't be the one who takes that right away. I love Catalan language as much as my mother tongue and I won't never stop to use it in Catalonia, the country who has given to me everything that I have right now. I feel thankful. And that's why I try to spread our reality.

Separatism doesn't mean fascism. "I'm not a Catalan" and I feel at home. Many immigrants do support independentism. Do you know why? Because being Catalan is not something you are since you were born, it is your choice.

No one will tell you: you are not a Catalan! Well, yes, only Spanish people will say it. Because they don't understand that the world is too big and feelings can be so diverse. There is life beyond being a Spaniard. I'm Canarian, Peruvian and Catalan.

I'm sorry, I can't force myself to feel something I don't feel. I've tried to identify myself as a Spaniard, but I can't, really. Sorry if you may feel disappointed. :)

 Tomorrow I'll be in Moscow but from here, I will support the demonstration for the INDEPENDENCE.


 Catalonia, the next state in Europe!

PS. Sorry for my english!

2011

Un any més, deixo aquí el resum d'allò que m'ha aportat el 2011.
Ara fa just un any, vaig escriure el post 2010 i tal i com deia llavors, no vaig entrar al 2011 amb gaires il·lusions.

Potser aquesta no és la millor manera d'entrar en un nou any. 2011 ha estat un any caòtic, de pas. Gairebé no me n'he adonat, del pas d'aquests 12 mesos. El gener va ser dur amb tots els treballs que vam haver de lliurar al Màster. Des de llavors es van succeir una sèrie de rutines no gaire engrescadores.

No ha estat l'any de l'amor, ni de l'economia, ni de res. Afortunadament, de salut no en falta.

Düsseldorf 2011 va ser una ajuda per millorar aquest any que pintava força gris. Com sempre, Eurovisió és un moment per gaudir i per oblidar tots els problemes. Això sí, enguany, també n'hi va haver de problemes, a Düsseldorf.

Però com deia una antiga professora, tot passa. Efectivament, el temps va passant però la merda s'acumula. De mica en mica hem d'anat treient-nos de sobre tot allò que no ens deixa lliures.

L'estiu va ser curiós. Estar ocupat gràcies a les classes d'espanyol em va ajudar a no caure en el forat en el que hi havia estat des de mitjans de 2010.

Començà un nou curs i a poc a poc, he anat recuperant forces i esperances que espero que es puguin veure reflectides a partir de demà.

Tinc ganes d'aquest nou any. Vull sortir d'aquell forat. Vull tornar a ser jo. Ja ho diuen: any nou, vida nova. Així ho faré. Amb molts projectes al cap, amb visió d'acabar el Màster, amb ganes de recuperar l'economia (mal any, ja ho sé) i poder tornar a fer allò que més m'agrada: viatjar.

Vull explicitar el meu desig d'acabar el Màster, d'anar a Bakú, de veure la final de Gimnàstica Rítmica a Londres 2012, de gaudir de la companyia dels meus amics de Rússia i Geòrgia, d'engegar el projecte que tinc en ment, de cantar, de parlar idiomes, de conèixer gent fantàstica. Vull tornar a viure!

Us desitjo el millor per aquest any que comença.

Benvingut 2012!

Día E

Día de la lengua española.

Es mi lengua materna y, ¡la quiero! Pero no celebro este día que pretende realzar la unidad de los pueblos que hablan mi lengua porque no creo en el imperialismo lingüístico de algunos países.

El español se impuso en muchos casos a través de la violencia y no quiero ser partícipe de ello. Sí, ya lo sé, eso fue hace mucho tiempo. Pero no me importa.

A algunos se les llena la boca cuando en algun acto de repercusión mundial se usa el español y en cambio, se lamentan de la hegemonía del inglés. Me suena a provincianismo.

Parece que hay una especie de guerra para ver cuál es la lengua más hablada o estudiada como si eso fuera algo importante. Si creemos en la igualdad de las personas, creemos en la importancia de todas ellas, hablen la lengua que hablen: sea hablada por 100 millones como por 20. Cualquier lengua de las más habladas ha tenido que imponerse por la fuerza. Esas grandes cantidades no son naturales.

Esta celebración me suena a un intento de globalización hispana encubierta para alcanzar al inglés en el número de hablantes. Y además, aunque sean paranoias mías, noto cierto victimismo de aquellos que reclaman más presencia del español en el mundo. Me parece muy bien, ¿pero en detrimento de qué otras lenguas?

No nos engañemos, podremos unificar el mundo con una lengua, pero como ya pasó en el pasado, se volverán a ramificar, porque la unidad en un mundo tan diverso, es artificial.

