Vittro's Steps - Dogadati v Vittro

2011

2011-12-31T16:51:00.005+01:00

Un any més, deixo aquí el resum d'allò que m'ha aportat el 2011.
Ara fa just un any, vaig escriure el post 2010 i tal i com deia llavors, no vaig entrar al 2011 amb gaires il·lusions.

Potser aquesta no és la millor manera d'entrar en un nou any. 2011 ha estat un any caòtic, de pas. Gairebé no me n'he adonat, del pas d'aquests 12 mesos. El gener va ser dur amb tots els treballs que vam haver de lliurar al Màster. Des de llavors es van succeir una sèrie de rutines no gaire engrescadores.

No ha estat l'any de l'amor, ni de l'economia, ni de res. Afortunadament, de salut no en falta.

Düsseldorf 2011 va ser una ajuda per millorar aquest any que pintava força gris. Com sempre, Eurovisió és un moment per gaudir i per oblidar tots els problemes. Això sí, enguany, també n'hi va haver de problemes, a Düsseldorf.

Però com deia una antiga professora, tot passa. Efectivament, el temps va passant però la merda s'acumula. De mica en mica hem d'anat treient-nos de sobre tot allò que no ens deixa lliures.

L'estiu va ser curiós. Estar ocupat gràcies a les classes d'espanyol em va ajudar a no caure en el forat en el que hi havia estat des de mitjans de 2010.

Començà un nou curs i a poc a poc, he anat recuperant forces i esperances que espero que es puguin veure reflectides a partir de demà.

Tinc ganes d'aquest nou any. Vull sortir d'aquell forat. Vull tornar a ser jo. Ja ho diuen: any nou, vida nova. Així ho faré. Amb molts projectes al cap, amb visió d'acabar el Màster, amb ganes de recuperar l'economia (mal any, ja ho sé) i poder tornar a fer allò que més m'agrada: viatjar.

Vull explicitar el meu desig d'acabar el Màster, d'anar a Bakú, de veure la final de Gimnàstica Rítmica a Londres 2012, de gaudir de la companyia dels meus amics de Rússia i Geòrgia, d'engegar el projecte que tinc en ment, de cantar, de parlar idiomes, de conèixer gent fantàstica. Vull tornar a viure!

Us desitjo el millor per aquest any que comença.

Benvingut 2012!

Día E

2011-06-18T18:13:00.002+02:00

Día de la lengua española.

Es mi lengua materna y, ¡la quiero! Pero no celebro este día que pretende realzar la unidad de los pueblos que hablan mi lengua porque no creo en el imperialismo lingüístico de algunos países.

El español se impuso en muchos casos a través de la violencia y no quiero ser partícipe de ello. Sí, ya lo sé, eso fue hace mucho tiempo. Pero no me importa.

A algunos se les llena la boca cuando en algun acto de repercusión mundial se usa el español y en cambio, se lamentan de la hegemonía del inglés. Me suena a provincianismo.

Parece que hay una especie de guerra para ver cuál es la lengua más hablada o estudiada como si eso fuera algo importante. Si creemos en la igualdad de las personas, creemos en la importancia de todas ellas, hablen la lengua que hablen: sea hablada por 100 millones como por 20. Cualquier lengua de las más habladas ha tenido que imponerse por la fuerza. Esas grandes cantidades no son naturales.

Esta celebración me suena a un intento de globalización hispana encubierta para alcanzar al inglés en el número de hablantes. Y además, aunque sean paranoias mías, noto cierto victimismo de aquellos que reclaman más presencia del español en el mundo. Me parece muy bien, ¿pero en detrimento de qué otras lenguas?

No nos engañemos, podremos unificar el mundo con una lengua, pero como ya pasó en el pasado, se volverán a ramificar, porque la unidad en un mundo tan diverso, es artificial.

Política en Eurovisión: Armenia y Azerbaiyán

2011-05-19T14:37:00.012+02:00

Mi viaje al Cáucaso el verano pasado quiso dar respuestas a todas mis dudas sobre la situación sociopolítica de aquella región. Finalmente regresé con más preguntas que respuestas. Desde hacía tiempo tenía cierto apego a Armenia. ¿Por qué? No lo sé. Cuando Armenia empezó a participar en Eurovisión se convirtió en uno de aquellos países por lo que te sientes representado, algo así como Suecia para muchos eurofans.

Durante el s. VII y VIII la región de Artsakh (como los armenios demonian al Karabakh) estaba poblada por armenios y albaneses caucásicos. Después de la invasión árabe y ocupación turca, la región pasó a formar parte de una dinastía iraní. A finales del XIX, Artsakh pasó a ser territorio del Imperio Ruso. Por lo que me dijeron en mi viaje a Armenia, Stalin tenía planes de que Turquía se hiciera al sistema comunista. Es por ello que decidió que Artsakh debía ser cedida a la República Soviética de Azerbaiyán. La minoría azerí asentada en Shushi fue creciendo y la población azerí aumentó significativamente. Otro posible motivo es el hecho de debilitar las diferentes nacionalidades dividiéndolas. Esto se realizó constantemente durante la época soviética.

En 1988 la población armenia de Artsakh era partidaria de la unión con Armenia. En febrero de ese mismo año se produjo la masacre de Sumgait. Esta ciudad al norte de Bakú fue testimonio de la agresión a los armenios que allí vivían por parte de los azeríes. Esto aumentó el pánico y obligó a los armenios que vivían en Azerbaiyán a huir a su país y viceversa. Los hechos de Sumgait fueron uno de los motivos que iniciaron la guerra entre Armenia y Azerbaiyán. A partir de la independencia de Azerbaiyán de la Unión Soviética, Artsakh perdió la autonomía por parte del gobierno azerí. Esto aumentó las tensiones y llevó a los armenios de Artsakh a celebrar un referéndum no reconocido y boicoteado por la población azerí en Artsakh a través del cual se declaró la independencia de la República del Nagorno Karabakh en 1992. La guerra fue ganada por Armenia a pesar de que las tropas azeríes eran mucho más numerosas.

En 1994 se acordó un alto al fuego en la región. Actualmente el ejército armenio tiene ocupada la región de Artsakh, la cual, es un país de facto. Oficialmente terrotorio de Azerbaiyán pero habitada y administrada por armenios. El objetivo de la República del Nagorno Karabakh es la unión con Armenia. Pero si Armenia declara esa unión aumentarían, más si cabe, los problemas con Azerbaiyán y la complejidad de negociación en la comunidad internacional. Por eso se mantienen independientes a pesar que no ser reconocidos.

En Moscú 2009, lamentablemente, ya pudimos sentir las tensiones entre los dos países. Armenia votó a Azerbaiyán pero no dejó de reclamar la región de Kabarabakh. Durante la conexión con Sirusho, pudimos ver el monumento "Tatik u Papik", símbolo del Nagorno Karabakh. Si no fuera poco, Sirusho enseñó una carpeta donde se apreciaba la imagen del "Tatik u Papik". Esto fue una protesta por la retirada de la imagen de dicho monumento en la postal de Armenia el día de la final de Festival. La delegación azerí se quejó a la UER después de la primera semifinal. Se quitó el símbolo, pero los armenios no dejaron pasar la oportunidad de reclamarlo durante las votaciones.

Unos meses después del Festival, las fuerzas de seguridad de Azerbaiyán interrogaron a 43 personas que votaron por Armenia en Eurovisión 2009. Aquí podemos ver el aire represivo de los azeríes contra cualquier gesto de acercamiento a Armenia. No olvidemos que Armenia dio 1 punto a Azerbaiyán ese mismo año.

La gente que conocí en Stepanakert (capital del Karabakh) me decía lo duro que fue luchar en la guerra, eran unas conversaciones que daban pavor. Pero es cierto que azeríes y armenios vivían con notable cordialidad antes de la guerra. Ahora todo es complejo y la solución al conflicto parece estar congelada a pesar de la voluntad de muchos de buscar fin a esta situación.

El año que viene nos vamos a Bakú. Armenia sin duda querría participar en el Festival pero las condiciones no son favorables. Aunque el gobierno azerí garantice la seguridad de la delegación armenia no sería más que hipocresía. Un armenio en territorio azerí no solo no es bienvenido sino que seguramente sería víctima de algún tipo de agresión.
Eurovisión no es política pero es un reflejo de la Europa que tenemos, de la Europa real. No debemos ser tan ilusos como para pensar que la música une culturas, etc... Quizá es cierto, pero la realidad no es esa. Para muchos de nosotros las cuestiones políticas, de identidad o sociales son más importantes que cualquier programa musical. Es normal pues, que estos conflictos se reflejen en Eurovisión. Todos tenemos prioridades y estas cuestiones tan delicadas son por supuesto más importantes que un festival de canciones.

Ojalá algún día tengamos una Europa sin conflictos, donde se respeten los derechos humanos y donde todos tengamos el derecho a decidir nuestra libertad. De esta manera, tendríamos un Festival de Eurovisión sin tensiones políticas. Hasta entonces hay que aceptar la Europa que tenemos, y por ende, el Festival que tenemos.

Travesses per a la 1a semifinal Eurovisió 2011

2011-05-10T12:51:00.002+02:00

Avui se celebra per fi la primera semifinal d’Eurovisió 2011. Aquí van uns petits comentaris després de veure el primer assaig general ahir a la tarda:

1. Polonia

El tema polonès m’agrada però li falta alguna cosa més per arribar a la final. La veu sona molt bé i tenen una passable posada en escena. Passa? NO

2. Noruega

La representació noruega aporta un tema fresc que sens dubte no passarà desapercebut. Haba haba té moltes possibilitats d’agradar al jurat i al públic. Passa? SÍ

3. Albània

La cantant albanesa té molt bona veu. La cançó és una mica, no sé, èpic potser. Té acceptació per part dels acreditats a Düsseldorf malgrat que pensin que no passarà a la final. Passa? SÍ

4. Armènia

Emmy canta molt bé i trobo l’escenografia força encertada i treballada. El tema, segons la meva opinió, té alguna falta de baixos, li falta força. De tota manera és un bon espectacle. Passa? SÍ

5. Turquia

Aquest país és un dels forts a Eurovisió i malgrat tot el que diguin del vot de la comunitat turca a Europa, ningú pot dir que no hagin enviat propostes bones. Enguany no defrauden però no crec que arribin a la 2a posició com l’any passat. Passa? SÍ

6. Sèrbia

Ningú no creu que Sèrbia arribi a la final de dissabte. El tema de Sèrbia és alegre i té un punt retro que estic segur que agradarà molt als jurats. Molt “Ye-ye” és el tema serbi. Passa? SÍ

7. Rússia

Que guapo el rus Déu meu! Molt simpàtic aquests dies amb la premsa, Alexei, fa un molt bon show i han treballat molt bé la seva actuació al Festival. Passa? SÍ

8. Suïssa

El tema que porten els suïssos és molt agradable de sentir però l’actuació en directe a mi no em diu res. A mi personalmente, la cançó m’agrada. Dubto que arribi a la final de dissabte. Passa? NO

9. Geòrgia

L’escenografia de Geòrgia és genial des del meu punt de vista. El tema pot arribar a enganxar però el vestit de la cantant... Un rock ben cantat amb uns tocs “elèctrics” al vestuari que a mi no m’acaba de fer el pes. Passa? SÍ

10. Finland

El cantant finès té un charme davant de la càmera que estic segur que li farà guanyar molt vots. El tema és senzill, lent però té quelcom que t’encisa. Passa? SÍ

11. Malta

Una locaza fent un show dels anys 80. Passa? NO

12. San Marino

Segona participació del petit país a Eurovisió. El tema no em desagrada però li falt molt de ganxo. Passa? NO

13. Croàcia

Is anyone out there? Passa? NO

14. Islàndia

L’illa nòrdica té molts punts per passar. El tema té la seva gràcia malgrat al principi semblin una colla d’amics en un bar fent una cervesa que canten per passar l’estona. Passa? Mmm NO.

15. Hongria

La cançó hongaresa és un dels que té més recolzaments al triomf el dia de la final. És un tema disco però crec que amb una desafortunada posada en escena. Una de les preferides dels eurofans. Passa? NO

16. Portugal

Els portuguesos han volgut fer una crida a la revolució degut a la situació político-econòmica que viu Portugal darrerament. Un tema sense més pretensió que cridar l’atenció. Horrorós. Passa? NOOOOOOO SISPLAU!

17. Lituània

Tema de musical. Sí, molt maco, bona veu però... ME ABURROO!!!! Passa? NO

18. Azerbaidjan

Un any més, un tema àzeri molt actual, ben cantat, ben treballat. Bona escenografia. Dels favorits al triomf. Passa? SÍ

19. Grècia

Tema que barreja el hip hop amb el folclor grec. Bona posada en escena tot i que aquest tema el trobo una mica “raro”. Passa? SÍ

Un petit tast de la 1a semifinal:

Música clàssica, un reducte al s. XXI?

2011-03-19T19:09:00.007+01:00

Fa una setmana que un amic meu, alemany, em deia que el públic de la música clàssica es va renovant, argumentant que arriba un moment, quan ens fem grans, que miraculosament, ens fem assidus d'aquest tipus de música. En aquell moment no vaig saber on posicionar-me exactament, però és cert que ara que hi vaig pensant, no hi estic gaire d'acord.

Quan vivia a Leipzig, era evident que el públic de tots els concerts de música clàssica on anava, tenia un color de cabells ben clar com tots podem imaginar, però ja havien deixat de ser rossos. Amb els meus companys del conservatori sempre somniaven amb Alemanya com aquell país on la cultura era a la vida quotidiana de tothom, els nens aprenien molta música de petits, l'òpera era barata... tot era fantàstic! Però la realitat no era exactament així.

És cert, i no pretenc explicitar res extret d'un estudi d'investigació ni molt menys, que al meu parer, antigament Alemanya gaudia d'una història on la música clàssica havia estat relacionada amb la vida de la societat, sens dubte el fet religiós hi havia ajudat força. Això potser havia ajudat a les generacions posteriors a prendre consciència del fet musical, a la creació de teatres, orquestres, cors, etc. El segle XX, va ser encara una terra on l'educació i l'escena musicals, eren fruit d'inspiració per als músics del nostre país. Però, encara és així?

Vivim l'època exprès. Tot va molt ràpid, els nens a Alemanya no van cantant cànons de Mozart ni toquen quartets de Haydn a les escoles. La gent viu allunyada de la música clàssica, tant com aquí diria jo. Els professors que tenia a Leipzig no paraven de dir-me que els teatres no paraven de tancar, que hi ha un fort canvi en tot allò relacionat amb la música clàssica.

N'hi ha més que aquí, de música clàssica? Esclar. Però crec que la diferència ja no hi és tant, en la tradició musical com la diferència de població. Hi ha més població, hi ha més públic. Encara hi ha teatres a pràcticament cada població mitjanament gran (i no tant gran, d'acord). Aquí no? Granollers, Sabadell, L'Hospitalet, Terrassa, qui més qui menys té el seu teatre amb temporada més o menys estable. On és el problema, doncs?

La música clàssica perd públic. Això és difícil de veure quan estàs dins del món musical. Però no hi ha feina. No s'ha valorat mai la música com a fet professional, a Alemanya, sí. Aquí és on potser encara hi trobem la gran diferència.

Tornant a la pregunta inicial, de debò penseu que quan tinguem cinquanta anys, de cop i volta anirem a veure Tannhäuser? Jo crec que no. No ho faig ara, encara menys ho faré després! Si les inversions en cultura cada cop són més baixes, ens tocarà pagar més a nosaltres. Així doncs ,veig que la música clàssica s'allunyarà encara més en funció de la demanda. El peix que es mossega la cua. Hi ha una altra cultura que tindrà més inversions, no ho dubto. La música clàssica tenia el seu context, ara ja no el té. És un reducte. El context d'ara és ben diferent, una altra realitat plena de propostes, molt més variada, massa i tot, però també molt més exprès. Tendències que viuen molt poc. És un mèrit que certes músiques hagin perdurat sempre? Jo no ho crec. El món actual no permet que res duri.

Ara us faig la pregunta, anireu cada setmana a l'òpera quan tingueu cinquanta anys?

Fotos: Òpera de Leipzig. www.uni-leipzig.de
Teatre Auditori de Granollers. www.araso.net

2010

2010-12-31T20:38:00.009+01:00

L'any passat vaig fer un post dedicat al 2009. L'ànim era ben diferent però. 2009 va ser un any ple de feina, molt dur però que em va portar unes alegries que difícilment encara oblido.