Política en Eurovisión: Armenia y Azerbaiyán

Mi viaje al Cáucaso el verano pasado quiso dar respuestas a todas mis dudas sobre la situación sociopolítica de aquella región. Finalmente regresé con más preguntas que respuestas. Desde hacía tiempo tenía cierto apego a Armenia. ¿Por qué? No lo sé. Cuando Armenia empezó a participar en Eurovisión se convirtió en uno de aquellos países por lo que te sientes representado, algo así como Suecia para muchos eurofans.

Durante el s. VII y VIII la región de Artsakh (como los armenios demonian al Karabakh) estaba poblada por armenios y albaneses caucásicos. Después de la invasión árabe y ocupación turca, la región pasó a formar parte de una dinastía iraní. A finales del XIX, Artsakh pasó a ser territorio del Imperio Ruso. Por lo que me dijeron en mi viaje a Armenia, Stalin tenía planes de que Turquía se hiciera al sistema comunista. Es por ello que decidió que Artsakh debía ser cedida a la República Soviética de Azerbaiyán. La minoría azerí asentada en Shushi fue creciendo y la población azerí aumentó significativamente. Otro posible motivo es el hecho de debilitar las diferentes nacionalidades dividiéndolas. Esto se realizó constantemente durante la época soviética.

En 1988 la población armenia de Artsakh era partidaria de la unión con Armenia. En febrero de ese mismo año se produjo la masacre de Sumgait. Esta ciudad al norte de Bakú fue testimonio de la agresión a los armenios que allí vivían por parte de los azeríes. Esto aumentó el pánico y obligó a los armenios que vivían en Azerbaiyán a huir a su país y viceversa. Los hechos de Sumgait fueron uno de los motivos que iniciaron la guerra entre Armenia y Azerbaiyán. A partir de la independencia de Azerbaiyán de la Unión Soviética, Artsakh perdió la autonomía por parte del gobierno azerí. Esto aumentó las tensiones y llevó a los armenios de Artsakh a celebrar un referéndum no reconocido y boicoteado por la población azerí en Artsakh a través del cual se declaró la independencia de la República del Nagorno Karabakh en 1992. La guerra fue ganada por Armenia a pesar de que las tropas azeríes eran mucho más numerosas.

En 1994 se acordó un alto al fuego en la región. Actualmente el ejército armenio tiene ocupada la región de Artsakh, la cual, es un país de facto. Oficialmente terrotorio de Azerbaiyán pero habitada y administrada por armenios. El objetivo de la República del Nagorno Karabakh es la unión con Armenia. Pero si Armenia declara esa unión aumentarían, más si cabe, los problemas con Azerbaiyán y la complejidad de negociación en la comunidad internacional. Por eso se mantienen independientes a pesar que no ser reconocidos.


En Moscú 2009, lamentablemente, ya pudimos sentir las tensiones entre los dos países. Armenia votó a Azerbaiyán pero no dejó de reclamar la región de Kabarabakh. Durante la conexión con Sirusho, pudimos ver el monumento "Tatik u Papik", símbolo del Nagorno Karabakh. Si no fuera poco, Sirusho enseñó una carpeta donde se apreciaba la imagen del "Tatik u Papik". Esto fue una protesta por la retirada de la imagen de dicho monumento en la postal de Armenia el día de la final de Festival. La delegación azerí se quejó a la UER después de la primera semifinal. Se quitó el símbolo, pero los armenios no dejaron pasar la oportunidad de reclamarlo durante las votaciones.



Unos meses después del Festival, las fuerzas de seguridad de Azerbaiyán interrogaron a 43 personas que votaron por Armenia en Eurovisión 2009. Aquí podemos ver el aire represivo de los azeríes contra cualquier gesto de acercamiento a Armenia. No olvidemos que Armenia dio 1 punto a Azerbaiyán ese mismo año.



La gente que conocí en Stepanakert (capital del Karabakh) me decía lo duro que fue luchar en la guerra, eran unas conversaciones que daban pavor. Pero es cierto que azeríes y armenios vivían con notable cordialidad antes de la guerra. Ahora todo es complejo y la solución al conflicto parece estar congelada a pesar de la voluntad de muchos de buscar fin a esta situación.



El año que viene nos vamos a Bakú. Armenia sin duda querría participar en el Festival pero las condiciones no son favorables. Aunque el gobierno azerí garantice la seguridad de la delegación armenia no sería más que hipocresía. Un armenio en territorio azerí no solo no es bienvenido sino que seguramente sería víctima de algún tipo de agresión.
Eurovisión no es política pero es un reflejo de la Europa que tenemos, de la Europa real. No debemos ser tan ilusos como para pensar que la música une culturas, etc... Quizá es cierto, pero la realidad no es esa. Para muchos de nosotros las cuestiones políticas, de identidad o sociales son más importantes que cualquier programa musical. Es normal pues, que estos conflictos se reflejen en Eurovisión. Todos tenemos prioridades y estas cuestiones tan delicadas son por supuesto más importantes que un festival de canciones.