Enguany ha estat un any de gent. He conegut moltíssima gent nova i gent en la que penso molt sovint. Un any on m'he adonat que el món és més petit del que sembla i alhora, molt més divers del que em pensava.

2010 no va poder començar millor. Sentir-se estimat i estimar algú és quelcom que no té preu. Per primera vegada, potser la segona, vaig començar un any realment ple d'i·lusions, amb nous projectes. Lamentablement aquests projectes es van anar esvaint.
No em fa vergonya reconèixer-ho: em vaig equivocar moltes vegades. Moltes.

L'estiu va ser un respir. Gràcies a Déu... o a qui sigui! Vaig poder pensar moltíssim, vaig poder estar sol i reflexionar. Va ser un estiu fantàstic. La gent que em vaig anar trobant pel camí va convertir el meu viatge en una experiència que encara avui recordo cada dia. És increïble poder arribar a l'últim dia de l'any i saber que durant un any ple de merda, ha augmentat, malgrat tot, la confiança en les persones; que he après tantes coses sobre la vida; i sobretot m'he conegut encara més a mi mateix.

Intentarem fer-ho millor aquest any. Se'm fa difícil però, mirar el 2011 amb il·lusió, però bé, continuaré confiant en què tot vagi millor per a tothom.

Gràcies a tots els qui m'heu fet feliç durant aquest 2010.

Primera Parada: Jogoperä

2010-07-14T18:03:00.006+02:00

Després de l'arribada als país dels soviets, no he fet més que passar calor. "Ozú, qué caló". M'agradaria venir un any a l'hivern, a veure si és cert que fa fred, l'hauré de viure en primera persona o només relacionaré Rússia amb una calor tremenda.

La meva expedició a Jogoperä va anar genial. Això sí, sort que m'havia preparat per tot o potser hagués marxat d'allà una mica decebut. La qüestió és que volia recollir cançons en llengua vòtia. Però no hi són. Només queden set parlants, sí senyors, set!

Deuen haver-hi una trentena per poden dir alguna cosa, però la lingüista Heinike Heinsoo; de la Universitat d'Estònia, amb qui vaig coincidir; em va dir que només són set amb qui ella pot treballar. Set persones que recorden força la seva llengua malgrat tot el que han viscut.

És molt dur, segons el que m'ha explicat la gent d'allà, veure com la teva cultura desapareix. Però la repressió en temps soviètics va ser molt forta. A més, aquella mania que tenien de portar gent amunt i avall, segur que amb la pretensió d'agermanar els pobles, va dispersar encara més el poble vot.

Des de fa uns deu anys, s'ha recuperat una festa tradicional reivindicativa dels vots. La festa però, no és més que una cinquantena de persones que premien (tela amb els premis...) a aquells més actius en la defensa de la cultura vòtia. També hi ha una sèrie d'actuacions on es poden escoltar les poques cançons que s'han recuperat.

Aquí estava la meva feina. El problema és que els parlants no són capaços ja d'entonar les cançons, només recorden les lletres. Tot el material que hi ha es troba a l'arxiu de la Universitat de Tartu. Enregistraments de principis de segle que seran bàsic per allò que vull fer.

Com que la feina que volia fer, ja s'havia fet un segle abans, doncs no tenia més remei que disfrutar de la festa i amarar-me d'allò que explicaven les gents d'allà.

La nota negativa són uns mosquits que m'han ben cosit de picades per tot el cos, algunes amb reacció al·lèrgica inclosa.

Els dies al poble Jogoperä (Krakol'ye, en rus) eren tranquils.
Passejar, anar a la platja, parlar amb la gent, beure el vodka
que em posava el meu amfitrió. Vida de poble. La meva amfitriona, la Zinaïna Andreevna, m'havia dit que faria fred (!) i encara he passat més calor de la que tocava amb els meus texans! A sobre, tenen el costum de beure te tota l'estona (sí, sí, ja sé per hidratar-se és el millor, bla bla) i jo matava per fotre'm aigua ben freda o una Coca-Cola! Afortunadament hi havia una botiga, tot i que no sempre la trobava oberta.

Ara a Sant Petersburg disfrutar dels carrers, dels ponts, de la calor i d'altres coses que no puc explicitar aquí.

Una nova etapa

2010-02-01T14:02:00.003+01:00

You don't know what love is until you've learned the meaning of the blues.
Així deia la cançó i hi estic totalment d'acord. Malgrat no tinc motiu per estar trist, l'absència d'aquell qui estimes et deixa dolor. Un quelcom a la panxa ben endins que s'apreta, s'encongeix, la gola se't fa petita, et fa mal i els llavis tenen aquell gust salat. No es tracta de comptar els dies en què no el veuràs. Cada relació és un món i en aquestes situacions límit, les circumstàncies concretes et cauen a sobre con un edifici que s'enderroca. Es tracta de lluitar amb un munt de situacions adverses que de vegades són enormes i un se sent petit. Molt petit.
Però si alguna cosa tinc clara és que l'amor mou muntanyes. Havia oblidat el que era l'amor, quina tonteria oi? `
Doncs sí, fins que no pateixes, fins que no plores, no saps si estimes o no. L'amor va lligat al dolor. Però en aquest cas el dolor és amable, perquè saps que aquell qui estimes, també sofreix i com no vols que l'altra persona sofreixi, intentes alleugerir els teus sentiments pensant en els bons moments que han estat compartits.
Em sento viu.

2009

2010-01-07T20:20:00.004+01:00

Ja hem entrat en un nou any. Tothom ha fet o està fent balanç de l'esdevingut l'any anterior. Personalment m'agradaria que aquest nou any sigui millor, això sí, vull deixar clar que per a mi, 2009 és un dels millors anys de la meva vida.
No només m'he tret de sobre la carrera, amb totes les inseguretats diverses que tot allò comportava, sinó que he treballat fent el que m'agrada a llocs com ara Madrid i Buenos Aires. Una despesa el CAP, sí, però ha estat ben profitós perquè m'ha donat l'opció de trobar una bona feina en un any de crisi. A més, he disfrutat del meu país preferit un any més. He pogut veure Moscou des d'un angle ben diferent. La pitjor part potser va ser l'estiu, tan avorrit a causa de l'economia. Però no hay mal que por bien no venga que diuen i gràcies a això he conegut gent fantàstica durant els mesos estiuencs. El millor de tot però, va ser cap allà a començaments de la tardor, quan va arribar a la meva vida la persona que més estimo. Amb ell he tornat a creure en l'amor (quina mariconada déu meu! :)) però sí, un no fa més que fer-se el fort i t'acabes adonant que ets molt feble. I així he acabat el 2009, estimant de ben a prop als meus pares, als meus amics i al millor xicot que hagués pogut somniar.
T'estimo.

T'estimo

2009-12-01T23:42:00.005+01:00

Feia temps que no m'actualitzava. Millor dit, que no m'actualitzaven. Però vet aquí que el temps passa ràpid i si no l'aprofites, t'aprofiten. La qüestió és que en una època d'inconformisme arriba el que menys t'esperes. L'Amor. Sí, amb majúscula. Pensareu que sóc el de sempre: exagerat, flipat, que s'encapritxa amb res... Potser sí, però un mateix no sempre acaba controlant tot allò que vol. He abanderat la causa de les "sí fronteres" a les relacions tot recordant aquell amor de lejos, amor de pendejos, però ni així. Tant bon punt arriba, no pots negar-t'hi.
De cop i volta tot es relativitza, ho veus tot més clar: saps qui ets, on ets, deixes de menjar-te les ungles, no sé... tot és més maco. Desitges no haver de sortir del llit, ni dels seus braços, ni de la seva mirada, ni del seu "t'estimo" en aquella llengua altaica. No sé si he de dir gràcies a algú, o a alguna cosa, o més aviat queixar-me per haver-me portat una loteria del patiment. L'únic que em ve al cap és que sóc feliç amb tot els meus problemes. T'estimo.

Una altra visió de Kosovo

2009-08-07T17:43:00.003+02:00

Aquest documental de la Televisió Txeca ens mostra una lectura que pràcticament no s'ens ha fet arribar als mitjans occidentals.

De tota manera, per occident, els serbis sempre seran els culpables de tot. Hipocresia política pura i dura.

Qamta manam qonqayta atinichu

2009-08-01T20:05:00.006+02:00

És increïble com la distància de vegades és tan dura però en canvi, hi ha vegades que la distància fa sentir-nos propers. Mai he viscut allà on hi ha mig jo. Però sentir-la cada setmana em recordava que sóc d'allà i que hi ha alguna cosa que no té a veure amb papers, ni nacionalitats, ni lligams familiars. Una cosa que vas més enllà d'una relació humana. Ella m'ho recordava.
Em feia riure. Ara fa tres anys recordo veure-la gaudir observant el mecanisme d'un pal d'aigua durant hores o llegint els passatges del seu llibre preferit que havia llegit tantes vegades.
No hem viscut junts però ella ha estat sempre amb mi. Per això la recordaré sempre, perquè no hi havia distàncies entre ella i jo. A més, en una part seva ella sabia que jo creia i seria l'únic de la família que podria fer una cosa que per ella era molt important. Ho faré, li ho dec.
No vaig poder veure-la abans que marxés per no tornar però no em sap greu perquè així ha estat sempre. Sabem que sempre hem estat junts i quan vagi a la meva ciutat blanca, ella hi serà.

Quyakuyki mamay!!!

Estiu

2009-08-01T19:43:00.004+02:00

Després de quatre llargs anys ha acabat una etapa. Una etapa en la que he après molt, sobretot d'allò que ha amarat en mi del viscut amb tanta gent. M'agrada conèixer. Sóc curiós amb totes les seves conseqüències i sé que aviat trobaré allò pel que he estat lluitant tot aquest temps. Els daltabaixos ajuden a créixer però és molt difícil suportar-los. Fan l'anada molt feixuga i per això ens perdem.
Sempre recordo el post d'aquest blog "I no ho tindrem" perquè de vegades, si no controlem allò que ens passa, caiem en un conformisme amb l'engany que això comporta.

He conegut molta gent i amb cada persona es crea un vincle diferent, analitzes, escoltes, sents i vius amb cada un dels individus que has trobat. Tot i així ens equivoquem. Volem una cosa i sempre ens equivoquem. No n'aprenem mai però som feliços. No ens enganyem! Sempre hi ha moments en què ens sentim feliços i ha de ser així. Res és etern. Com algú deia: això, també passarà. Tot passa i el temps ho col·loca tot al seu lloc.

Estic satisfet amb el que he fet. Estimo la meva família, estimo els meus amics i estimo aquells que substitueixen allò que volíem i no tenim.

Estònia

2009-06-07T19:46:00.010+02:00

Avui he conegut un noi qui m'ha animat a escriure aquest post. La veritat és que feia temps que em voltava pel cap aquest tema.

Molts diuen: un és d'on neix! altres diuen: un és d'on vol! però i si això no fos tan fàcil? La situació a Estònia és curiosa per aquest motiu.

Estònia és un país on un terç de la població és russa. A la capital trobem un 53% de russos i un 47% d'estonians si no em fallen les dades. Molts pensareu, deu ser com a Catalunya, són russoparlants però al cap i a la fi són tots estonians. Doncs no. El fet d'haver nascut a Estònia i haver viscut sempre allà no et dóna la nacionalitat. Amb això es crea una situació de discrimanció lingüística i social perquè molts dels russos estonians van voler crear la nova Estònia on viuen i defensaven la independència de l'antiga URSS però en canvi, pel Govern estonià, no són més que russos.

El problema lingüístic és evident però així com molts catalans accepten per exemple que el basc no és un únic tret identitari (perquè a veure qui l'aprèn) a Estònia podria ser igual. Són llengües tan diferents que la gent que ha viscut sempre allà no l'ha pogut aprendre per les raons que sigui. El problema és que ara, el govern espera que els russos l'aprenguin amb un miracle, perquè a les escoles estònies donen prioritat als estonians i no hi ha recursos per ensenyar la llengua.

Per trobar feina també ho tenen fomut. Fins i tot a zones on majoritàriament es parla rus, els russos com que no tenen la nacionalitat estoniana moltes empreses privades ni els contracten. Aquest amic que he conegut avui, fins a cert punt entenia aquesta política perquè és un país petit i el nacionalisme s'entèn com a protecció. El problema és quan ell, estonià de naixement i de sentiment no pot tenir la seva nacionalitat. Tampoc ha après estonià perquè molts estonians ja ni s'adrecen als russos per tradició i fer el pas d'aprendre una llengua tan diferent que hom no pot ni parlar i ni tan sols l'estat l'ajuda a fer-ho, és molt difícil. Així doncs es crea un cercle gens agradable. Russos que volen ser estonians i no poden, perquè només s'entèn un model d'estat. Així com ens queixem que a Espanya només entenen un model d'estat, a Estònia també.

Aquesta marginació no crea més que conflictes i fragmentació social. Així el nombre de russos amb ensenyament superior és força inferior que el d'estonians. La delinqüència entre els russos és major però, qui ho provoca això?

M'agrada reflexionar sobre aquests temes perquè com ja sabeu, no m'agrada quan els catalans independentistes veuen qualsevol independència positiva i iguals que les altres. Per això crec que no cal oblidar que a cada lloc hi ha unes circumstàncies concretes i no sempre es pot buscar la comparació fàcil amb el cas català. Per això també penso que Kosovo és una independència legítima però jo personalment, no la defenso per com s'ha portat a terme. Grenlàndia democràticament també ha dit la seva, i en aquest cas, sí és un cas exemplar alhora que difícil perquè 50.000 habitants són ben pocs però si és cert que tenen tot el petroli que diuen, problemes: cap!

Si Catalunya algun dia fos independent, s'els acudiria deixar-nos sense nacionalitat a aquells que no som catalans de tercera o quarta generació? Demanaríem una Catalunya monolingüe tot i voler una Espanya que oficialitzi les llengües oficials a tot l'Estat?

Moscou, Moscou

2009-06-05T13:52:00.006+02:00

Fa temps que no actualitzava el blog. Evidentment és per falta de temps. Volia comentar-vos una situació no gaire agradable que vaig viure a la meva ciutat preferida.

El 16 de Maig sortia del centre de premsa d'Eurovisió quan rebo una trucada d'un amic: tres amics seus havien estat agredit dins un vagó de metro i necessitaven algú que parlés rus. En aquell moment afortunadament havia quedat amb el meu amic Ruslan i ens va acompanyar a la comissaria de l'estació de metro Prospekt Mira.

En arribar allí eren els tres agredits, uns policies i els agressors. Tots junts, hi havia molta tensió sobretot pel fer dels policies, un tenia la sensació que els agressors estaven més defensats que no pas nosaltres. Obviament la realitat no era així, però la sensació era ben diferent.

Van començar a ploure policies, un i un altre, i vinga més... tothom deia una cosa diferent, que si s'havia de fer això o això altre, un merder! La qüestió és un dels agredits estava molt feble i feia patir. Després de fer uns escrits i renunciar a que els agressors siguin jutjats (cosa que complicaria molt la cosa i en definitiva havien vingut a veure el Festival i començava en unes hores) sembla que la cosa es calma i un dels polis, el que havia posat cer ordre al final, això sí, amb una bronca tremenda em demana el meu número de telèfon, perquè ve a Barcelona de vacances!!!

Moscou és una ciutat que sempre, sempre et sorprèn.

Gràcies Ruslan!

El Vittro a Moscou

2009-05-07T16:46:00.002+02:00

Tot ho teniu aquí:

http://eurovisio2009.blogspot.com

Granada i Sevilla

2009-04-09T15:12:00.010+02:00

POR EL PODER DE ZATOOORRRR

Anàvem per Sevilla i vam trobar aquesta cosa.

La meva dona, disfrutant de mi :D

El patio de los leones, sense lleons.

El mes dels daiquiris de fresa

2009-04-09T14:36:00.012+02:00

Unes imatges més de Madrid'09 i l'espectacle del tanga.

yo ya tengo mi vaca, ¿y tú?

Ay Quini! qué bien me lo pasé en Madriz, Quini, ains Quini!

Doncs res, que en aquesta producció no feiem més que jalar.

Er jefe i la Pérez

Ay Quini, gran técnico de sonido, Quini, ay!

Elo, siempre espléndida qué hubiera sido de mi en Madrí sin ti! Por cierto, Pablo, ya va siendo
hora que me aceptes en el facebook, no? que la rebaja en el argentino no era sin más ;-)

Can Bulgària! Ese bar donde pasamos taantas horas...

Ai Gastoncito! me tenés frito!! unas milanesas?

Quina il·lu veure l'Ivan i la Katrin a Madrit!!! Recordar les redecillas de Leipzig... :D

El Dúo de la Freakada 2009

2009-01-28T10:08:00.012+01:00

Qui havia de dir que tornaria a ensenyar el meu culet durant més d'un mes, un altre cop. Bé, almenys desconnecto de la ciutat més fashion del món (segons l'ajuntament) i m'estic a la ciutat dels bocadillos de calamares, sí sí, existeixen!!! el Mali (sí sí, un noi de la companyia que també li diuen Mali, ja tinc la parelleta el Mali i la Mali! :D) se'n va fotre un com aquest!

A més, te'l serveixen amb un bol ple de maionesa... sense paraules! :S

Us deixo amb unes escenes de camerinos

Per què vocalitzeu si al final: como el coro canta molto male, non lo pago!?

Toni, que no, deixa't les orelles que no val la pena vocalitzar!

Quina obsessió pels vocalisos!

Així es relaxa millor un mateix... Toni?? deixa de vocalitzar allà darrere!!

Toniiiii, paraaaaaaaaaaaaa de vocalitzaaaaaaar!!!

No vull dies com el d'avui

2009-01-06T18:18:00.003+01:00

Tristor,
on miro
on sóc.
Obligació,
d'ésser
de tenir.
Necessitat,

de què?

Tristor,
roman

sempre.

Paciència?
No n'hi ha.

y lo realizado que se siente uno con tan poca cosa!

2008-12-11T23:04:00.003+01:00

la qüestió és: per què cony vaig acabar fent això?

The Vittroparty 2008

2008-10-27T09:47:00.012+01:00

Sembla mentida que hi hagi tantes petites coses que et desequilibrin. Dissabte va ser un exemple d'això. Va ser un plaer poder gaudir de gent maca i divertida. Com sempre, no tot és meravellós i malgrat que visc acostumat a viure sense l'amo de l'Infern, no deixava de tenir la petita esperança de poder-lo tenir més a prop dissabte passat. No passa res. Potser vaig ficar la pota quan no tocava, però la vida continua i agraeixo moltíssim la bona estona que em vau oferir tots els presents el dia on se celebrava l'anada sense retorn cap als 30... ains, què hi farem!

Borrón y cuenta nueva que diuen, jo per això, m'estimo més disculpar-me pels meus errors i mirar cap a endavant. Potser no cauré mai a l'infern, però que no sigui per no haver-ho intentat. Que què té l'infern? doncs no ho sé, però enganxa més del que semblava en un principi.

Algunes fotos de dissabte, gràcies a tots!!

Que no que no! que hi ha gent que sembla que és gay però després no ho és...

El joc del missatges... què wai!! això sí... encara espero aquella tranka de mitjanit al guardaroba :(

oleeeee esos ganadores del I concurs: pon un playback en tu vida!!

Moments Fotocool

Simplement wapíssima!!!

Ui, però si porto otro modelito com les presentadores de TV!!!!!

braves!!!!

Viatge a Kirguizistan i Kazakhstan

2008-08-13T17:27:00.002+02:00

Per a informació sobre el viatge al Kirguizistan i Kazakhstan:

http://elvittroalsxikitistans.blogspot.com

al menú de la dreta també teniu l'enllaç

Zinaïda Andreevna: una de les últimes parlants del vot

2008-08-03T21:40:00.012+02:00

Uns quants anys enrere...

Fa uns sis anys vaig comprar un diccionari, el diccionari de llengües europees de Ignasi Badia i Capdevila. Quina va ser la meva sorpresa, que vaig descobrir una llengua que estava en perill, segons el llibre quedaven menys de vint persones que la parlaven.

A mi em va fascinar, pensava que en l'europa actual les llengües en perill eren de sobre conegudes i més després d'haver llegit tant sobre aquest tema!
Des de llavors sempre havia mirat el mapa europeu amb certa curiositat. Sempre mirava aquella zona pensant que algun dia hi aniria.
Us imagineu com una cultura de segles pot ser reduïda a vint persones? No, no us ho imagineu. Ni jo tampoc.
És impossible fer-se una idea d'una cosa que no ens importa. Perquè no ho valorem. És més important el progrés, els diners, la tecnologia: a qualsevol preu!

Sabeu què som? Som persones. Les persones tenim sentiments i els sentiments no es compren amb diners. A més, les persones tenim un codi únic. La llengua.
Alguns diuen que les llengües serveixen per la comunicació. Quina llàstima, perquè de vegades alguns no s'entenen ni tan sols parlant en la mateixa llengua.
La llengua és quelcom més. La llengua és una manera de ser d'un col·lectiu, una manera de veure el món, de veure els altres i sobretot, de veure´ns a nosaltres mateixos.
Això és una llengua. Si només parlem de comunicació no existiria l'art de la paraula: la literatura.

Tots aquells que defenseu el progrés penseu que, el progrés no té perquè anar en detriment de les persones. El dia en què no pogueu parlar en la llengua que us va ensenyar la vostra mare amb ningú, el dia en què ningú reconegui qui sou, d'on veniu, el dia en què perdeu allò que sou, aquell dia, us lamentareu.
Us lamentareu però insisteixo, ara no us ho creieu. És tan fort el que dic, que és increïble. Afortunadament, això no ens passarà ara ni en cent anys.

Vaadjelaized ôlla veel eloz: El poble Vot encara és viu!

He conegut una persona que sap del què parlo. Persones com ella, n´hi ha més de les que penseu, però a Europa, no són més de vint.
Zenaïda Andreevna no pot parlar la seva llengua més d'un parell de vegades l'any quan hi ha la festa dels vots que reuneix no més de 30 persones i lingüistes que intentar preservar tota la informació possible.
Què importa una llengua que ni tan sols la parlen les poques persones que la coneixen?
Doncs importa perquè, aquells que s'omplen la boca fomentant l'igualtat de les persones, moltes vegades la fomentat no respectant les difèrencies de la gent sinó creant clons que siguin dòcils perquè aquesta societat segueixi el seu curs.
Des d'aquí exhorto a la reflexió a aquella gent que aneu d'alternatius-ecohippies que diuen que no cal buscar la diferència i cal trobar la similitud, perquè, el més maco de tot, és poder viure i conviure essent, cadascú de nosaltres, ben diferents.
Qui som per dir als altres què o com han de sentir!?

Una escapada a Sankt Peterburg

Com havia decidit fa unes setmanes, divendres dia 1 d'agost vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a la Venècia del Nord. Hi anava amb la més simple idea de conèixer aquella ciutat. Era la segona vegada que anava a Rússia i no me la podia perdre.
Vaig deixar enrere la meva gravadora digital perquè tenia assumit que seria un suïcidi plantejar-se arribar als pobles on viu la gent vòtia.

Un cop a Sankt Peterburg vaig conèixer un desconegut, és a dir, el vaig desconèixer perquè ja l'havia desconegut, és a dir conegut...

Un tio molt maco, amable, simpàtic i va fer-me un expresstour per la ciutat i va fer el possible per ajudar-me a trobar la manera d'arribar als pobles de Krakol'e o Luzhitsy.

Impossible, hi havia un bus que anava a Krakol'e a les 15:00 i tornava a les 17:00.
L'altre opció tampoc era factible perquè no hi havia tren d'anada.
Només hi havia la possibilitat d'arriscar, com diu ma mare: pa'trás ni pa' coger impulso.

El problema afegit era on dormir. Tenia certa informació i sabia que en aquells pobles no hi vivia més de 100 persones amb la qual cosa, un hotel era impensable.
Però sempre tenia la possibilitat (sempre teòrica) d'anar a dormir a un poble més gran. El com anar-hi o saber si hi havia algun poble més gran amb hostal era missió impossible fins que arribés allà.

Així que, ni corto ni perezoso, em llevo després de quatre curtes horetes de son per agafar el tren que em portaria a Kingisepp, l'únic lloc on sabia que podia anar el dissabte dia 2.

Puntualment, a les 8:10 AM, surt el tren que tarda 3 hores ple de gom a gom i jo dret, amb bullofa al peu dret i entre alguna bicicleta, un cubell ple de gerds, un gos i una gallina (sí sí, una gallina).
El tren es va buidant i jo vaig patint, perquè pensava que anava a un lloc més o menys gran i quan arribo allà, a Kingisepp. Només tenia ganes de tornar. Però no podia. No hi havia més trens.

Pregunto per l'estació de busos. Calia saber si trobaria un bus cap a Krakol'e o Luzhitsy. N'hi ha, però només un i sortia en 4 hores! De cop i volta noto una mà a l'espatlla: a on vas? (evidentment no parlava en català) - i li responc que no ho sé ben bé, però que suposava que cap a Krakol'e.
Em va proposar de compartir un cotxe (a Rússia qualsevol cotxe que passi us pot fer de taxi previ acord del preu) i vaig acceptar la temible proposta: un cotxe, dos desconeguts i no sabia ni on cony anava i molt menys, a què fer!

Després d'una horeta de viatge em diu el conductor: vet aquí Krakol'e, do svidanya!

Aquest cartell em va donar què pensar perquè pel que havia sentit, no només era zona fronterera sinó que estaven construint un port i calia un permís especial per estar en aquella zona (!).
Aquell "arreveure" del conductor semblava una sentència, i era normal, aquell poble no tenia més que 20 casetes molt disperses i un camí de terra. Estava molt nerviós. No sabia on era, perquè hi havia anat, no tenia on dormir, no veia cap botiga ni cap persona!

Després de caminar uns minuts veig una dona treballant en un hort: perdoni! vostè sap d'algú que parli vot? - "lo què?" (aquesta seria la traducció idònia) "no sé de què parla vostè!"
Llavors el cor volia sortir del meu cos. M'havia equivocat de poble? Tota aquesta aventura per res? El pitjor era on dormir! perquè només hi havia la possibilitat de dormir al camí de terra o entre gespa i plantes plenes de paparres... ains... quina por!!
Sis casetes més endavant veig dues persones també a un hort. Eureka! saben de què els parlo!
Un senyor em digué: alguns especialistes com vostè ja han vingut per aquí! continuï fins el final del poble i a mà esquerra hi ha una casa, allà hi viu la Zenaïda Andreevna. Ella parla vot.

Ara sí que el cor ja no s'aguantava al seu lloc, després de tants anys mirant el mapa i pensant com seria aquella gent, l'havia trobat!
I si no em volia rebre? i si no tenia temps per a mi? osti! encara no tinc on dormir!

Arribo allà, miro i remiro la casa perquè no sabia si cridar o què, no hi havia timbre obviament. De sobte surt una dona: què vol? qui és vostè?
Quins nervis, què li dic? que sóc un freakie?
"Veurà senyora, em dic Víctor, sóc de Barcelona i estic interessat en parlar sobre el vot"
Li va canviar la cara i em va convidar a entrar a casa seva.
Us ho imagineu? Havia trobat a Zinaïda Andreevna!

24 hores de difícil descripció

Em va oferir un te i vam començar a parlar. Jo estava tan nerviós que no sabia què dir-li! Però la conversa va ser fluïda.
No vam parar de parlar, d'ella, de la família, dels vots, de la llengua.

Zenaïda m'explicava que potser queden unes 40 persones vòties, però no tots són parlants reals.

Els vots que romanen són gent de més de 80 anys i fa molts anys que no tenen possibilitat de parlar la seva llengua i l'han oblidat en gran part. Potser fa més de 60 anys que no la poden parlar a diari.
Hi ha estudiosos de l'Universitat de Tartu, Tallin (Estònia) o Sankt Peterburg que s'interessen pel Vot. Alguns fins i tot la parlen força bé sengons Zenaïda, però ja no és el mateix.
Hi ha la voluntat de mantenir-la, però com diu la Zinaïda, com es pot mantenir una llengua si no es parla al dia a dia?

La Zinaïda ha ajudat a enregistrar moltes dades sobre el Vot així com cançons. Encara recorda molt i s'entristeix quan parla sobre el passat. Recorda quan va tornar de Finlàndia després de la guerra: quan vaig tornar a Jögöperä (Krakol'e en vot)tots eren russos. No havia quasi ningú que conegués.

A Finlàndia havien portat gent de la regió (vots, ingris, vepses...) tots fino-úgrics, no volien gent que no fos d'allà: "no volien armenis ni georgians".
Seria l'egoïsme de Finlàndia un motiu pel qual aquests pobles s'han vist tan perjudicats?
Eren propers lingüísticament (tot i que Finlàndia encara pertanyia a l'URSS) i això els ha costat la pèrdua de l'identitat com a poble a tots ells. Paradoxal.

La casa de la Zinaïda i el Viktor.

El Viktor va construir una "banya" (sauna russa) ell solet i m'explicava com era la tradició de la banya.

Em podria allargar molt més. Han estat molt enriquidores aquestes converses amb la Zinaïda i amb la seva filla, Victòria, qui em va allotjar aquella nit al poble del costat, Luzhitsy.

El Viktor, La Zinaïda, el seu gendre Viktor i la seva filla Viktoria, hehe...

Que mona la granoteta tan petiteeeta...

Vam dinar, vam sopar, vam cantar, era un somni. Un somni fet realitat.
Personalment, tot i comprovar que hi ha hagut força interès per estudiar el vot, la llengua està més morta que viva. Perquè ningú la parla, només es conserva en la ment dels vots i només surt en forma de cançons de tant en tant. El 25 de juliol és la festa dels vots i allà es reuneixen i poden practicar allò que encara els ve a la memòria.

Com deia al principi és molt difícil fer-se una idea del que han viscut els vots.
Els han negat com a poble, perquè com diu la Zinaïda: jo sóc vòtia i no hi ha cap lloc on ho digui. A la antiga URSS kazakhs, uzbeks, armenis, tots tenien passaport de la URSS on deia la seva nacionalitat. En el meu sempre hi ha constat la nacionalitat russa.
Segurament pensareu, què té d'important això en el món sense fronteres que volen construir?
Doncs aquest món sense fronteres existirà quan totes les persones existeixin.
Els vots han estat un poble i ningú no els ha reconegut, o millor dit, ningú no els ha conegut!

I potser d'aquí a 40 anys, no quedarà res del vot més que en els llibres dels estudiosos. Una llengua més que ha entrat en la història de les llengües mortes, i mai no oblidaré que he pogut veure aquesta llengua en vida. Això no té preu. I mentre escric això em cau una llagrimeta, perquè ara veig, que deixar de parlar la teva llengua és oblidar d'on vens. Si no vens d'enlloc, no has nascut.

Quan ens vam acomiadar la Zinaïda em digué:

"Aguanteu! No deixeu mai de ser catalans, nosaltres ja no som res"

En relació a la detenció de Karadzic...

2008-07-31T13:03:00.005+02:00

La detenció de Karadzic és positiva, però a mi em deixa un regust amargant perquè la hipocreria occidental és tal, que l'OTAN, UE i EUA es jacten d'una feina ben feta sense que ningú els pugui criminalitzar de allò que ells també han fet.

Un bon amic m'explicava que un conegut seu italià, va estar destinat a Bòsnia durant la guerra. Aquest soldat li comentava que no podia creure allò que veia a la televisió italiana quan va arribar a casa seva. Durant la seva estada als Balcans, les atrocitats que va veure per part de Bosnis i Croats no tenien cap mena de pietat. Mai ha pogut entendre perquè la realitat informativa havia estat canviada d'aquella manera. Era com si el que hagués vist no fos cert i tot aquell que no fos serbi era un angelet.
Els criminals de guerra tenen noms i cognoms senyors i és evident, que no tots són serbis. Però ningú se'n fa càrrec i a partir de paral·lelismes absurds el poble serbi ha sofert més que cap altre. Perquè sí, hi ha hagut víctimes, de tots els bàndols i és terrible, però només els serbis, a més, són qui s'han emportat el sanbenito de culpables.
Ningú condemnarà a les tropes de l'OTAN que semblava que estaven de vacances, o els holandesos que van permetre el que va passar a Srebrenica.