Ojalá algún día tengamos una Europa sin conflictos, donde se respeten los derechos humanos y donde todos tengamos el derecho a decidir nuestra libertad. De esta manera, tendríamos un Festival de Eurovisión sin tensiones políticas. Hasta entonces hay que aceptar la Europa que tenemos, y por ende, el Festival que tenemos.

Travesses per a la 1a semifinal Eurovisió 2011

Avui se celebra per fi la primera semifinal d’Eurovisió 2011. Aquí van uns petits comentaris després de veure el primer assaig general ahir a la tarda:

1. Polonia

El tema polonès m’agrada però li falta alguna cosa més per arribar a la final. La veu sona molt bé i tenen una passable posada en escena. Passa? NO

2. Noruega

La representació noruega aporta un tema fresc que sens dubte no passarà desapercebut. Haba haba té moltes possibilitats d’agradar al jurat i al públic. Passa? SÍ

3. Albània

La cantant albanesa té molt bona veu. La cançó és una mica, no sé, èpic potser. Té acceptació per part dels acreditats a Düsseldorf malgrat que pensin que no passarà a la final. Passa? SÍ

4. Armènia

Emmy canta molt bé i trobo l’escenografia força encertada i treballada. El tema, segons la meva opinió, té alguna falta de baixos, li falta força. De tota manera és un bon espectacle. Passa? SÍ

5. Turquia

Aquest país és un dels forts a Eurovisió i malgrat tot el que diguin del vot de la comunitat turca a Europa, ningú pot dir que no hagin enviat propostes bones. Enguany no defrauden però no crec que arribin a la 2a posició com l’any passat. Passa? SÍ

6. Sèrbia

Ningú no creu que Sèrbia arribi a la final de dissabte. El tema de Sèrbia és alegre i té un punt retro que estic segur que agradarà molt als jurats. Molt “Ye-ye” és el tema serbi. Passa? SÍ

7. Rússia

Que guapo el rus Déu meu! Molt simpàtic aquests dies amb la premsa, Alexei, fa un molt bon show i han treballat molt bé la seva actuació al Festival. Passa? SÍ

8. Suïssa

El tema que porten els suïssos és molt agradable de sentir però l’actuació en directe a mi no em diu res. A mi personalmente, la cançó m’agrada. Dubto que arribi a la final de dissabte. Passa? NO

9. Geòrgia

L’escenografia de Geòrgia és genial des del meu punt de vista. El tema pot arribar a enganxar però el vestit de la cantant... Un rock ben cantat amb uns tocs “elèctrics” al vestuari que a mi no m’acaba de fer el pes. Passa? SÍ

10. Finland

El cantant finès té un charme davant de la càmera que estic segur que li farà guanyar molt vots. El tema és senzill, lent però té quelcom que t’encisa. Passa? SÍ

11. Malta

Una locaza fent un show dels anys 80. Passa? NO

12. San Marino

Segona participació del petit país a Eurovisió. El tema no em desagrada però li falt molt de ganxo. Passa? NO

13. Croàcia

Is anyone out there? Passa? NO

14. Islàndia

L’illa nòrdica té molts punts per passar. El tema té la seva gràcia malgrat al principi semblin una colla d’amics en un bar fent una cervesa que canten per passar l’estona. Passa? Mmm NO.

15. Hongria

La cançó hongaresa és un dels que té més recolzaments al triomf el dia de la final. És un tema disco però crec que amb una desafortunada posada en escena. Una de les preferides dels eurofans. Passa? NO

16. Portugal

Els portuguesos han volgut fer una crida a la revolució degut a la situació político-econòmica que viu Portugal darrerament. Un tema sense més pretensió que cridar l’atenció. Horrorós. Passa? NOOOOOOO SISPLAU!

17. Lituània

Tema de musical. Sí, molt maco, bona veu però... ME ABURROO!!!! Passa? NO

18. Azerbaidjan

Un any més, un tema àzeri molt actual, ben cantat, ben treballat. Bona escenografia. Dels favorits al triomf. Passa? SÍ

19. Grècia

Tema que barreja el hip hop amb el folclor grec. Bona posada en escena tot i que aquest tema el trobo una mica “raro”. Passa? SÍ

Un petit tast de la 1a semifinal:

Música clàssica, un reducte al s. XXI?

Fa una setmana que un amic meu, alemany, em deia que el públic de la música clàssica es va renovant, argumentant que arriba un moment, quan ens fem grans, que miraculosament, ens fem assidus d'aquest tipus de música. En aquell moment no vaig saber on posicionar-me exactament, però és cert que ara que hi vaig pensant, no hi estic gaire d'acord.