I és que el Tribunal de l´Haia ha alliberat criminals croats i albanesos. Tan criminals com els altres, però hem d'acceptar que són bons, que són innocents. Així és la mentalitat progressista del món occidental que hem de compartir tots plegats.
No us estranyi que aprofitin l'ocasió per responsabilitzar Karadzic de la mort de Kennedy, com que no ho van aconseguir amb Milosevic... i és que ja tot fa gràcia.
Els EUA sempre sean els bons i l'UE anirà darrere seu i així sempre podran aconseguir el que vulguin.

Quins interessos hi hagut per criminalitzar Sèrbia d'aquesta manera? Estic segur que ni ells ho saben, però potser, i dic potser, cap dels països balcànics té a veure amb la raó de fons.

Canviant de tema, m'acosto a una qüestió lingüístics que m'interessa, de ben segur que els catalanets progres que tant defensen les independències que tot quisqui sense tenir una idea àmplia de cada cas particular, acceptaran les noves idees d'alguns croats que afirmen que la seva llengua, no només no és la mateixa que la dels serbis, sinó que no té arrel eslava.
La comunitat lingüístca cada cop té menys pes en aquests casos però espero, que aquests que defensin l'unitat de la llengua catalana, no es deixin portar per aquells arguments tan simples i siguin conscients de l'unitat lingüística del serbocroat.

Quines coses...

2008-07-28T09:58:00.011+02:00

Avui he fet una cosa curiosa. He anat a la meva estació preferida: Kiívskaia. He estat assegut una bona estona mirant els frescs que hi ha per tota l'estació. Llavors he decidit agafar el metro per tornar a la ressidència. Però no ho he fet fins passats uns vint minuts. Hora punta. Assegut en un banc davant de l'andana, he estat observant com anava i venia la gent. Cada trenta segons passava un tren. A cada tren pujava moltíssima gent. Era increïble. Els trens són el doble de llarg que els del Metro de Barcelona. Imagineu-vos-ho per un moment. Cada mig minut, tota aquella andana ple de gom a gom. Mig minut i una altra gentada... el més fort de tot, és que no tenia la sensació d'angoixa que he tingut en altres metros. 10 milions de persones agafen el Metro a Moscou diàriament. El més transitat del món.

Sabeu que a Moscou encara se´n troba la Mirinda? No només se'n troba sino que el gust de la Fanta no ha canviat per assemblar-se a la Mirinda. La Fanta que coneixem ha canviat de fórmula durant aquests anys fins el punt d'arribar a ser un punt àcida i groguenca. A Moscou són taronges, ben taronges com la Mirinda. M'encanta.

Li diu una russa a un català: escolta m'ha encantat el teu gaspatxo i les altres delícies que has cuinat. Això de l'oli d'oliva és una passada. Molt sà oi? Per què no te'l enduus? Jo no sé què fer-ne...

El meu fetitxisme pels peus dels homes m'ha convertit en un expert en moda russa de calçat masculí. No sé si m'agraden les sabates, o és que em posen a mil alguns dels russos que les porten. A Barcelona semblarien sabates de botiga paki, però aquí, per algun misteri diví, semblen fashion.

Una crema d'albergínia servida en un pa... sí sí, el pa es menja

El del mig és l'Alex. El meu primer amic rus de la mateixa vorera que jo. És taaaaaaaan maco...

Que bo em va quedar el gaspatxo!!! Un bon gaspatxo i xampanskaia d'Osètia! mmmm!
ai sí, no pateixis, ara mateix m'enduc l'oli d'oliva...

L'hotel Ucraïna al fons... aviat aviat, no el veurem mai més...

Una altra perspectiva de Sant Basili

Experiments fotogràfics a contrallum...

flamenco???!!!

Si la vida t'angoixa

2008-07-18T20:28:00.005+02:00

Aquest es un poema que vam fer ahir a classe, us passo una traducció casolana i una transcripció com per ser llegida en català.

Если жизнь тебя обманет, Iésli gizn tibià abmànyiet
Не печалься, не сердись! Nyié pitxallsia, nyié sirdís
В день уныния смирись: V dieny uninyia smirdís
День веселья, верь, настанет. Dieny visiéllsia, vier, nastànyiet

Сердце в будущем живет; Siérdtse v búduxem giviot
Настоящее уныло: Nastaiàxiie unila
Все мгновенно, все пройдет; Vsió mgnóvenna, vsió praidiot
Что пройдет, то будет мило. Xto praidiot, to búdiet mila

A. S. Puixkin

Si la vida t'angoixa,
no entristeixis, no t'enfadis!
Si és dia d'abatiment, ressigna't:
el dia joiós, creu-me, vindrà.
El cor viu en el futur;
el present és trist:
tot és passatger, tot marxarà;
el que hagi de venir, allò, serà bo.

Em va animar molt!

Caminante no hay camino...

2008-07-16T13:57:00.005+02:00

El parc VDNKh es la passada. Impressionant. Se que no paro de dir coses meravelloses de Moscou, pero es aixi. Ahir vaig caminar unes 6 hores, si si, 6 hores. Sense parar, i es que quan agafes el ritme... Hi ha transports, si, pero no n'hi ha prou, sense un bon parell de cames es impossible.

Cada vegada que intento mirar que fer, s'acumulen les ganes de viure aqui. No nomes de veure allo imprescindible sino de coneixer els secrets que es troben darrere de cada raco. Sembla que Moscou arrossega tot el pes de la historia d'aquest vast pais, i quan passeges per aqui, aquest pes l'arrossegues tu mateix. Indescriptible.
Aqui unes imatges d'ahir. Tornar a veure alguna cara coneguda en aquesta ciutat, et deixa un regust magnific.

Arribant a la fantastica ciutat de Moscou

2008-07-14T19:27:00.004+02:00

(ni accents, ni c trencada, ni res de res)

Que te aquesta ciutat que m'encanta? No ho se, pero la trobava a faltar.
Tot i la calor que fa i les grans caminades que s'han de fer per arribar a qualsevol lloc, val la pena.

La ressidencia es troba a l'edifici central de 'Universitat Estatal Lomonosov (MSU o MGU), si feu una ullada al google, flipareu. Es un edifici enorme, i enorme es queda curt. Plenament sovietic, a mi personalment, m'encanta. Pero anar d'una punta a l'altra, es mes que un passeig.

Ahir vaig quedar amb uns amics russos i afortunadament vaig veure que estic mes "suelto" que l'any passat amb l'idioma, weno, tinc una amiga que encara em diu que on he deixat el rus de l'any passat... pero si no parlava i nomes feia veure que entenia el que deien! >D

Total, dema tinc una quedada amb la meva amiga Liuba i una gent del Couchsurfing i ens faran un reportatge per la TV russa!

Dema tinc la prova de nivell per a les classes i a veure que em depara el futur en aquestes 4 setmanes.

Nomes us aviso que, ahir, el meu amic Alex, em va dir que no sabiem el que haviem fet comprant un bitllet de tren per a Kirguizistan en 3a classe, que estaven bojos... ai ai ai...

Es ist vollbracht...

2008-07-12T19:44:00.003+02:00

Avui ja sóc a Berlin. Enrere ja he deixat tot l'esdevingut a Leipzig durant tot aquest any. Com és normal, estic trist. Avui m'ha costat acomiadar-me de l'Andrea, del Jonathan, de l'Ivan... i és que ens ho hem passat molt bé. Fa goig pensar que encara hi ha gent maca voltant pel món i que he tingut la sort de trobar-me'n molta.

No oblidaré tots i cada uns dels moments que hem passat junts, vivint les redecillas en aquesta ciutat que ens despertava de vagades, un cert amor-odi.

Em porto coses fantàstiques de cadascú que he conegut. Sabeu totes les coses que he après de vosaltres? Des que he comenc,at a estudiar música, mai, i dic mai, he congenitat d'aquesta manera tan especial. Es clar que he coneguet gent maquíssima abans, però a Leipzig hi ha hagut un quelcom diferent. Una confluència de factors que ho ha fet inoblidabe.

Ara comenc,a una nova etapa a Barcelona, tinc ganes de tornar a veure aquella gent que m'ha hagut de soportar durant més temps. Això són amics!

Abans però, passaré 7 setmanes voltant "por ahi" i qui sap que em trobaré.

No deixeu de passar per aquí, sempre hi haurà alguna novetat.

Gràcies!

2008-07-11T19:13:00.005+02:00

a l'Alicia, a l'Andrea, a l'Angelo, al Carlos, al Dalibor, a l'Edelweiss, a l'Elvira, a l'Iván, al Jonathan, a la Lali, a l'Oleguer, al Pablo, al Tito, la Tineta, al Tomeu, al Víctor G. i sobretot al meu Jordiet.

Gràcies pels favors que m'heu fet durant aquest any de burocràcies, viatges, embolics, mudances, etc... sense vosaltres no sé què hagués fet amb totes les coses que han passat.

Lo nuestro se acabó...

2008-07-05T22:25:00.008+02:00

Como decía la canción: lo nuestro se acabó, y te arrepentirás de haberle puesto fin a un año de amor...
De hecho, el fin casi que lo he puesto yo porque soy yo quien se va de Leipzig.
Eres una tia fantástica, especial y lo sabes. Me costará acostumbrarme a no ir por ahí buscándote para contarte redecillas.
¿Te acuerdas de nuestra redecilla?¡qué momento de tensión! HAHAHA

Ya te he dicho muchas veces, que todos tenemos etapas en nuestras vidas donde tenemos que despedirnos de gente, pero pocas veces, me he tenido que despedir de alguien tan especial, porque eres tú quien ha dejado huella.

¿Qué tienes que nos vuelves locos a todos? No lo sé, pero sólo espero que pueda volver a disfrutar de tu compañía otra vez y volver a reirnos de las redecillas, de los vergueos, de eurovisión, de tu regla y de tu hambre. :D

Aquí te dejo unas fotillos. Zer polita zaren!

MAITE ZAITUT!!!!!!

y cómo no.... la redecilla del año!! hahahahahaah

Hi havia una vegada un motxileru glamourós...

2008-07-01T00:36:00.005+02:00

Ja falta poc per l'OTTRKOK 2009 (operació tocar tita russa, kazaka o kirguiza).
La diferència amb altres viatges és que per primera vegada faré servir la famosa motxilla del motxileru. Quan vaig anar al Perú, anava molt carregat i podíem deixar maletes a llocs segurs. Ara, no tenim ni puta idea d'on dormirem i/o acabarem.

La qüestió és: com es fa una motxilla de motxilero però amb glamour?

Doncs no ho sé, però ho descobriré.

No vull tornar a passar la frustració de l'any passat a Moscou quan no ens van deixar a tres discoteques glamouroses... aquí el Dr. Infierno diria: "claro, es que como vas de cumba por la vida..."

Una motxilla, una ressidència russa, 4 dies de tren, 4 països, llet d'euga fermentada... on fico el glamour?
No ho sé, però el ficaré on sigui.

Un motxilero normalment porta 3 mudes, una posada i dues a la motxilla. En aquest cas, una de les mudes, Calvin Klein... per a les nits compromeses.

Pantalons... uf! pantalons, uns de muntanya per anar a cavall per les estepes kirguizes, uns texans i uns texans glamourosos... no?

El vestit de bany que no falti, que els llacs russos donen molt de sí els diumenges.

Sabates: sandàlies d'estiu (avarques no, que a Rússia no tenen glamour, bé a BCN tampoc segons el Dr. Infierno), deportives per a ciutat, botes de muntanya i sabates glamourosíssimes. Ups, massa sabates, aquí tindré un problema...

Samarretes, les justes, una posada i 3 a la motxilla. Una d'elles que sigui almenys del Zara (!). Ah! una camisa mona glamourosa també s'escau.

Potingues: tots! per alguna cosa s'han inventat els potingues "de viatge" petitons i monus, i que no falti la crema exfoliant.

En principi amb això hauria de tenir prou per 7 setmanes.

El que s'ha de fer per poder anar un dia de marxa per la meravellosa ciutat de Moscou.

La cuisine del Vittro: Pupusas con Chimol

2008-06-30T19:20:00.008+02:00

En tot el temps que porto a Leipzig, he après moltes coses. El fet d'haver conegut gent d'arreu, m'ha aportat una sèrie de receptes noves que crec que val la pena compartir.
Avui, m'ha donat per dir-vos com es fan pupusas amb chimol, plat típic d'Honduras, El Salvador, Guatemala, en general molt extès a Amèrica Central.

Pupusas de formatge amb Chimol

Ingredients:

Per a les pupusas:
una tassa i mitja de farina de blat de moro (per unes 5 o 6 pupusas)
Aigua
Sal
Fomatge fresc salat (o mozzarella fresca afegint-hi la sal)

Per al chimol (4 persones)
6 tomàquets
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 ceba
un manat de coriandre
vinagre
el suc d'una llima

Elaboració:
Afegiu aigua a la farina de blat de moro amb una mica de sal, de manera que quedi una massa ni molt tova ni molt dura. Ha de tenir una textura fàcil de treballar i que no s'enganxi a les mans.
Un cop estigui preparada la massa, farem una boleta del tamany d'un ou i li farem un forat on ficarem un trosset del formatge fresc. Tanquem la pilota i amb dues capes de paper de plàstic (tipus bossa transparent) l'aixafem en mig de les dues capes plàstiques fins obtenir la pupusa. L'ideal és que siguin tan fines com sigui possible sense que el formatge surti.
Tot seguit, en una paella antiadherent (important) les deixem daurar-se amb un raig d'oli. Han de tenir un color daurat com a l'imatge:

El chimol és deliciós i molt agraït a l'estiu.
Tallem a trossos ben petits el tomàquet, els pebrots i la ceba. Seguidament el coriandre molt ben picat i ho remenem tot junt. Després hi afegim un raig de vinagre, el suc de la llima i sal al gust.

Un bon plat amb un parell de pupuses i chimol per sobre, deliciós!

En la boca del lobo

2008-06-30T18:15:00.003+02:00

Qui em coneix sap que a mi el futbol m'importa bastant poc. A més, que jugui Espanya tampoc és que em faci la il·lusió del segle... però ahir, hi havia la possibilitat de veure els alemanys abatuts si perdien l'Eurocopa.

A Alemanya hi ha coses que funcionen molt bé i són d'admirar. Però permeteu-me dir-vos, que els mites ja no existeixen.
Són quadrats, i molt, però pel que volen: per exemple, quan treballen al sector serveis són lents, quadrats, antipàtics, molt poc eficaços i com no parlis un alemany de Hannover, mai no seràs prou escoltat i/o respectat. Mai no aconseguiràs res que no sigui al menú, a la carta, etc... ni que sigui quelcom bàsic, no t'escoltaran. Potser penseu, bé, un cafè amb llet amb la llet freda... doncs no! jo almenys, no ho he aconseguit.

Això és només un exemple. Però durant tot aquest any, m'ha fet mandra conèixer alemanys. Costa entra-hi (una mica com els catalans segons la meva experiència, sent el cas alemany més extrem) i la veritat no sempre saps de què parlar. Quan escolto converses entre ells penso: joé, quin pal!
I és que nosaltres riem bastant, fins i tot de coses serioses. Ells riuen amb un altre humor, no entenen les nostres bromes i encara tenen alguns temes tabú. A cap noia se li acut dir en el seu grup d'amics: buah, estic fatal, m'ha vingut la regla... Però és que tampoc he tingut ganes d'endinsar-me buscant el seu humor.

N'hi ha, d'alemanys, que són molt oberts però tant, que tenen un toc "echao pa'lante" que em fa poca gràcia tot sigui dit.

També hi ha els Latinòfils, que es quadren per ser desquadrats, aquests però, volen ser tan latinos, que són pesadets.

Estructurats sí que són. El que passa és que tenen una estructura tal, que no pots debatre amb ells de res que surti de les seves estructures. A mi ja m'han dit que perquè em molesto en parlar un dialecte regional (!), i llavors comencen a parlar Sächsisch (Saxó) que sembla que tinguin una pilota de carn picant i calent quan parlen així: i a sobre he de riure per la gracieta...

Quan vaig estar a Oldenburg, també vaig tenir la sensació que em miraven malament. Ho fan. Clar, no sóc ros amb ulls blaus, i en segons quins llocs, m'han fet sentir bastant violent. Això no ho havia viscut fora del país teutó.

Per totes aquestes raons, i alguna més, ahir vaig decidir anar a veure el partit amb la colla pessigolla a un bar: a la boca del lobo.

Els costava, als alemanys, fer "la ola" i coses d'aquestes. Clar, s'han de conèixer, assajar i fer-ho. No tenien temps ahir. Però almenys, imitaven tot el que nosaltres fèiem.
Només en un moment, van cantar una mena de cançó alemanya tipus "la cabra la cabra..." i no us podeu imaginar com se'ls va quedar la cara quan vam començar a cantar-la nosaltres, canviant-li improvisadament la lletra... que divertit!

I al final guanyà Espanya. Potser en un altre context m'hagués importat bastant poc, però ahir vaig disfrutar. Aquella mirada altiva havia desaparegut per un moment. Mola!

Heus aquí, una foto que MAI MÉS tornareu a veure. Gaudiu-ne....

quin horror de papada por dios... és la postura eh??? quin poc glamour...

Cap endavant

2008-06-29T11:59:00.005+02:00

Fa quasi 10 mesos que vaig venir a terres teutones. Ningú no sabia què havia de trobar aquí. El temps passa i acaba aquesta etapa.
En aquesta etapa, s'han complert alguns pronòstics inicials però també n'ha portat de nous. Un acaba coneixent-se molt més a si mateix. És la primera vegada que visc sol, sense companys de pis, sense parella, hi ha molt de temps per a pensar.
Pensar en tot allò que s'ha fet durant tot el temps des que un deixa el niu familiar i s'acaba fent un balanç.
Aquest balanç és positiu, i no precisament, per les conegudes festes Erasmus (que n'hi ha i moltes!) sinó per haver conegut gent que ha ajudat molt en moments realment negres.
Suposo que el fet de no tenir una referència general en el nou entorn, fa que tot el mal que pots patir, el pateixes, molt.
Ara recordo moments d'angoixa, de tancament, de no sortir de casa, d'insomni, molt d'insomni... i malgrat tot, el record és bo.
Personatges entranyables, "sessions de porteries", "redecillas", bronques al sudaka, els bojos (literalment) que seien amb nosaltres durant el cafè de la tarda, la classe de bewegung, els debats intensos amb el "terrone" ... i tantes coses més que romandran per sempre en un arxiu dins el meu arxivador.
Perquè sí, sempre ens passen coses que ens agraden, però al final acaben classificades en la nostra biblioteca personal. No podem viure-les més, però ens quedarà elpoder recordar-les i haver après que tot el que ens passa, forja una petita capa més, d'allò que som.

Feta la llei, feta la trampa…

2008-06-17T17:11:00.003+02:00

Aquests dies la burocràcia m'està tocant els collons. Fins els fons.
Però avui ja no puc soportar la impotència que sento.

Ens queixem que hi ha molta immigració, que tothom entra a Espanya, i la meva pregunta és: com ho fan?
Tinc dos amics serbis que volien passar 14 dies a Barcelona i no puc fer-los una invitació perquè no tinc fotografies amb ells.

L’amistat no sempre es pot acreditar, com gravem trucades telefòniques? Xats? Obviament el viatge ha estat quelcom espontani, si ho hagués sabut enregistro els xats i em faig mil fotos, però això demostra que som més amics?

Doncs sembla ser que sí, obviament, en un futur podré remediar-ho sempre que pugui tornar a Sèrbia i fer-me fotos amb ells.
Quantes màfies deuen conèixer la llei i fer tot el possible perquè casos falsos semblin reals, en canvi, un cas real de debò, no l’accepten.

Però hi ha alguna raó de pes perquè no puguin venir 14 dies amb bitllet tancat? Això és l’europa unida?
Però si ve tothom! El que em pregunto és com és posible que entri tanta immigració amb totes les pegues hi posen.
He estat a Sèrbia durant 14 dies, a casa d’aquests amics, dues persones amb bona feina que només intenten passar unes vacances al nostre país.
Vergonyós, em sembla vergonyós.

Quantes coses...

2008-06-01T19:01:00.012+02:00

Han passat tantes coses aquestes setmanes que no sé què explicar...
em quedo amb 4 coses:

1. el pedrusco que li he de regalar al Dr. Infierno
2. Lo bona que estava la cantant d'Ucraïna a Eurovisió
3. Lo boníssims que estan els serbis
i sobretot
4. Vânia Fernandes... és grande! a melhor interpretação sem dúvida!

Senyora del mar,
Davant vós, em deixo caure
Qui ha de venir a tirar mitja vida i pau
D’aquesta taula, d’aquesta casa, ara perdudes?
Amor, on ets?

Davant vós, la meva ànima és buida
Qui ha de venir a cridar allò que és meu?
Oh mar gran, porta’m
El meu amor encara sense fi

Ai negres aigües, ones de laments
Glaçaren el foc dels meus ulls
Ell mai més navegarà
I ningú no us veurà plànyer-vos,
Senyora del mar

Qui ha de venir a tirar mitja vida i pau
D’aquesta taula, d’aquesta casa, ara perdudes?
Amor, on ets?

Ai negres aigües, ones de laments
glaçaren el foc dels meus ulls
ferides plenes de sal, pregues en va
deixeu el seu cor
bategar al meu costat.

Ai negres aigües, ones de laments
Glaçaren el foc dels meus ulls
Ell mai més navegarà
I ningú no us veurà plànyer-vos,
Senyora del mar

Entrevista a Vânia, simpàtica i molt bona persona (en portuguès)

Click To Play

Per tia buena una, per simpàtica l'altra...

2008-05-31T09:14:00.001+02:00

Ani Lorak per Ucraïna, 2a posició

Kalomira per Grècia, 3a posició

Festa del glamour: Welcome Party al Palau Serbi

2008-05-19T09:14:00.004+02:00

(tranquils, aviat hi haurà fotos)

Oh, quin dia ahir, imagineu-vos una festa glamourosa, amb els cantants, les delegacions, famosos serbis, estrelles, jo... Jalar i alcohol per tot arreu i clar, el glamour es va perdent...

Aquest Palau va ser seu de Govern Iugoslau, Tito havia rondat per allà i va ser molt divertit quan el taxista em pregunta: què s'hi fa aquí? jo: una festa eurovisiva i tal... ell: ah! pensava que tornàvem a ser Iugoslàvia però veig no caurà :D haha

Maricas i més maricas, en la vida han vist els serbis, sobretot els seguratas del palau, tants maricas magrejant-se, i sense poder dir-los res!
Després d'això no recordo gaire cosa perquè jo anava agafant unes copetes de diferents color que no sé què portaven... en fi... que la fiesta continuó

Després del glamou vam anar a l'Euroclub, la disco eurovisiva a prop del centre de premsa i amb nit de karaoke ahir!!
Freakisme, però quant freakie! Si és que, cantaven les cançons de Finlàndia en finès tot i que el karaoke estava en anglès! i no eren finesos!

Jo daba tumbos per la disco rient-me amb la penya i fent coreografies eurovisives (la d'Azúcar Moreno va tenir especial èxit) quan després d'una setmana d'anar darrere meu, un grec es decideix a parlar amb mi... y hasta aquí puedo leer, m'agrada? no m'agrada? vaig marxar sol de la festa?
En el próximo capítulo...

(Dr. Infierno, si et poses gelós, demà a la Semifinal prometo declarar-me en directe.... ahí lo dejo) HAHAHA

Llamando a mis porteras de Leipzig...

2008-05-16T10:31:00.010+02:00

Ains si és que no sé per on començar. Això és la canya. Desde el sábado pasado que no paro con ensayos, ruedas de prensa, fiestas, entrevistas, cipotes... y eso que el ambiente empezó ayer!
He tenido la suerte de toparme con un tio de Barcelona, y compartimos aficiones porteriles, así de rajamos de tó quisqui...

Teneis que saber que hay dos reliquias aquí que son dignas de mención. Si alguna vez, habeis pensado que soy freak... ja ja ja! Una señora holandesa, lleva viniendo desde hace siglos al Festival y es de las que se conoce quién fue la que quedó quinta en la preselección del Festival de Benidorm en Murcia de 1974... pero la señora no viene sola... viene con su hija!!! La apodada, Mia Farrow, es todavía más freak que la madre, ayer sufrió un ataque epiléptico porque perdió las fotos del primer día de ensayos... le salía espuma por la boca.

Maricas, muchos maricas hay sueltos y no tienen desperdicio en las fiestas eurovisivas: qué poco glamour... y qué feos!!! Suerte que los serbios son una cosa fuera de lo normal, imaginaos toda las calles llena de Igors....

Ayer fue la fiesta de Macedonia, uy! perdón que me matan los griegos: de la Ex República Yugoslava de Macedonia, y es genial compartir copas y borracheras con algunos cantantes... y miembros de delegaciones. Al final de la noche, en una terraza del sitio, sale sóla, Tamara, la macedonia dando tumbos y buscando cipote, si es que venir de cajera del Eroski a Eurovisión, es un gran paso. Total, que no paramos de reirnos rajando de la peña.

El jefe de prensa de la TV de Andorra perdiendo los papeles, wenu, perdiendo la copa...

Uno de los que está en el escenario de Macedonia, no sabemos qué hace allí porque ni canta ni baila ni ná, pero bueno...

Con el cantante de Turquia

Carles, una gran portera especialista en redecillas

Aquí con Jaume, uno de los coreógrafos de Andorra dando guerra en la fiesta de ayer...

Allá donde fueres, compra lo que vieres!

2008-05-05T11:18:00.019+02:00

Estos días recibí una agradable visita. Es genial poder volver a recordar tiempos pretéritos y reirnos de tonterías! Un poco de turismo en Leipzig, barbacoas y sobretodo , shopping en Berlin! Si es que el glamour no se puede dejar en ningún momento...

Un buen Frühstück Vittro para empezar el dia... La cara de Eloína lo dice todo...

El sudaka por excelencia, vestido de "los malos de Malibú" en pleno apogeo Grill

Un poco de arte urbano de Leipzig...

Y ahora sí... la excusa perfecta para un dia perfecto: glamour en Berlín!
Después de convencer a Edelweiss y Eloína de que viajar en coche con desconocidos y además pagar por ello, no era una idea tan descabellada, nos fuimos de shopping por la capital alemana.

loba loba...

mmm, no es exactamente lo que buscaba...

quizá esto...

mu orientales ellas...

probando...

probando probando... cómo se puede estar tan bueno y soltero todavía? si ej ke....

Hochschulbal 2008: les fotos

2008-04-06T21:27:00.019+02:00

Una cita amb el glamour, amb el savoir faire i amb els grans (i no tan grans) vestits que els convidats lluien.

La veritat és que trobo que un ball així no estaria de més fer-ho a l'Esmuc. Tot i que la gent de l'esmuc és massa bona com perquè facin aquestes tonteries... ;-)
És un dia on hi ha un joc. La gent es vesteix bé, molts de gala, altres simplement ben modats, per disfrutar d'una festa amb un ambient especial, diferent.

Després d'una exhibició de valsos per part d'alumnes i el rector de l'escola tres sales de la nostra estimada "Grassistraße" s'obren amb una big band, un grup que toca música anys seixanta i música electrònica respectivament.

Xampany, canapès (bé, salsixes) van i venen en un ball de glamour.

Això sí, estàvem tan ficats en el ball que quasi no tenim fotos: aquí va una petita mostra.

Aquí, a la Grossesaal, després que l'Orquestra de l'escola toqués els valsos. Aviat vindria la Big Band... com va molar!

Després d'haver-me posat el palabra de honor de tons crus amb el pashmina... vaig decidir canviar de tendència i optar per una senzilla alhora que elegant i fresca combinació de tons terra amb jeans Gucci. S'havia de marcar diferència amb el clàssic "traje" negre que portaria tothom...

Uns clàssics però no menys elegants Ivan i Katrin que ens mostren el glamour en el seu estat més pur. A Ivan le tocó pringar en la orquesta, porque si no hubiera marcado tendencia ibiza-malibú.

Vet aquí la gran Alicia. Pudo superar todas las adversidades y lució espléndida un vestido violeta largo com complementos negros de Chanel... o algo así...

Salseando...

es que los de Schulmusik todavía no han aceptado su condición...

Y es que uno no le hace ascos a nada...

Camerata Lacunensis

2008-04-05T17:43:00.006+02:00

Ya había escrito algun post sobre la Camerata Lacunensis.
Es coro donde pude disfrutar el canto coral. Lo que he seguido haciendo hasta ahora no es canto coral ni es nada por mucho que nos vendan lo contrario.
La música hay de disfrutarla y la Camerata disfruta, sin presiones absurdas de directores y/o miembros que convierten cantar en un coro amateur algo por lo que deberías das las gracias o suplicar perdón por un error.
Cantar en un coro amateur con esta calidad profesional, de hecho no hay muchos coros profesionales con resultados musicales tan evidentes, es digno de admiración. Porque sí, nos equivocamos de nota, y de texto, pero también podemos reir en un ensayo (no como en ensayos donde hay un silencio sepulcral: no senyores, ni tanto ni tan poco).
Una vez dije en un ensayo de un reputado coro catalán:
- Perdón, en los motetes de Bach, en qué coro estoy en el uno o en el dos? (un despiste lo tiene cualquiera...)
la respuesta de la dirección del coro fue:
- Ése no es mi problema, búscate la vida... (sin olvidar la cara de rabia con la se dijeron esas palabras)
Entonces pensé:
- a la mierda! la vida es corta y el canto coral (al menos el amateur) hay que disfrutarlo, no sufrirlo!

Sí senyores, porque un coro es amateur y seguirá siendo amateur mientras NO SE COBRE A FINAL DE MES, que incluso he oído cosas como: sí sí, éste coro funciona como un coro profesional, con la diferencia que no se cobra a final de mes: JAJAJAJAJAJAJA
Pues prefiero irme a un coro donde al menos se me trate bien....

Es una lástima que desde que estoy en Barcelona nunca he disfrutado ni la mitad de lo que disfruté ensayando y cantando con esta genta fantástica.
Sólo me salen halagos y envidia de volver a cantar con ellos!! :D
Aquí os dejo una de las actuaciones con la que consiguieron el primer premio
en el Concurso Coral de Ejea 2007.

Quina calda...

2008-03-30T15:10:00.002+02:00

Si és que no hi ha res com el sol, ja no només per la calor sinó per l'energia
que et dóna. Aquesta energia però no és per a tot. Porto tot el dia intentant estudiar a l'escola i no hi ha manera. Ara entenc perquè no estudiava a Barcelona. Fins ara tenia un ritme de treball a Leipzig que no havia aconseguit mai. Avui però, arriba la calor a aquestes terres saxones, i vinga a fer el gos... els latinos de per aqui, no fem més que fer voltes per tota l'escola perquè és impossibla tancar-se a estudiar. Visca el fred.

El dimecres, prepareu-vos perquè hi ha el Hochschulbal. Un ball del tipus: el baile de la corte real, princeses, prínceps, etc... és a dir, una vetllada amb tot el glamour possible i una videocàmera! això s'ha de fer públic. Ajudeu-me: vestit de nit clàssic o casual fashion nit ? aiiins...
El Dr Infierno em podria ajudar una mica ara que hi penso, no? Després de dir-me que un cumba no és digne d'un ball així... quins nervis.. qui em portarà al ball? qui em treurà a ballar?? hahaha
Per cert, Dr Infierno, ha rebut una postal??

Eisenach

2008-03-24T11:33:00.012+01:00

Eisenach és la ciutat natal de Bach. Quina excursió més xula la que vam fer ahir! A més, com nevava! floquets de neu ben fins no paraven de caure com si d'un conte de fades es tractés. Em va fer particular il·lusió veure l'Ana Puche després de tant de temps i compartir converses interessants entre "músics exiliats" ;-)

Algunes fotos del Festival da Cançao 2008

2008-03-22T23:37:00.011+01:00

Vânia, la guanyadora del Festival da Cançao 2008, li desitjo moltíssima sort a Belgrad!

Aquest és l'Alex, va quedar segon... ja el consolaria jo... grr..

Lisboa, depois de um ano

2008-03-12T13:42:00.004+01:00

La veritat és que a Barcelona no he trobat el que esperava. Afortunadament he pogut comptar amb gent com els russòfils, però el món musical m'ha fet molta molta mandra.
He de dir però, que abans d'arribar a BCN vaig passar per Londres a visita la Nuri! Quina ciutat per Déu! m'encanta, Covent Garden, Oxford Street, Foyles...