Quan vivia a Leipzig, era evident que el públic de tots els concerts de música clàssica on anava, tenia un color de cabells ben clar com tots podem imaginar, però ja havien deixat de ser rossos. Amb els meus companys del conservatori sempre somniaven amb Alemanya com aquell país on la cultura era a la vida quotidiana de tothom, els nens aprenien molta música de petits, l'òpera era barata... tot era fantàstic! Però la realitat no era exactament així.

És cert, i no pretenc explicitar res extret d'un estudi d'investigació ni molt menys, que al meu parer, antigament Alemanya gaudia d'una història on la música clàssica havia estat relacionada amb la vida de la societat, sens dubte el fet religiós hi havia ajudat força. Això potser havia ajudat a les generacions posteriors a prendre consciència del fet musical, a la creació de teatres, orquestres, cors, etc. El segle XX, va ser encara una terra on l'educació i l'escena musicals, eren fruit d'inspiració per als músics del nostre país. Però, encara és així?

Vivim l'època exprès. Tot va molt ràpid, els nens a Alemanya no van cantant cànons de Mozart ni toquen quartets de Haydn a les escoles. La gent viu allunyada de la música clàssica, tant com aquí diria jo. Els professors que tenia a Leipzig no paraven de dir-me que els teatres no paraven de tancar, que hi ha un fort canvi en tot allò relacionat amb la música clàssica.

N'hi ha més que aquí, de música clàssica? Esclar. Però crec que la diferència ja no hi és tant, en la tradició musical com la diferència de població. Hi ha més població, hi ha més públic. Encara hi ha teatres a pràcticament cada població mitjanament gran (i no tant gran, d'acord). Aquí no? Granollers, Sabadell, L'Hospitalet, Terrassa, qui més qui menys té el seu teatre amb temporada més o menys estable. On és el problema, doncs?

La música clàssica perd públic. Això és difícil de veure quan estàs dins del món musical. Però no hi ha feina. No s'ha valorat mai la música com a fet professional, a Alemanya, sí. Aquí és on potser encara hi trobem la gran diferència.

Tornant a la pregunta inicial, de debò penseu que quan tinguem cinquanta anys, de cop i volta anirem a veure Tannhäuser? Jo crec que no. No ho faig ara, encara menys ho faré després! Si les inversions en cultura cada cop són més baixes, ens tocarà pagar més a nosaltres. Així doncs ,veig que la música clàssica s'allunyarà encara més en funció de la demanda. El peix que es mossega la cua. Hi ha una altra cultura que tindrà més inversions, no ho dubto. La música clàssica tenia el seu context, ara ja no el té. És un reducte. El context d'ara és ben diferent, una altra realitat plena de propostes, molt més variada, massa i tot, però també molt més exprès. Tendències que viuen molt poc. És un mèrit que certes músiques hagin perdurat sempre? Jo no ho crec. El món actual no permet que res duri.

Ara us faig la pregunta, anireu cada setmana a l'òpera quan tingueu cinquanta anys?



Fotos: Òpera de Leipzig. www.uni-leipzig.de
Teatre Auditori de Granollers. www.araso.net

2010

L'any passat vaig fer un post dedicat al 2009. L'ànim era ben diferent però. 2009 va ser un any ple de feina, molt dur però que em va portar unes alegries que difícilment encara oblido.

Enguany ha estat un any de gent. He conegut moltíssima gent nova i gent en la que penso molt sovint. Un any on m'he adonat que el món és més petit del que sembla i alhora, molt més divers del que em pensava.

2010 no va poder començar millor. Sentir-se estimat i estimar algú és quelcom que no té preu. Per primera vegada, potser la segona, vaig començar un any realment ple d'i·lusions, amb nous projectes. Lamentablement aquests projectes es van anar esvaint.
No em fa vergonya reconèixer-ho: em vaig equivocar moltes vegades. Moltes.

L'estiu va ser un respir. Gràcies a Déu... o a qui sigui! Vaig poder pensar moltíssim, vaig poder estar sol i reflexionar. Va ser un estiu fantàstic. La gent que em vaig anar trobant pel camí va convertir el meu viatge en una experiència que encara avui recordo cada dia. És increïble poder arribar a l'últim dia de l'any i saber que durant un any ple de merda, ha augmentat, malgrat tot, la confiança en les persones; que he après tantes coses sobre la vida; i sobretot m'he conegut encara més a mi mateix.

Intentarem fer-ho millor aquest any. Se'm fa difícil però, mirar el 2011 amb il·lusió, però bé, continuaré confiant en què tot vagi millor per a tothom.

Gràcies a tots els qui m'heu fet feliç durant aquest 2010.