Després he anat a parar a Lisboa i afortunadament m'ho he passat genial. Tenia entrades per a la preselecció portuguesa d'Eurovisió. No tenia moltes expectatives perquè les cançons de Portugal els últims anys han estat més que horribles, però quina potra que tinc que sent la primera vegada que vaig a una preselecció, la cançó guanyadora es converteix en la meva preferida d'aquest any! Una bona cançó amb una veu fantàstica: quin directe!

En fi, a veure si a Belgrad, Portugal aconsegueix per fi un bon resultat perquè aquest any s'ho mereixen.

Comprimentos aos meus rapazinhos portugueses que fizerao estos dias muito especiais :D Muito obrigado!!!

Também obrigado ao Manuel que fiz um concerto muito bom e esperou que eu possa ouvir o proximo!!

Cinc cèntims de les meves classes de serbi...

2008-02-11T22:53:00.000+01:00

Svaki dan mislim o mojim prijateljima, ali ne samo o mojim prijateljima iz Barselone, nego i onim prijateljima koje sam znao u svom životu. Zašto? Ne znam, možda zbog toga što je Lajpcig jedan mali grad i sada imam mnogo vremena da mislim.
Kada zapalim jednu cigaretu, moje misli lete u pravcu da traže nešto važno,nešto mi govori šta moram da radim svaki minut svog života.
Tužno je biti sam, ali je bolje ponekad otarasiti se prošlosti.

(Aquí l'he fet en vicandès per qui en tingui curiositat)

Vsek djen dumemtèsz obe mojoj drugoj, ale ne tilko obe mojoj drugoj v Barcelona taku tec obe dojoj drugoj cu ja znajcz o moj zcenje. Častŏ? Ja ne znàcz, moše časta Leipzig jest jednŏ malŏ grad u toje ja cusz vrijeme dlja dumemtèsz.
Kada ja zapalesz jednŏ cigaret, moja podlemnja letejest dlja troveresz buno important, buno cu povjedest mnja co mujnje cu robesz o vsek moment moja zcenja.
Jesz samo jest troze, ale časem jest dobreje bezrobesz-bja v dogadat.

Cada dia penso en els meus amics, no només en els de Barcelona sinó en aquells que he conegut en tota la meva vida. Per què? No ho sé, potser perquè Leipzig és una ciutat petita i aquí es té temps per a pensar.
Quan encenc una cigarreta, els meus pensaments volen per a trobar quelcom important, quelcom que em digui què hauria de fer en cada moment de la meva vida.
És trist estar sol, però de vegades és millor desfer-se'n del passat.

Ei! i només unes poques correccions!! Hvala Igor!!

Enchanté...

2008-01-27T11:59:00.004+01:00

Quin dia el dijous! Un d'aquells per a recordar, no només vaig gaudir d'una companyia fantàstica durant tot el dia sinó vaig poder conèixer personal com ara la Vicepresidenta de la comissió alemanya de l'Unesco... cágate lorito...
Introducció i Tarantel·la de Sarasate,
Iván López, violí
Alicia Torrea, piano

Click To Play

Vaig acoplar-me amb l'Ivan i l'Alícia a un bolo que havien de fer a Berlín organitzat per la fundació A. von Humboldt: excursió a Berlín!
En arribar veiem que allò té més glamour que el que ens havíem pensat... per començar un gos havia d'olorar-nos per tot arreu, violí inclòs... què fèiem pinta de "centrakas"? hihihi
El goig superb va arribar quan vaig veure una acreditació amb el meu nom; Déu meu quin glamour!!!
El meu Ivanot estava ben nervioset, però jo tractava de tranquil·litzar-lo: però si aquí la gent no en té ni idea de res, són quatre vells xungos! Lamentablement, va caure en les meves mans una llista de convidats... rectors d'universitats, més de 200 embaixadors de tot el món, científics, ministres, etc...

Mai havia vist un públic tan seleccionat, quina por...

Obviament tot això sorprèn bastant, però un cop s'acaben els discursos i la música, arriba el dinar, i amb ell, l'alcohol... allò amb què tothom és igual.

Mentre dinàvem d'allò més bé, vam anar coneixent gent del saber mundial. Una senyora molt mona ens va dir que era una científica molecular (això és la síntesi que vaig entendre de tot el que va dir que era) i que li havia encantat com havien tocat els meus companys. Entre copa i copa, i personalitat i personalitat, enchanté... pleased to meet you... arriba la senyora del dia. Pobreta, una senyora que si l'hagués vist a Tenerife hagués pensat que seria la típica turista jubilada borratxa. Bé, lo de borratxa sí que ho era, però resulta que havia estat professora d'Universitat, diputada, va estar al Japó fent no sé quantus i ara era vicepresidenta de la comissió alemanya de l'Unesco... Vam disfrutar de la seva conversa, tant, que no sabíem com desfer-nos-en!! No podíem riure davant d'ella però tampoc podíem marxar... i la senyora, parlava, i parlava amb gran afició a les crudités. A quina edat vau començar a estudiar? crac, mossegada a l'api; sabeu quina connexió hi ha entre la sordera de Beethoven i la seva 9a simfonia? crac, una altra mossegada a l'api...
Què divertit, allà aguantant-nos el riure, veient passar l'embaixadora del Nepal, professors d'universitats americanes, etc...

Total, que no ens ho vam poder passar millor.
Una abraçada enorme a Oleguer, violí de l'esmuc 1a collita que he tingut la fortuna de conèixer per aquestes terres saxones, i a la Katrin, l'Alícia i sobretot l'Ivan que em va deixar disfrutar d'aquest particular dia amb ells.
Que macos que sou tots!!!!!

Carta oberta als músics

2008-01-21T21:41:00.000+01:00

Sembla que la vida cultural occidental depèn dels nostres debats al Coffito; i per què no? Cada dia mentre prenem el cafè debatem sobre què ha de ser la música actualment, si vendre'ns al que el públic demana, ser fidels a nosaltres mateixos, o això últim però pensant com poder arribar al públic fent allò que fem d'una manera nova. És fàcil especular però no és fàcil portar-ho a la pràctica.

Un clar exemple de tot això ha estat "Arte a Full", només en la meva opinió, una mena de festival pretensiós que no va ser més que una antiga fàbrica plena d'escombraries i amb puces. Que vingui algú de dir-me que allò era art... i una merda!
El pitjor és que hi ha gent que s'ho creu i es queda embadalida admirant un lloc fastigós però que segons el context ha de ser l'art més innovador. Doncs no, no era innovador, no era art i no era res.

Per això dic que els artistes no podem optar per l'opció fàcil de les coses. Podem dedicar-nos, si som bons, al concepte "museu" dels concerts de música clàssica. Però aquells que no tenim el nivell hem de jugar amb allò que fem i amb allò que la gent pot i vol escoltar, sentir, veure.

Animo a tots els músics a crear nous concerts, deixem de banda la coherència dels programes, el protocol del vestir, a les típiques sales de concert; i juguem amb un nou concepte de barreja d'arts. Wagner inventà la barreja de les arts, però hem de reinventar allò i poder fer concerts on el públic aplaudexi perquè realment li ha agradat el que ha vist, no només pel fet que sap que ha de fer-ho. Fem un moviment d'una sonata de Brahms, una ària d'òpera, una cançó de Bruce Springsteen, lliguem-ho amb un argument i fem que el públic se senti a gust i comfortable al lloc on es faci tot això. Innovem tot respectant-nos a nosaltres com a músics.

Qui pot dir que això no val si està ben fet? Insisteixo en deixar l'opció fàcil i pensar, pensem amb què podem sorprendre! no vulguem competir amb els antics compositors i intèrprets. Això ja ha passat fa molt de temps.

La colla del Coffito,
L'Ivan, El Manuel, L'Alícia, L'Angelo, El Catracho i El vittro.

Una mena de torre de Babel

2008-01-07T10:20:00.000+01:00

Great moments happened these days. It's amazing to keep relationships between those people who have something to say, something to give.
The lasts days in Barcelona were great. Casually I could met the "moscovites" people several times: oh Sergi I love you! ;-)

Then, once back in Leipzig an intim dinner became into a party: my russian friends were in Leipzig! Massages, beers, cheers, dances and a lot of "cumbafun"...

Només vull poder gaudir d'aquests moments per molt de temps, cumbes o no...

L'infern em ronda tot el dia pel cap, què he de fer?
Cada dia que decideixo anar-hi, sí sí, a l'infern, mai no peco, o no em deixen pecar i en comptes de gaudir de lucifer pujo al cel ressignat a perdre el que un desitja.

Por los viejos tiempos!

2007-12-31T13:06:00.000+01:00

Este post se lo dedico a la cuadrilla de Leipzig. Aquí os presento la antigua cuadrilla del conser de Barcelona, qué delicias, qué manjares deleitaron nuestros paladares el sábado...

Aquí con unas cuantas copas de más y mucha, mucha botifarra ingerida

Elaborando el tan preciado Allioli (palabra de origen catalán, ni francés ni leches, ni alioli, ni ail-et-oil, ... catalán cojones!! y significa "ajoyaceite")

Andrea, aquella noche soñé que algún conocido mío había adoptado a Max!!!! será porque al ver a esta preciosa perrita me quedé con las ganas.

Dogadati v Vittro: Jednǒ Godine!

2007-12-25T19:25:00.000+01:00

Gràcies a tots i totes per les vostres visites en aquest any de blog!

Somnis

2007-12-08T22:52:00.000+01:00

Avui he somniat. Més aviat, he volgut somniar; moltes vegades passem davant les nostres vides sense adonar-nos d'allò que fem. Hem d'aprendre a viure,però és difícil.

Avui he cantat l'Oratori de Nadal. Bé, això no sorprèn perquè pràcticament cada any el faig. Avui però, ha estat especial.
Allà dret, trepitjant el terra de fusta, una fusta segurament reconstruïda però que si vull somniar, somnio que aquell terra havia estat trepitjat per molta gent. Organistes, cantants, capellans, nens, molts nens, i sobretot Kapelmeistern. Però hi ha un Kapelmeister que a molts músics ens fa gaudir sobremanera: Johann Sebastian Bach. Tots sabem qui és, però no tots ens posem alguna de les seves obres i gaudim de cada una de les seves notes, de cada dissonància, de com flueix el teixit contrapuntístic... quin goig!
Sí, això és somniar. Somniar que aquell senyor venia a aquesta mateixa església corrents un dia qualsevol perquè s'havia endarrerit amb la cantata que havia de tenir ja acabada.
I allí, era jo avui. Quasi 300 anys després interpretant la seva obra davant de les seves restes. Allà, al fons de l'església, es veia la tomba i jo encara somniava: ens escolta, ens sent. Per què no?

Però m'he cansat de somniar i no era més que un concert més. Un concert on no m'agrada el cor on cantava, on algun dels solistes no em convencia. Un concert com qualsevol on se'm contractura l'espatlla esquerra d'aguantar la partitura, on em molesten les sabates tan altes que porto, on em trec aquell moc que sempre tens quan menys t'ho esperes.

Quines realitats tan diferents oi? Però ben mirat, són la mateixa.

I aquí unes quantes fotos glamouroses amb l'Alicia, quina sort haver-la conegut i compartir tants moments especial com el de l'escarbat a l'amanida avui a un restaurant... ja us ho explicaré...

Esta pal melón... ea!

Última hora: m'acaben de trucar de Martini per a la nova campanya publicitària... si ej ke hi ha fruites que no saben el que es perden (uix què subtil...)

Una escapadeta a Praga

2007-11-22T20:55:00.000+01:00

Quina vida amb tantes sorpreses, de cop i volta el dilluns em vaig veure a Praga visitant la Lali! (qui no la conegui que busqui les històries de Moscou...)
Quina canya, amb molta hospitalitat per part de la seva família, mig txeca, mig catalana, mig boliviana, mig ja no sé d'on... vaig disfrutar d'una escapada genial... i si sabéssiu el que s'hi cou per allà... aaaaix... UEEEE

POWER GUANCHES!!!!!

2007-11-06T21:04:00.000+01:00

Magnífic, abans de tot una mica de vocabulari:
Choco: semblant a un calamar, típic de Canàries
Chácaras: castanyoles molt grans
Mojo: salsa típica de les Illes (amb força all... repeteix que t'hi cagues)
Gofio: farina de cereal torrat típic en diversos plats de les Canàries
Folia: ball

Les coses clares

2007-11-04T16:20:00.000+01:00

Sluxai moe telo khotxet salsu...!!! (oye mi cuerpo pide salsaa)

2007-11-03T15:46:00.000+01:00

És increïble com només després d'un mes i mig, ahir vam poder fer una festa que no té res a envejar a les habituals festes de Barcelona. Tot va començar amb un exquisit sopar a casa meva, amb regals, pastís i globus!!!! Després al Latino ens vam obrir una sala amb bar i DJ i vam posar les nostres petardades... una darrere l'altra! Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé i no ballava tant!

A les 4 del matí, els gordus del grup (que consti que no m'incloc) volien jalar... (a mi no m'entrava res) i vam anar a casa a menjar les sobres, però ves per on, va aparèixer un bosni... vaja vaja amb el bosni... mmm

Adictes al youtube...

2007-11-02T13:54:00.000+01:00

Aquí teniu unes fantàstiques versions de la cançó de Gloria Trevi "Todos me miran", la versió original la teniu al blog d'"Ivanot el Melón"

Vilca

2007-11-01T17:09:00.001+01:00

VILCA significa “SAGRADO”. VILCA es la castellanización de HUILLCA que significa SAGRADO. También se escribe WILLCA. Lo sagrado en el Perú se inicia cuando existen los sacerdotes, quienes identificaban todo lo que debía respetarse y venerarse porque era una divinidad.
En la historia, la civilización Chavín consagró como el centro de su cultura la religión, por tanto lo sagrado. Por eso, desde casi todo el territorio peruano, las diversas culturas hacían su peregrinación desde sus lejanos lugares de residencia hacia Chavín de Huantar en Ancash.
Otro centro SAGRADO (Huillca) fue PACHACAMAC en Lima, muy venerado por las culturas andinas. Hay linguistas que plantean que la lengua quechua nace en Lima con Pachacamac y las culturas que venían a adorar a PACHACAMAC estaban en obligación de aprender este idioma, una vez aprendido se lo llevaban a su lugar de origen.
Es en esa condición que encuentran los incas a los pueblos hablando el quechua, por eso lo llamo RUNA SIMI “el habla del pueblo”. Dentro de esto está la voz quechua WILLKA que significa SAGRADO. Todas las personas de apellido HUILLCA y aquellas que tienen su apellido VILCA, lo mismo que WILLCA tienen un mismo origen y tienen el mismo significado.

font: apellidosperuanos.wordpress.com

25 tardors

2007-10-26T13:31:00.001+02:00

Sembla mentida que amb el poc temps que conec gent aquí, s'hagin portat tan bé el dia d'ahir. La festa, aquella que segur trobeu a faltar a Barcelona per aquestes dates, es fa divendres que ve a Leipzig :) esteu tots convidats hehe

Ahir, no només em van convidar a dinar sinó que vam riure moltíssim a un bar amb jocs de taula.

Sessió de cinema: La Comunidad (la de la HMT)

2007-10-21T21:42:00.000+02:00

Aquest és l'Angelo, el sicilià... per què els sicilians apareixen tant en la meva vida?
Questo è Angelo, il siciliano... per chè i siciliano apparono e scomparono nella mia vita?

Una altra sessió de cinema a casa meva
Una altra sessione di cinema a casa mia

El portuguès, deixa'l anar!! quin pendejo!
Il portoghese, sembra tranquillo... ma ....

Amb el Jonathan i l'Alícia sempre s'acaba fent sessió de ball
Con Jonathan e Alícia sempre si finisce colla sessione di ballo

Dopo di fare la traduzione catalano-italiano io penso: veramente non lo potevi capire in catalano MELUCCIO?

Més fotos... des de Moscou i Leipzig amb amor

2007-10-14T19:48:00.001+02:00

Qué rebane!! Estuvo macizo !! (en hondureny: quina canya de festa!)

La Maria, que no ha tardat ni dues setmanes en demanar-me que em casi amb ella...aix...

El Carlitos, ell m'ha ajudat a iniciar-me en aquestes terres Bachianes, maquíssim

Dos pa' mi solet!! :D

Així hi veien alguns... és que no hi ha control amb tant de mojito

L'Alícia, una tia genial, consternada després d'una sessió de cinema a casa meva

La Thomaskirche (minut de silenci...) És la part de darrere, aquí treballà Johann Sebastian Bach!

El gran Kirill!! quines ganes de tornar-lo a veure

Que matxorru!!!!

La Liuba, un noia maquíssima, com s'esforcava per parlar amb rus de manual per nosaltres...

Exquisides les "Kartoixkes" ...

No sé qué les doy....

2007-10-09T17:06:00.000+02:00

No deixen de passar coses curioses per aquestes terres. Ahir anava pel carrer i vaig lligar. Bé, molts de vosaltres ja sabeu que no és la primera vegada que em passa, però si és la primera vegada que ni corto ni perezoso li vaig donar el meu telèfon... :P
Aquest matí em llevo i rebo un missatge seu. Total, una bona migdiada en un dels millors hotels de Leipzig, no cal que expliqui més... ;-)

Després havia d'anar a comprar les sabatetes de ballet: ains! Les he buscat per tot arreu però mica en mica l'angoixa anava pujant perquè no les veia i s'acostava el moment d'haver de preguntar a algú!!! Merda! Ja ho he fet: perdoni, teniu sabates de dansa? ... em mira de dalt a baix... i diu - sí sí, són per vostè? La seva cara es tornava vermella, no més que la meva. Li dic - sí, són per mi i no cal que pregunti més. Al final, no n'hi havia del meu número, però perquè no se'n fan...

Hay que ver, el mundo les dones que volta...

2007-10-06T22:15:00.000+02:00

Hem de relativitzar. Però no és fàcil. Les relacions ciber-reals són difícils. Potser seria millor tenir completament separades les unes de les altres. Però és ben sabut que actualment és impossible.

Avui he rebut un mail ben sorprenent. Quan vaig anar a Tallin el 2002, vaig conèixer un noi la mar de maco a la festival Post-Festival d'Eurovisió. Era un israelià amb qui vaig parlar no gaire estona la veritat. La cosa pintava molt bé però llavors jo estava felicment casat.
Quina és la meva sorpresa que avui, rebo un mail seu!. Em deia que estava mirant les coses del Festival del 2002 i va trobar el tovalló amb el meu mail. Pazzesco, oi? Total, em deia que si per casualitat anava a Belgrad el proper maig. Li he respost.
Són curioses aquestes coses.

Us heu parat a pensar en tota la gent que hem conegut al llarg de la nostra vida? Us heu parat a pensar si algun dia ens retrobéssim tots? De ben segur que seria molt estrany, però de ben segur, que ens perdut coses molt bones d'aquestes relacions fugaces.

Eufòria

2007-10-01T19:58:00.000+02:00

Quantes coses se m'acuden per explicar... bé, comencem:

Avui he comencat les classes... mare meva! però de veritat esperen formar cantants a Barcelona d'aquella manera? Només podran aquells amb qualitats naturals...

He comencat el dia fent la classe de "Bewegung" (Moviment) i hem fet Danca clàssica, és a dir: Ballet! Sí sí, en Vittro fent ballet: primera possició, segona possició, "plié"... una bona suada.

A segona hora he tingut lectura a vista, amb això puc pressumir que tinc més nivell que els altres, d'alguna cosa ha servit patir, vull dir, treballar amb la mestra Barrera!

A tercera hora, tatxan tatxan..: Esgrima artística! que es diferencia de l'esportiva en què els moviments són elegants i busquen la perfecta possició, tonificació i harmonia del cos i de la ment... vamos, una altra bona suada...

He sortit eufòric.

A la tarda he anat a l'edifici principal de l'escola a fer Cant. Ha estat un plaer treballar amb el senyor Kurth, és tant diferent treballar amb un baríton! Aquest any promet...
Després tenia classe d'Oratori, però estan fent l'Stabat Mater de Haydn i ja tenene els solistes escollits, he esperat fora per parlar amb el profe, però sentint les coses que sentia dins potser era millor venir un altre dia... Quins cracks! Això són cantants. Obviament, en aquell moment m'he sentit una merdeta... però què hi farem.

Bé, m'he cansat d'escriure, però us he de presentar a l'Angelo, l'Amanda, el Carlos, el Jonathan... i la nova people de per aquí

Cançons d'una època...

2007-09-26T11:41:00.000+02:00

Muriel Day: "The wages of love"

Kirstie Sparboe: "Oj oj oj saa glad skal bli"

Com no, la Kirstie és un ídol per a molts maricas...

Grans moments del cinema... :D

2007-09-24T22:02:00.000+02:00

Yma Súmac, la grande

2007-09-22T21:42:00.000+02:00

Aqui va un exemple del que és néixer amb una veu com Déu mana... sense Esmucs ni hostias, de la Sierra del Perú al éxito...flipeu

Neues Leben

2007-09-22T12:55:00.000+02:00

Aquí es van quedar momentàniament tantes coses, tantes històries! Tot és passatger realment, mai no saps on acabaràs. Fa 7 anys ningú m'hagués dit que hagués conegut tota aquesta gent tan maca ni que avui aniré a veure la Cantata BWV 95 a la Thomaskirche, allà on es va estrenar tal dia com avui el s. XVIII...

El que em fa certa por, és que no hi ha res que em lligui a enlloc. Em fa por, haver perdut la por a estar en un lloc nou. Això em confirma l'idea, que realment, no sabem on acabarem...

"Ivagas"

2007-09-08T11:01:00.001+02:00

Cada dia coses noves.
Aprenem i entenem coses noves,
cada dia.

Cada dia
veiem el món diferent,
i cada
dia tot és igual.

Cada dia
il·lusions desapareixen
i cada dia
apareixen desil·lusions

Cada dia
tenim por
i cada dia
volem tirar endavant

Ahir eres tu,
avui no ets ningú
Demà tampoc hi seràs,
perquè no m'he deixat enganyar.

Abans d'ahir eres l'altre
avui no sé qui ets
Demà potser hi seràs,
perquè no he volgut somniar.

Visca Russia!!!!

2007-08-22T22:20:00.000+02:00

Els meus dos amors platonics: el Sergi (BCN) i el Bratislav (Serbia)

El Sergi i un altre amor platonic no gaire afavorit a la foto... Stefano!

Fent proves per entrar a l'exercit rus... colo com a Uzbeko??

La Dasha (amfitriona a Iaroslavl) i la Silvia: et trobem a faltaaaaaaaar!!

Un cap de setmana fantastic!!!

2007-08-22T21:47:00.000+02:00

Quin cap de setmana! l'essencia russa, el motiu pel qual he vingut aqui: viure amb russos!

Es va organitzar una quedada amb gent d'unes webs (hospitalityclub.org i couchsurfing.com) a Iaroslavl, una ciutat a uns 300 Km de Moscou. Llavors jo m'ho vaig muntar per anar en cotxe amb un noi rus. Kirill molt amablement em fa oferir casa seva i m'hi vaig quedar divendres nit per sortir dissabte al mati des d'alla cap a Iaroslavl. Aqui sota el Kirill i la seva filla monissima, i es que de tal palu...

Dissabte al mati vam sortir cap a Iaroslavl, Kirill, la Lesiotxka (filla) i l'Egor. Vam fer paradetes a alguns pobles antics de quan la creacio de l'estat rus per alla en epoques d'"antanyu"...

En arribar a Iaroslavl ens vam trobar amb unes 20 persones mes, totes russes!!
Ens van ensenyar la ciutat i realment, fou fantastic!
Obviament, sempre passen coses... aixo ja ho explicare si us en moriu de ganes... (res sexual eh?)

A la nit vam fer una festa improvisada amb una seccio del grup de 30 persones... (els millors, hehehe). Un bon rotllo impressionant, tot en rus (buff) ens ho vam passar de conya. La sensacio d'estar amb gent d'aqui i compartir quelcom amb ells es realment "amazing", no tinc paraules...

L'endema vam visitar el Monastir de Iaroslavl i tot seguit vam
fer un grill per alla a prop... que be ens ho vam passaaaaar!! (aixo si, amb algun mal rotllito que ja us explicare si tambe us en moriu de ganes...)

Vida diaria a la "abxexitie" i rodalies...

2007-08-16T21:11:00.000+02:00

Escenes quotidianes a Moscou...

2007-08-16T20:53:00.000+02:00

Druides i Gnomos...

2007-08-08T14:28:00.000+02:00

Ahir vam quedar amb un grups de coneguts de l'Eulalia per Kitai Gorod. Russos la majoria i va estar genial. Genial per veure com de diferents poden ser les persones!!

Tenim planejat anar amb un grup d'ells a Iaroslavl, son una mena de grup de gent que queda per internet amb un rotllo pseudokumba, pero molt maco.

Aqui en primer pla teniu a la Mireia... ai Mireia!! rius de poemes surten de ta boqueta!!! hehehe

El meu amor polones (el de la dreta)... fugac com un llampec, aparegue i desaparegue de la meva vida: bon viatge a Vladivostok i Japo!

Aquest senyor es Druida (aquest os polar del davant) i la noia de vermell, la mes borde de totes les bordes de tota Russia... pero borde borde borde!!

Doncs el millor de la nit, fou una d'aquelles perles poetiques de la Mireia:

UAA! NUNCA HE CONOCIDO UN DRUIDA! ES COMO CONOCER UN GNOMO!!!!
Mireia dixit

Sense paraules...hahaha

Situacions imprevistes...

2007-08-08T14:18:00.001+02:00

En aquest bar vam coneixer al Sasha. Un rus que ens va convidar a cava i ens ho vam passar molt be amb ell.

La nit va continuar ja que es volia tirar a l'Elvira, (per cert quines craks l'Eulalia i l'Elvira per lligar! he d'aprendre tant!!) i vam anar a un altre lloc a beure vodka i menjar shashli... mmmmm

Una mica de bailoteo i toqueteo.....

Una petita mostra de Moscou

2007-08-08T14:11:00.000+02:00

La fantastica catedral de Sant Basili amb l'Elvira

Algunes estacions de metro son autentiques obres d'art

Des de Moscou amb amor...

2007-08-02T21:04:00.000+02:00

Estimats i estimades

Us escric des de la fantastica ciutat de Moscou!

Vaig arribar ahir al mati i la veritat es que no estan tan organitzats com pensava...
Em porten a la meva habitacio. Be, sabeu aquells llits i llencols que sovint llenceu per renovar-los perque ni els indigents els volen? Doncs els porten aqui... Euli i Melo, no us en feu idea d'on viviu ara!!! :) No parlem del lavabo.. ay dios! el lavabo... mereix un apartat especial en un altre post...

Avui he fet, o almenys ho he intentat, la prova de nivell. Quin riure, aquella dona enfadant-se i jo rient perque no entenia res, hahaha! Li vaig dir, en rus, que em sabria molt greu, pero que havia vingut aqui a estudiar perque lamentablement alla no he pogut practicar-lo i que no calia que s'enfades! hahaha doncs be, li va fer gracia i em va donar llavors l'examen escrit, dema veurem en quin grup em posa.

La ciutat es genial, gran, cosmopolita, places maques, carrers enormes i el metro, quin metro!!!!! (les estacions, que no els trens...)

He fet algun amic i ja he comes l'error de parlar en altres llengues que no son rus, espero que a partir de dema tot canvii... Pero costara en veure l'ambientasso que hi ha a les nits a la residencia..... tengo la camisa negraaaaaa!!!!

Aviat fotos i mes anecdotes, que no en falten!!!! com quan avui una poli del metro quasi em pega per no se quina cosa que he fet malament... :S

PETONS A TOTS!!! US ESTIMOOOO!!!
DEIXEU COMENTARIS FILLS DE PUTA!!

Anècdotes

2007-07-16T10:33:00.000+02:00

- El senyor Ennio Morricone té molta mala llet. Com que el concert es feia a una plaça de toros, el vent volava les partitures, el senyor Morricone, no amb gaire bones formes es queixà. L'endemà hi havia una mena d'estructura Papa-mòbil/Quarentena que l'aïllava del vent.

- Sabeu que la procedència d'una persona influeix directament en el primer contacte amb altres persones? A RTVE, parlo amb accent espanyol stàndard, i clar, les bromes amb els catalans no són poques, això sí, amb molt bon rotllo excepte els sudamericans i altres nacionalitats que són anticatalans a tope, fins i tot quan els expliques que he nascut a Canàries. Es tanquen en banda, el perquè, no el sé.
En canvi, aquells que m'han sentit amb accent canari, es mostren totalment oberts i simpàtics en un primer moment amb mi. Realment les relacions dels altres vers nosaltres ens converteixen en el que som.

- Amb més de 27º de temperatura, la gent d'un cor professional es nega a treballar.

- Múrcia és lletja.

- Si ets gay, també és motiu de simpatia amb la gent que coneixes poc.

Viitorul a Romania o "La confabulacio de Zator i Pentru en contra del Viitorul i l'Albert"

2007-06-23T17:11:00.000+02:00

Dijous vam tenir un dia fantastic. Vam llogar un cotxe i vam comencar a recorrer la Romania interior mes coneguda com a Transilvania. Vam visitar Sinaia un poble molt maco amb unes cases dignes de contes de por i amb un castell (Peles) increible.

Despres vam continuar fins a Bran, poblet molt petito on vam visitar el castell de Dracula, totalment conceptual. Feia un dia molt bo, pero nomes imaginar aquell castell de nit... ups!

Vam allotjar-nos a una pensio xulissima que de fet era la casa d'una familia de llogava algunes habitacions. Una casa en mig de boscos als afores del poble de Bran. Precios!!

L'endema vam fer via a Sighisoara, poble natal de Vlad Tepes, el sanguinari rei que va inspirar la llegenda de Dracula. El lloc era encantador, d'estil medival pero lamentablement en reformes i tot els carrers estaven potes enlaire.
Tornant ja cap a Bucuresti, vam parar a la bonica ciutat de Brasov. Tambe medival d'estil Saxo' (Saxonia! es que no tinc accents).

El millor del dia d'ahir va ser quan vam parar en un poble, Ploiesti, al Carrefour: BRILLANT!! Quins tiarros verge santa!! hahahah

Morts de dos dies de viatge vam quedar amb el meu amic Cip i un amic seu Fred per fer unes copes, ambient distes i cordial, mola molt...!!!

Avui pero, els astres s'han confabulat en contra nostra. Hem anat a Constanta, ciutat al Mar Negre. Entre d'altres coses, voliem anar-hi per uns banys en fang natural que son saludables, etc...
Doncs be, despres de 150 Kms (de 230 Km de recorregut) hem entrat en reserva de benzina perque no hi havia una puta benzinera en 150 KMS!!!!!!! i aixo es Unio Europea????? Despres de teniur una xiripa i posar benzina, fem 60 kms en caravana...
Total, 5 hores de viatge i com no... arribem a Constanta i turmenta que t'hi cagues!! Zator i Pentru: per que ens feu aixo?
Adeu als banys, fangs i hosties.... aixi de tornada a Bucuresti....obviament, de tornada surt un sol esplendoros.... ZATORRRR!!!!!

Be, avui anirem a sopar amb el Cip i el seu amic i sortirem de marxa per aquesta ciutat tan... tan... especial.... :)

Popeye i Brutus a Bucuresti... on es l'Olivia??

Bucuresti: Primeres impressions

2007-06-20T15:20:00.000+02:00

Podem afirmar que Romania es una estranya barreja. Tenen un caire eslau i quelcom turc pero amb unes formes llatines que no els afavoreixen gaire. La cua al mostrador de facturacio va ser una mica caotica. Maleducats basicament. Empentes, pudor... vamos que deu n'hi doret...

El vol fou molt be i en arribar amb una hora de retard un noi ens esperava per a portar-nos a l'apartament, que era bastant correcte.

Hem trobat una ciutat grisa i molt destartalada. Gent xunga xunga pels carrers amples, amplissims, que donen sensacio de certa buidor.

Tot i aixi, l'encant que te, et captiva. Un ambient llati ortodoxe amb cares eslaves i turques: curios.

Hem dinat la mar de be en un lloc molt maco on hem pres una llimonada casolana deliciosa.

Aviat fotos i mes noticies.

PS. Sento escriure sense accents i sense paraules amb c trencada. :)

Curiós

2007-06-05T22:58:00.000+02:00

Avui he anat a la presó. Sí, sí, a la presó.
He picat la porta i per un moment m'he sentit estrany.
La gent del carrer em mirava.
Un cop dins, veia com altres entraven, passaven les seves pertinences pels raigs X i entraven a complir amb el 3r grau.
Allà era jo, amb la complicitat d'un més.
Paraules breus compartides amb els que per un breu temps seríem companys, ni que sigui companys d'espera en aquella sala petita, amb un televisor, una màquina de tabac i un funcionari efectiu i força simpàtic.
En sortir, la gent no deixava de mirar.
Els cotxes que passaven pel carrer Entença no treien la mirada de mi: aquell qui sortia de la porta del 3r grau de la Model.
En fi, content per haver recuperat una cosa que m'havia de donar el meu amic funcionari aquell força simpàtic, he continuat el meu dia.

2001: Odisea en Barcelona

2007-06-01T22:37:00.000+02:00

Avui fa 6 anys que visc a Barcelona, sí, sí, 6 anys!!
Sembla mentida com passa el temps. Enrere han quedat les llàgrimes de l'avió destinació Barcelona sense tornada.
Quina por. No sabia on venia. Començar de zero.
Però afortunadament he conegut gent fantàstica. Si no fos per tots vosaltres no m'hi sentiria tan a gust.
Gràcies a tots els que m'heu aguantat, m'aguanteu i m'aguantareu!!! :D

Trenquem "Barreras"

2007-05-30T23:18:00.000+02:00

És difícil quedar bé amb tothom. Això és així. La putada és quan fas una feina amb la que et relaciones amb tanta i tanta gent, i has de quedar el màxim possible de bé amb tothom, perquè tothom et pot donar feina. Dificil oi?

Encarar-se amb una personalitat estatal del teu camp laboral no és un mèrit per aconseguir l'abans esmentat.

M'equivoco. Molt. Però per què hem de tractar a malament a la gent que s'equivoca, no és millor ajudar-los i fer-los entendre què passa? O millor encara, potser no sempre ens equivoquem!

No existeixen Déus ni profetes, som humans, persones que ara som aquí i ara allà. Vivim i hem de gaudir de nosaltres mateixos i del nostre entorn. Rebutgem allò que no ens és favorable.

La vida és teatre! (i òpera, i Lied, i oratori...)

Und alles wird kompliziert, immer noch...

2007-05-22T23:01:00.000+02:00

Un rebuig, una retrobada, un cicle, una trucada, algun sms, un assaig, un petó, un sopar, un cranc i algun porret...

No només la vida laboral és cada cop més penosa, sinó que a més les classes no em motiven i no rendeixo prou... ains

Per acabar de completar el quadre, la primevera la sangre altera i cúmul de sensacions, de vivències, de llençols, de pel·lis, de més crancs, de llums, d'accents, de suor, d'aquell, de l'altre, de tu... compliquen més l'entorn.

Si tot fos més fàcil de conduir, més intel·ligible...

Uns moments per a recordar

2007-05-22T22:52:00.000+02:00

Solitud

2007-05-16T23:24:00.000+02:00

De cop i volta, faig com tothom.
De cop i volta, tothom fa com jo.
Les experiències conscients o les casuals ens converteixen en allò que som. El problema és quan veiem que allò que som no és el que voldríem, i a més el món sencer és igual que tu.
Ai las! quin poder té la societat!
Lluitem per unes llibertats amagades darrere d'uns valors que ens fan sentir la peça dels trencaclosques. Però us heu preguntat què passa quan el trencaclosques no existeix? o si més no què passa quan les llibertats les volem només per un mateix?
L'egoïsme ens perd.
La post-modernitat lloa el liberalisme emocional i critica velles idees patriarcals. Però cony, no volem tots el mateix? perquè ens enganyem i busquem allò que no volem? o sí ho volem? collons per què tot és tan difús?
I al final, acabes tu sol amb els teus pensaments.

U torje, ja robèsz jak svi
U torje, svi robèszetų jak ja
Ši eksperijenci soznanji bo ši słučanji obrašatetų in doje mų jèszĕm.
Šŏ probljema jest kada mų vĕdèszĕm cu doj cu jèszĕm jest nje doj cu mų ljubłi, uješ šŏ sve svjet jest taku jak tų.
Aħ! Šŏ sobojstvom v sobošestva!
Mų borotèszĕm ze jedne skrive svobodje zadi jednej valnej cu robèszetų feltijevèsz
šŏ figurje v galovirazbiva. Ale prosivatet věbja co dogadatest kada šŏ galovirazbiva sušestivest nje? ote co dogadatest kada mų ljubèszĕm ši svobodji tilko dlja nųj?

(encara en procés de traducció: aviat la resta del text en vicandès)

Esto me recuerda unos versos que dicen así...

2007-04-20T14:07:00.000+02:00

Quina experiència això del Teatre Lliure, ningú no ho hagués dit!
Recordo amb especial carinyo aquells viatges del coro juvenil on fèiem convivència amb els companys i s'enfortien vincles. El duo de la africana és una mica el mateix. Un bon rotllo s'apoderava dels assaigs i ara de les funcions. A més a més, paguen! què més vull?

He tornat a tenir els sentiments que anyorava quan cantava en cors amateurs, quan el fi era gaudir i passar una bona estona. Enrere queden Madrigals i merdes que només fan patir.

El colmo de la ambición humana, es haber metido una anchoa en una aceituna...

Des d'aqui una salutació enorme a tota la companyia de El Duo de la Africana!!!

Avui

2007-04-01T23:21:00.000+02:00

Gaudir
de les paraules compartides
dels moments comuns
del maquillatge
de les diferències que ens uneixen

Gaudir
del que odiem
de tu
de mi
de sentir-me un gatet entre les teves mans

Gaudir
del que no és meu
i juga a ser propietat

Patir
per tu
per mi
per res

Reflexión

2007-03-05T20:09:00.000+01:00

Dedico estas líneas a la lengua de Cervantes, que tan poco a poco se ve distanciada de mi habitual teclear.

Es curioso como un núcleo de polvillos, también llamado "pastilla" puede llegar a afectar tanto a nuestro cuerpo. No debería sorprendernos pues es completamente normal tomar una u otra cosa para calmar nuestros males. Lo curioso viene cuando nuestro mal está en esa pelotilla que tenemos encima de los hombros y que nos hace sudar dia a dia...
"Canta i sigues feliç" me dice mi estimada profesora de canto. Lo de cantar más o menos, pero lo de ser feliz lo comienzo a notar después de mucho tiempo, como decía antes, gracias a unas pastillitas; triste, no?
Entonces empieza el círculo vicioso, encontrarse mal por ver que realmente dependes de los nombrados polvillos para conseguir cierta coraza que te proteja de tu entorno.
¿Qué vivimos? ¿Qué vemos? y lo más importante, ¿por qué siempre hay alguien que nos soporta y convierte esta falsedad en algo llevadero?

A tots els que m'aguanteu dia a dia...

Kraków: invocant al gran Zator

2007-02-21T09:55:00.000+01:00

Resumim aquest viatge: hi ha polonesos amb grans virtuts. T'estimo Damian!!!!

Ens vam trobar amb una ciutat cuidada, neta, antiga... Molt maca. Els polonesos eren molt simpàtics i feien per ajudar-te. Vam llogar un apartament al bell mig de la ciutat a tan sols unes passes de la Plaça Major del centre històric. No diem el preu per intentar que no els apugin...

Hem dedicat aquests dies a "jalar" com porcs.
Els pierogy són una mena d'empanades (semblant a les xineses, oi Lydiu?) farcides de coses diverses i que tenen un gust de vici. Hem dinat per 3 euros amb una beguda, una sopa i un plat de pierogy.
Aquests preus són comuns però al centre només els podeu trobar en els bar Mleczny, els antics menjadors subvencionats pel govern.

Hem descobert la nit polonesa... hehe, deixant de banda la perversió amb la que hem introduït al nostre company de viatge hetero dins el món més fosc de la nit gay...hem gaudit de la nit.

Les cerveses de mig litre i els cubates per 1 o 2 euros. La primera nit, vam ser les reines de la nit. Morenos, barbes... els teniem a tots bojos, però tocar tita, no en vam tocar....

La part més xunga del viatge, que no la menys interessant, va ser la visita al camp de concentració nazi Auschwitz i Auschwitz II (Birkenau).

Una pincellada d'aquesta negra pàgina en la història de la humanitat. No és una visita fàcil i fa molt de respecte entrar a una cambra de gas i veure al seu costat un crematori.

Anècdotes unes quantes: el meu enamorament tot arribant a Kraków, els meus "pinitos" amb el polonès (amb força èxit...), conduint per carreteres poloneses... en fi, si voleu més detalls....

aneu a Kraków!!! hehehe

Vittro a Polònia: Febrer 2007

Lisboa: O prazer de viajar sozinho II parte: saturação, saturação!

2007-02-13T16:27:00.000+01:00

Senzillament impressionant. Les portes es tanquen, s'apaguen les llums i comença la música de Fado a menys de dos metres de distància. La veu desgarrada posava els pèls de punta, una experiència difícil d'oblidar.
La taverna on em va portar el Jorge era molt xula.
Antigament era una capella i ara és un restaurant on solen anar portuguesos del barri on es trobava: Alfama.

Vam menjar molt rebé, una pasta amb "cherne" i arròs amb bacallà, havent gaudit abans d'uns entrants molt bons també. Va ser una nit molt maca en un quadre preciós.

Què més dir? Tinc un veritable problema amb els putos pasteis de Belem, perquè són un puto vici, és impossible deixar de menjar-ne! Sort que a Barcelona no n'hi ha...
La companyia també ha estat fantàstica i poder estar amb gent d'allà ha estat un plaer. Conèixer les petites històries de certes cases, racons, és un luxe.

Ahir al matí em trobava a un cafè fent un segon esmorzar i vaig notar una tremolor lleu a la que no vaig donar importància. El que sí que em vaig fixar és que altra gent del cafè també ho van notar. La sorpresa arribà quan sento a les notícies que hi havia hagut un terratrèmol a aquella hora! Que fort! Aventura, emoció, perill tot per donar-vos la màxima informació!!! ... (com m'ho flipo....)

Així que, si no heu estat mai a Lisboa, feu-hi una ullada quan pogueu perquè val la pena i sobretot: NO MENGEU OS PASTEIS DE BELEM!!!!! Correu i no mireu enrere!!

Vittro a Portugal: Febrer 2007

Lisboa: O prazer de viajar sozinho

2007-02-11T13:59:00.000+01:00

Lisboa és tranquila alhora que moguda; moderna alhora que tradicional, amable alhora que distant. Feia temps que no disfrutava d'una ciutat de contrastos. Ahir vaig poder passejar pel Bairro Alto i era magnífic veure racons tan curiosos i sense res en especial, eren simplement acollidors.

Vaig poder quedar amb un amic, Jorge, i uns amics seus, van ser molt amables i vaig poder fer una immersió lingüística d'aquelles que m'agraden tant... hehe
Com sempre es gaudeix més d'un lloc en companyia de gent del mateix.
Avui he anat al Monastir dos Jeronimos.
Allà hi ha una pastisseria d'aquelles amb molta història i que han esdevingut en gairebé una multinacional "dos pasteis de Belem" que són realment BOOONS!!!. Depois he caminat mooooolt fins el Castelo do São Jorge i fins el Bairro da Alfama, on en breus moments espero dinar.
Até amanhã!

Berlin.....

2007-02-05T21:55:00.000+01:00

"Uas tiu, Berlin mola que t'hi cagues", "uala te'n vas a Berlin?? quina enveja!", "Berlin està de moda tiu, és super cool"...

Bé comentaris com aquests són els que havien fet créixer el meu interès cap a aquesta gran capital europea. Doncs lamentablement he dir que: no m'agrada gens Berlin.
Suposo que si ets un anarkofashion, un okupavisaoro o un pijojipi llavors la cosa seria ben diferent. En principi la marxa deu estar bé però qui em coneix sap que no valoro una ciutat per la seva marxa, tot i així, no és aquesta la marxa que em va.

En una ciutat busco personalitat, ànima, no sé, quelcom que la faci atractiva a nivell espaial. A Berlin només hi ha grans espais, grans places però lletges a matar. Tot és nou, és Futurama...

Hi ha obres al metro i no hi ha un puto cartell amb el trajecte ben explicat que fa el tren. La informació que trobes, si la trobes, és minsa. Tampoc hi ha manera d'aclarir-se amb quin bitllet viatjar. Si em coneixeu sabreu que m'he mogut per molts llocs i a més no tinc problemes amb l'idioma: és simplement xungo.

En fi, la universitat pinta bé i la oferta cultural és molt gran, però amb males comunicacions i amb molta distància entre moltes coses...

Hamburg: 8 points
Berlin: 4 points

Vittro a Berlin: Febrer 2007

Post-Hamburg

2007-02-03T00:45:00.000+01:00

Al final, no va ser tan horrible... els professors que vaig conèixer eren molt bons i potser tinc alguna possibilitat que m'agafin! En pròximes edicions us explicaré més! De moment unes fotos més de Hamburg.

Vittro a Hamburg: Gener 2007

Descrivim la frustració...

2007-01-31T19:02:00.000+01:00

Hamburg és una ciutat gran, molt gran. No tan per habitants, que si fa no fa crec que té els mateixos que Barcelona, sinó per la seva extensió.

El centre té grans edificis i les distàncies són molt llargues. Els barris de la ciutat són el que per nosaltres serien Sant Feliu de Llobregat, Santako o fins i tot Sant Cugat del Vallès. La diferència és que a Hamburg no hi ha tanta superpoblació en edificis enllaunats. Existeixen cases! sí sí, cases! n'havieu sentit a parlar?

La frustració arriba quan sóc convidat a l'examen de final de carrera d'un alumne del professor amb qui havia contactat per fer una classe.
Arribo a l'escola. Busco el "Forum". Quan el trobo, entro i sec. Hi ha un parell de persones grans, potser un d'ells és el senyor professor en qüestió, i algun de jove preparant una càmera de video que apuntava al Steinway & Sons que era al seu davant.
Falten 2 minuts per començar i comencen a entrar tot de coreans. No, he dit coreans? osti són coreans! NOOOOOO!!! Horror! el meu cos tremolava perquè m'havien vingut al cap aquelles màquines de cantar que sentia al concurs Vinyas, i que naturalment, les fabricaven a algun lloc. Vet aquí una de les fàbriques de coreans.
Entra un noi de pingüí: alt, prim i amb estil coreà, és a dir molt sossu... però quan aquest bon jan obre la boca, tota la sala s'omple del seu preciós i vellutat timbre i jo m'he anat fent petit, petiit petiiiit...

He quedat amb l'Inna, l'he explicat tot plegat i malgrat els seus ànims, he agafat l'S3 fins Veddel i després el 13 fins Mannesalee i aquí hi sóc: explicant aquest dies irae amb ulls rasgats.

Incoherències - Nekoerenci

2007-01-06T18:46:00.000+01:00

Avui parlava amb un amic i ens hem adonat fins quin punt som incoherents els humans (o els gays). Com és possible que busquem la relació utòpica que sempre hem somniat, però quan trobem quelcom que val la pena, sortim corrents? I així anem arrossegant històries fins que algun dia ens aclarim nosaltres mateixos i siguem prou consequents amb el que volem. De moment em remeto al post “i no ho tindrem” y brindo por ello!

Današ, ja govorejsz za jedna druga u nĕbja daszĕm jak ši ljudi jeszĕm nekoerenci (ljudi bo švŏłi...). Kest jesz cu prokureszĕm šŏ utopin paarje ale kada trovereszĕm buno taku, šĕtrilateszĕm brositesza? U taku geszĕm razevejn istëriji do kada ubirateszĕm noju galovu u jeszĕm doč konsekuenci za bų cu ljubeszĕm. Kro šoj momentoj, ja posilatesz na šŏ post “i no ho tindrem” u za zdarove!

Alguns bons moments - Jedŏji dobri momenti

2007-01-01T21:25:00.000+01:00

La Fatarella 2006

Lizarra 2005

Sabadell 2005

Camerata Lacunensis al Palau de la Música de València 2000